ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Chani, 150m, V, La Falconera, Garraf

dissabte, 19 de juny del 2011

Benvinguts al parc de la brossa i la merda escampada! aquesta es la rebuda que ens dona el Parc natural del Garraf. No hi ha prou que durant decades aboquessin totes les escombreries de Barcelona a aquest indret, com perque alguns vulguin mantenir les sanes tradicions! Avui toca una escalada singular a un lloc força oblidat pel colectiu de la vertical. En aquesta ocasio el de menys es la progressio per la paret, sino mes aviat tot allo que ho envolta: entrar rapelant per una curiosa cova, iniciar la ruta a una platja penjada o progresar en travessia just per sobre les onades.




Trobar informacio sobre les diverses vies que hi ha a aquest raco encaixonat entre mar, vies de tren, carreteres de corbes i autopistes, no es facil. Potser la millor ressenya sigui la de la panxa trepadora, sobre tot per l'encertat del recorregut i la situacio de les reunions, tot i que el grau cal revisar-lo a l'alça. Aixo si... si us agrada el material homologat, els anclatges a prova de bomba, les retirades facils, les vies sense travessies, aquesta NO es la vostre via!






El primer llarg es el que li dona caracter a la via, muntem uns metres mes endavant i fem una llarga travessia sobre asegurances (o el que queda d'elles...) totalment rovellades, uns primers metres sobre roca leprosa recoberta de salniltre on els passos d'adherencia som prou divertits, sort dels generosos forats per dits i aliens que trobem. Just aqui m'agafen unes ganes tremendes de marxar (si es pogues, esclar...), sortosament no ho fem! Despres d'uns passatges laterals mes espectaculars que dificils, arribem a una penjada i comoda reunio sobre el Mediterrani.


A partir d'aqui el taranna de la via canvia per complet, bona verticalitat, millors i menys assegurances, terreny d'aventura i sobre tot, roca genial, increible i punxeguda. A mesura que fem metres amunt, trobem passatges puntuals d'adherencia, ximeneies i bavareses per autoequipar "al dente" alla on vulguem. La ruta en algun punt ens dona diverses opcions de recorregut totes en un grau similar. Llastima que la via es faci tant poc i a vegades la vegetacio hagi tornat el seu espai de sempre.




El darrer llarg amaga un petit regal final, una vertical placa ratllada per una fina bavaresa ben esmolada que no passa de IV superior!! En no res ja estem gaudint de bones vistes sobre el mar, l'idea inicial era fer una segona via avui aprofitant que les aproximacions son gairebe inexistents, pero el sol implacable que cau ens recomana que enfilem a buscar la merescuda cervesa. La gent asenyada evitaria escalar aqui a l'estiu!


Avui he compartir corda per primer cop amb en Xavi, ens vam coneixer aquest gener al peu d'una cascada a Ecrins gelats de fred, mig any mes tard estem aqui abrasats sota el sol mediterrani, no es podia haver buscat millor dia per estrenar el gorret de llana que li acaben de regalar!

En resum: una via singular i diferent, que ens deixara un bon sabor de boca a l'acabar, sense oblidar mai on som! Una via que si es fes una mica de jardineria i es canvies allo oxidat per inox, sense cap mena de dubta tornaria a posar de moda aquest penya-segat. Tot i el facil i enganyos grau , abstenir-se entrar en dies de temporal o si no estem segurs al 100% de nosaltres mateixos, aqui nomes hi ha dues sortides, escalant amunt o nedant avall... Bon estiu!

2 comentaris:

Gatsaule ha dit...

Veig que us va agradar la via..... Aquí només hi he fet la travessa, i aquesta tinc ganes d'anar-hi algun dia, però algun dia assolellat d'hivern!! Ara no m'hi veuran pas!!

Gràcies per la informació!

josep i laura ha dit...

Hola Gat, si si, la via es dificil de definir amb una sola paraula, pero les sensacions van ser bones, Ara millor no apropar-se, bon desti per la tardor o els dies de sol a l'hivern.

Salut i alegria desde la Meca!