ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Son de la llarga, 120m, 6b/Ae (V+ oblg), Pollegó Est, Montserrat

dilluns, 13 de juny del 2011
Previsió de pluja, núvols enganxats a tots els vessants i parets xopes, quina és la millor opció? doncs quedar-se a casa. Però en aquest cas el sentit comú topa amb les nostres ànsies d'escalar i utilitzem la poca lògica que ens queda per buscar una via ràpida, resultona i fàcil d'abandonar en cas de que els meteoròlegs l'encertin. Amb aquestes premisses al cap fem una ullada a la guia de Montserrat sud i mentre valorem si anar o no a Terra de Nòmades (més que res perquè els companys ja l'han feta) topem amb el croquis de Son de la llarga i ens cau en gràcia.



Fent memòria en Josep recorda que és per on es rapela quan baixes de la Terra i en aquell moment la via li va semblar curta i “simpàtica”. No hi ha més a dir i amb l'objectiu ben definit ens apliquem amb ganes a la tasca de trobar el camí que la vegetació s'entesta en amagar, sort del torrent que ens estalvia arribar a peu de via completament esgarrinxats. Ummm, això fa bona pinta! la paret és seca i els segon llarg s'endevina impressionant, tot i que no sembla tan fàcil com ens prometíem.


Li cedim en Josep el dubtós honor d'encetar l'escalada, més que res perquè el primer llarg és l'únic que desmereix la via, discontinuo i un xic trencat és poc més que un tràmit per plantar-se a la bauma on comença la festa. Tres passos escassos d'Ae per sortir del desplom i a partir d'ara serà la fissura la que marcarà el camí a seguir.

En Pere s'hi baralla amb perseverança i fe i no és per menys, perquè cal escalar de valent per alliberar aquest diedre vertical i de cantos romos. El veiem jugar amb la fissura, imaginar regletes i creure en l'adherència fins que se'n surt a cop de gas i esbufecs, però no duu encara ni mig llarg escalat i ja no li queden cintes. Mecatxis, hem calculat malament i n'hem dut poques! a veure, què fem? Sortir a l'ensamble descartat (no tenim encara tendències suïcides); anar recuperant cintes, poc viable si volem acabar abans no plogui; improvisar reunió a mitja tirada... pues sí.

Un pitonet, un alien i un espit i ja tenim la R homologada, incomoditat garantida i unes fotos espectaculars. La festa segueix, però ara la dificultat afluixa i el diedre dóna pas a una roca que va millorant per moments alhora que comença a haver-hi més aire entre assegurances.


Tot i així, no regalen res i ara no si val acerar, per tant toca esmerçar-nos en descobrir el joc que s'amaga rere aquest escampall de cigronets diminuts per poder esgarrapar metres a la paret.


Arribo a la reunió amb les gemmes dels dits desgastades de tant cantell petit, però flipant encara, amb el llarg, exigent, vibrant i amb un grau més que apretat. Així que no em fa res que en Pere segueixi tirant amunt, perquè el tercer llarg torna a semblar sospitosament delicat.


Es tracta ara de reprendre la fissura i seguir el diedre imperfecte que dibuixa buscant-hi les presses que ens permetin seguir aquest joc d'equilibris inversemblants.


Val a dir que, a part de bon ull, els aperturistes van tenir l'encert d'aprofitar el que la roca oferia, deixant les assegurances justes i tota la fissura per equipar cosa que li confereix un plus a aquesta escalada que de per sí ja té una elegància i lògica aclaparadores.

Quan veig el darrer llarg el meu instint clàssic es posa alerta i no puc més que arreplegar friends, cintes i tascons i sortir a l'aventura, perquè aquesta escletxa semi-oberta promet!


I per la meva sorpresa els passos van sortint, mig encastada primer i en diedre després vaig descobrint les delícies d'aquesta original xemeneia que et fa suar i vibrar a parts iguals.

Mirar avall és un repte al vertigen i mentre recupero els companys no puc deixar d'imaginar com deuria ser enfilar per primer cop aquesta línia, bella, atrevida i evident.

Admiració i enveja sana pel saber fer dels seus aperturistes és el primer que em ve al cap i tot seguit satisfacció per una escalada que per inesperada ha resultat doblement gratificant. És ben bé que les coses no són mai com les esperes, però avui ens ha tocat el premi i la via ha estat tot un regal per uns romàntics com nosaltres.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

prohibicions??, o com a la Mas? mmmm...

Està bé això d'anar fent com la Guitlla, o en Zorro...

josep i laura ha dit...

Hola sr. anònim,
prèvia escalada vam consultar el llistat de vies afectades per la regulació a Montserrat sense oblidar que els panells informatius diseminats per Vinya Nova i el camí d'accès al Pollegó tampoc mencionava res de tal prohibició. Et passem l'enllaç de la pàgina del patronat on surten les regulacions a veure si saps veure el que nosaltres no vam trobar.

http://www20.gencat.cat/docs/patronatmontserrat/Actualitat/2008/08Agost/arxius/Llistat_Vies_Afectades.pdf

Com ja vam dir en el seu moment si hem comes algun fet delictiu que ens enviin la multa a casa!

Salut, tàpia i més escalar!

llembresku ha dit...

felicitats per la via companys maresmencs!!!!!!!!

josep i laura ha dit...

L'enllaç correcte:

http://www20

.gencat.cat/docs/patronatmontserrat

/Actualitat/2008/08

Agost/arxius/Llistat_Vies_Afectades

.pdf

Si es mira amb atencio el mapa, el Pollego Est, tot i estar a tocar a la Roca de la Palleta, en cap moment esta subjecte a regulacions.