ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Homedes a la Cara nord del Pedraforca, 10 anys despres...

Diumenge, 1 de juliol del 2001

Estem neguitosos i dificilment ho podem amagar. Afrontar aquesta inmensa cara nord fa dies que ens te amb un estat d'excitacio maxima. Avui sera la nostre primera ruta d'aventura en total autonomia i hem escollit una de les mes classiques i asequibles del vessant nord del Pedraforca.


Matinem molt, gairebe amb les primeres llums, ha sortit un dia radiant, assolejat i sense vent. Despres d'esmorzar sense presses i mirar per enesima vegada la ressenya que tenim ja completament memoritzada, ens carreguem les motxilles a l'esquena i enfilem el costarut i perdedor cami que ens duu a peu de canal on s'inicia la nostre ruta. L'ideia es fer jo gairebe tots els llargs i si Laura s'anima en algun dels facils, endavant. Les primeres tirades hem fan suar mes del compte, tot i ser de grau facil aquestes ximeneies relliscoses cal mirar-les dos cops abans de fer el pas.



Avançem a bon ritme, les sensacions son bones i les vistes genials. Anem trobant menys material del que esperavem a la via i el nostre arnes delata la nostre inexperiencia en aquest tipos de vies. 1 joc de tascons i 4 Camalots mitjans es tot el nostre esquifit material d'autoproteccio. La quarta tirada amaga el pas mes dificil de la via que ho solventem amb un digne A0 i d'aqui arribem fins a un petit pi que ens servira de reunio. Torno a treure un altre cop la ressenya de la butxaca, “largo facil, larga travesia a izquierda por terreno roto y luego recto arriba donde superamos un pequeño paso aereo y vertical, IV+”. Dit i fet... travessa i enfilo amunt, no trobo cap assegurança pero segueixo recte amunt. Porto ja masses metres sense colocar res, miro i remiro, aqui nomes entran pitons i no duc cap, coloco un tasco que sols aguanta el seu pes i despres dos camalots consecutius força propers, un “quitamiedos” que li diuen.


La roca cada cop es mes trencada i no sembla que passi gaire gent per aqui, en cap moment en plantejo que poder me he perdut. Gairebe sense adonar-me en planto sota un curt desplom que dona pas a un terreny ajagut força mes facil. Estic a gairebe vint metres de la reunio i no em fa gaire gracia destrepar el que acabo d'escalar. Ara si que al meu davant surt una fina fisura on coloco un petit tasco, quan enfilo amunt em quedo amb un tros de roca a la ma, no li dono cap importancia. La meva autoconfiança esta pels nuvols, mai he caigut escalant, ni fent esportiva, simplement, no m'entra aquesta possibilitat al cap. Cop de gas i amunt, de sobte la ma bona arrenca una nova roca i quedo en precari equilibri amb el cos enrrera, opto per agafar-me al tasco que acabo de col.locar i veig davant els meus ulls a camara lenta con la fisura poc a poc va cedint fins que aquest acaba saltant. LAURAAAAAAAAAAA. No puc fer res mes que cridar amb totes les meves forçes. La caiguda es fa eterna, veig saltar sense oposar la mes minima resistencia els dos Camalots mal posats i darrera d'ells l'unic tasco, caic completament descontrolat fent voltes sobre mi mateix. Paso al costat de la reunio on esta Laura, veig perfectament la seva cara de panic al veurem caure. Uns metres mes avall impacto contra un petit gendarme, sortosament el cop ho rebo a les cames, no he sentit dolor a pesar de la forta caiguda. Segueixo en caiguda lliure esperant irremediablement el cop definitiu. De cop i volta la caiguda es va amortiguant poc a poc i em va frenant la velocitat que porto. He quedat penjat sota un petit desplom i ara pendulejo bruscament, em miro les cames, els pantalons han desaparescut i el primer que em ve al cap al veure els efectes d'aquesta roca tant tallant es que no acabi igual les cordes. Poc a poc el silenci.
Josep, Josep, Josep...- crida amb desesperacio Laura.
-Estic be, pero ens hem quedat sense vacances- es la meva curiosa resposta
Arribo com puc a una petita plataforma i em reaseguro. Estic en estat de shock, pero plenament conscient de la gravetat de la situacio.
-Tranquil nano, els bombers estan avisats i no trigaran-
em cridan per un megafon desde el refugi. El guarda ha vist sorprenenment la caiguda en directe. A pesar de fer una temperatura agradable, jo tremolo de fred, estic perdent força sang, tinc varies ferides obertes i una cama fora de lloc. Pocs minuts mes tard arriban a la meva alçada una cordada que ben poc poden fer per mi, pero evitan que em vingui avall animicament.

El temps d'espera es fa etern i gairebe una hora mes tard l'helicopter comença a fer voltes pel meu davant evaluant la situacio de com treurem de la paret, al final optem per saltar 2 bombers a una petita plataforma per sota del Gat i es despenjant fins a la meva alçada. Ara estic fora de mi per culpa del dolor i l'ensurt que comença a exterioritzar-se, i em diuen que no em podem donar cap calmant. Descartan baixar-me fins a peu de via i decideixen que sortire directament amunt. Quan l'helicopter fa l'estacionaria sobre els nostres caps fa baixar pedres de totes mides que pasan xiulant al nostre costat, per moments penso que aixo es el remat final. Quan arriba la corda que ens han baixat fins a la nostre alçada, el bomber i jo lligats plegats ens fixem a ella i sortim disparats cap al buit.


