***** NOVA VIA "El fil" 250m, 80º/M5+/A2, Cambredease

diumenge, 4 de desembre del 2011

Els dies s'escurcen, les nits s'allarguen, les temperatures baixen i ja tenim aqui un nou hivern, amb indissimulada il. llussio que sigui mes llarg i millor que l'anterior (que no sera gaire difícil...) i tant punt ens assabentem que hi ha algun lloc amb un minin de condicions per picar cap alla que marxem, aquest cop encetem la temporada alpina a la tardor i el lloc escollit es Cambredease, un indret on tot i les seves bones rutes encara ens hi hem d'estrenar. Ens ajuntem 6 fanàtics que creiem veure sempre amb millors ulls les condicions del que realment son i ja posats anem a tastar les dues vies de mes renom del circ, la dels Alfons i la Visionaris.

Mentres aproximem un estret fil de neu que trascorre a la dreta del esperó de la Poire em crida l'atenció cada cop més i més, al final no em puc estar de dir en veu alta....: -jo allo ho veig escalable, qui em vol acompanyar?- els companys em mirem com si m'hagués begut l'enteniment i fos nomes una vacil·lada de les meves, certament de lluny i frontalment es veu força cachondo i mes al comprovar amb els binocles que a la goulotte no s'intueix la sortida perque acaba sota un sostre rocos. Pero jo continuo insistint i perseverant, tinc clar que sempre m'ha emplenat molt mes explorar que repetir (tot i que sovint l'exit acompanya poc), ben al contrari que la majoria de gent que per sobre de tot han de "fixar". Com vaig escoltar un cop a un gran alpinista... "desde que se invento el rapel, no hay via que no merezca un buen intento". Al final en Pere s'acaba engrescant i aproximem rapids a la ruta, sabem que la jornada sera llarga i la foscor arriba a finals de tardor massa aviat.

La ruta es veu tremendament estètica. Hi ha un curios efecte òptic que es dona sobre tot amb la neu i el gel, es que al peu de via tot es veu bastant mes tombat i assequible del que veiem frontalment, sovint en poca estona ens adonem del nostre auto-engany, com es el cas que ens ocupa. Avancem els primers 100 metres a pel per guanyar el maxim de temps i muntem una reunio sota una paret protegida al inici de la goulotte.

Nomes superar un curt resalt glaçat em trobo una reunio d'inviolables a pocs metres d'on hem muntat, decidim mudar-nos aqui, ja que les vistes ara son millors. Segurament es tracta d'alguna via nova de roca que va a buscar l'esperó i de la que no hem trobat cap informacio a hores d'ara. Ens anem fixant i veiem xapes i pitons escampats per tot arreu, certament aquest granit fissurat deu ser un goig d'escalar a l'estiu. Per davant tenim un llarg preciós que cada cop es va posant mes encaixonat i vertical, amb algun tram picant de difícil protecció. Qui dimonis deia a peu de via que semblava rampos..? Just en el tram mes vertical de tots, s'acaben els 60 metres de corda i hem de fer un curt tram ensamblats. Sortosament m'apareix el darrer longlife del dia i l'aprofito per muntar una reunio "homologada".

Es el torn d'en Pere, la seva tirada tambe comença amb la mateixa tonica encaixonada i mantinguda, al menys en el tram que podem veure des d'on ens trobem, aixo si... se'ns ha acabat gaudir del piolet-traccio! ara va trobant neu endurida a mig regelar que de tant en tant s'enfonsa sota el seu pes. I just aquell tram que no veiem es on trobem el "bacalao", ara la neu nomes es un destorb que impedeix veure les fissures netes per ganxejar i anar guanyant metre a metre amb l'adrenalina pels núvols. L'evident linea tambe ha desaparegut i cal anar canviant de diedres, fent travesses en un terreny força vertical i no gaire franc de protegir, sort de la molsa glaçada que punxar en ella ens proporciona algun que altre moment de plaer i serenor. Crec que mai havia escoltat de la boca del company tants cops i seguits la paraula pilla-pilla. Quan em toca a mi ho entenc tot, quin peaso llarg mes precari que s'ha currat el malparit i aixo que no es pas el seu terreny!

Les tirades han sortit molt llargues i intuïm que ens queda nomes una, pero tambe intuim que aqui caldra suar de valent. Hem muntat reunio a un niu d'aligues envoltat de desploms i parets verticals, per sobre dels nostres caps s'endevinen dos esquifits diedres tapissats de blanc, pero aviat ens adonem que no es res mes que la maleïda neu-sucre que hem trobat a l'anterior llarg, per tant toca sortir com sigui, o sease... a fer una mica d'artifo-alpino-rudimentari. Per sort aviat trobo una allargassada i vertical fissura on els pitons i els tascons entren a caldo, aixo si.. previa neteja del gel. Algun pas de riure amb els camalots en fissures verglasejades i ja hi som en una suau rampa que es la porta de sortida i el que pot semblar el tram mes facil de la via ens acaba posant dels nervis. Una monolítica placa amb neu sense consistencia que la tapa tota i que de tant en tant derrapo per la roca amb aquell irritant i inconfusible soroll metàl·lic, fins trobar un petit perfil que m'atura i aixi anar seguim aquest diabòlic joc una estoneta.

Una darrera aresta amb molt d'ambient sobre neu inconsistent, amb vistes d'ocell sobre el circ. Molt a prop de la carena aprofito un gran bloc per muntar la darrera reunio. Alucino quan veig al company pujar per la placa-trampa amb un sol piolet, l'altre li ha caigut avall. O sigui que res de retrobar als companys que deuen estar a hores d'ara sortint de Visionaris i retornar plegats plàcidament per l'aresta oest, tocara rapelar tot el que hem escalat. Per sort el piolet ha quedat clavat a mitja via i ens estalviarem cavar a peu de la ruta per trobar-ho.

Sense venir a buscar res, avui, marxem amb un dels millors dels tresors que podien trobar, una preciosa i efímera via amb la que encetem una nova temporada hivernal, aixo si... som conscients que em tingut la flor al cul de trobar en la nostre primera incursió al circ aquesta petita joia i a mes..., que els "jefes" de la zona estiguin a milers de quilometres, just quan EL FIL s'ha muntat.