En pocs minuts ens deixan al camp de futbol de Saldes i aqui un metge evalua les meves lesions, no em veuen gaire fi i demanen un altre helicopter de trasport fins a un hospital. A Laura la baixan despres meu, ella tambe ha rebut de valent amb cremades de segon grau a tota la ma al parar la caiguda amb el seu 8, pero sortosament la reunio improvitsada al petit arbre arbre ha aguantat aquest brutal factor 2 (a l'any seguent havia desaparescut l'arbre). Radiografies del dret i del reves i no em trobem cap os trencat, pero el diagnostic encara m'agrada menys, a part de politraumatismes, tinc un triple trencament de lligaments al genoll dret, el que es denomina una triada (finalment no van ser els 3).

A partir d'aqui tenia per davant sense saber-ho, un llarg any de descoberta personal, d'autosuperacio i de saber-me ilusionar, que me ha fet canviar completament la visio i les prioritats a la vida, fins a dia d'avui. Vam ser 7 messos de baixa laboral, mes de 70 sessions de fisio, una operacio. El dia que el Dr. Rocheras em donava l'alta medica, aquell mateix dia m'apuntava a un curs d'escalada en glaç que vaig poguer fer tot i anar arrosegant el meu genoll, dos messos mes tard, feiem realitat la alpinada mes mitica dels Pirineus, el Coloir de Gaube. I just el dia que feia un any, trepitjavem el cim mes maco i desitjat que mai hem estat, L'Alpamayo al Peru.


Avui 10 anys despres, aquesta historia em queda molt lluny, pero sempre dic que el meu autentic aprenentatge de l'escalada va ser de pocs segons, el que va durar el vol. Alla vaig apendre de totes aquelles petites erradas que en cadena havien fet una de ben grossa, una que tenia molts numeros de ser la primera i ultima. Hia una paraula que ho resumeix tot plegat a la perfeccio, INEXPERIENCIA. Dema que fara 10 anys que vaig tornar a neixer, dema intentare estar a l'alçada i celebrar-ho de la millor manera que se i amb bona companyia, perque al final les muntanyes sense amics, no deixan de ser res mes que pedres inertes .

8 comentaris:

TRanki ha dit...

BUfffffffff...

JOder, caure allà és per flipar, devies baixar rebotint arreu, quina por!! i les pedres amb l'helicòter...ossssstia tu!

Sempre amunt eh? Endavant!!!

RUMBA TEAM ha dit...

El millor que pots fer és repetir la via...si es que ja no ho has fet! jo vaig passar per una molt mala experiència amb un accident d'un company-amic al serrat dels monjos fa uns anys i dp de 6 mesos amb coma i varis s'an ha sortit tot i que tindrà secueles per tota la vida i ell no escala! a mi em va costar tornar a fer via llarga molts mesos o algun any i segueixo tenin molt de panic a la caiguda de pedres (Motiu de l'accident). en fin el cap d'uns anys vaig tornar al serrat i encara em vaig possar mitg tremolós...en fin...de tot s'en apren això si és molt important tenir en compte les nostres capacitats i intentar minimitzar el risc que estigui a les nostres mans...
Feliç aniversari.i forces tàpies.

Jaumegrimp ha dit...

M'he quedat enganxat a la cadira tot llegint el relat de la caiguda...esfereidor!!
vau tenir molta sort tots dos i l'heu sabut aprofitar veïent la trajectoria posterior.
Una abraçada i felicitats a tots dos.

Fino ha dit...

Em trec el barret per la motivació i les forces per tirar endavant després d´un accident així. En el seu moment ja en vaig sentir a parlar però llegir-ho posa la gallina de piel.

Que vagin passant aniversaris que us continuin regalant somnis en forma de muntanyes, que a l´alçada segur que hi estareu.

Una abraçada als dos!!!

josep i laura ha dit...

Tranki, si, si, caure alla es com caure sobre ganivets posats mirant amunt, vaig acabar en calçotets. Per sort l'impacte final va ser sobre el buit, va ser la gran sort.

Rumba, Durant mig any el coco em patinava totalment cada cop que intentava fer de primer, era una cossa molt interioritzada que em feia mirar sempre avall buscant la repisa "traidora" i la majoria de cops havia optat per anar de segon. Al final vaig ser expeditiu, la primera via llarga d'autoproteccio que vaig fer tota de primer despres del accident va ser la Homedes! (on per cert gairebe m'encigalo al mateix lloc!)El resultat positiu va ser inmediat i definitiu.

Jaume, fins fa pocs dies no tenia clar si fer aquest post o no fer-ho, al final vaig optar per compartir-ho amb la gent, sobre tot per tots aquells que començen i poden treure quelcom positiu d'una experiencia negativa.


Fino, saps prou be que el millor motor que tenim es la nostre il.lusio i motivacio, quan aixo s'acaba, s'acaba tot!

Salut, alegria i bones escalades!!

Gatsaule ha dit...

Doncs si, encara vas estar de sort... Però el millor de tot és que quan et passa una cosa d'aquestes, saber aprofitar el temps d'inactivitat física per fer treballar el cervell, i em dóna la sensació que això si que ho vas fer bé!

I feliç aniversari, que ja veig que tu també en celebres dos cada any....

josep i laura ha dit...

Sempre he cregut que aquesta mena de rehabilitacions fer que el coco treballi en positiu, les fa mes rapides i efectives. Prou lents que pasen els dies quan tens per davant messos d'inactivitat forçada, res millor que tenir el cap en ebullicio en projectes i noves il.lusions.
Tot i aixi millor no trobar-si mai.

salut i amunt!

4Recauxutats ha dit...

Sense paraules!