***** Mas Brullet, 295m, V+/A1, Serrat del Moro, Montserrat

diumenge, 17 d'abril del 2011
Aquest any el Pirineu no està per masses alegries alpines, per no dir cap, així que aprofitem per reprendre vells projectes que tenim a mitges. Són encara no les deu del matí i ja som a Santa Cecília amb la ferralla a l'esquena, l'entrepà a mig empassar i esperant que la fortuna ens somrigui en aquest nou intent a la Mas Brullet.

Per donar un cop de mà a la sort venim carregat amb tot tipus d'amics i com no, amb en Víctor, el tercer protagonista del dia que també té vells comptes pendents amb aquesta via.

La darrera primavera no vam passar del segon llarg, un xàfec més que anunciat va fer recular la nostra tossuderia, però aquest cop la meteo és diàfana, així que l'únic dubte és saber si nosaltres estarem a l'alçada de la via. En Víctor no té problema, el noi està fort, així que per unanimitat li adjudiquem el primer llarg.

Pobre, ja és el tercer cop que s'hi enfila, però no tenim pietat, si volem anar ràpid millor que pugi ell que se'l farà en lliure. Resignat a la nostra vocació de costurera, comença el joc de cercar presses que no rellisquin mentre especula sobre quin tac de fusta saltaria abans en cas de volar.

Val a dir que l'estètica d'aquest primer llarg és brutal, un joc de clarobscurs que magnifica la simplicitat d'aquesta geometria perfecta.

És potser el llarg més obligat de la via i el que marca la pauta, una fissura impol·luta, on el poc material que hi trobem és d'èpoques pretèrites. Delicat, de presses exigües i verticalitat absoluta, mantingut de principi a fi i una meravella d'escalar.

Emergim del fons d'aquest immens pedestal caigut i constatem que estem en un Montserrat insòlit on són les fissures les que dibuixen l'itinerari a seguir. En Víctor torna a sortir a cavalcar, suspès del fil d'una llastra cada cop més aèria.

Al darrer intent, nosaltres no vam passar de la primera reunió així que resseguir aquests perfils de roca és un joc nou al que ens hi avenim amb ganes.

I no decep, no decep en absolut, la via és fa aire als nostres peus i roca sòlida farcida de cantells dels que tibar i enganyar tanta verticalitat.

L'arribada a la segona reunió té un parell de passos que t'has de mirar amb “carinyo”, per sort els pitons apareixen al lloc just per marcar-te el camí a seguir. La tercera tirada només deixa veure el seu inici, una placa compacte de relleixos petits que es pot acerar molt dignament quan la presa s'esvaeix.

Després de creuar una canal terrosa (justa penitència pels A0s) comença el festival, un diedre-bavaresa d'escàndol completament net, amb canto genial i moviments que s'encadenen un rere l'altre sense gairebé ni pensar.

Un cop a la reunió me n'adono que podria haver continuat i enllaçar les dues tirades, perquè la quarta no té més que una senzilla placa on tan sols cal un xic d'equilibri abans no arribes a la vira que ens deixa a l'alzina, reunió clàssica on les hagi.

En fi, no anem pas malament de temps i amb aquest solet dóna goig estar-s'hi, que tot s'ha de dir! Al cinqué llarg la paret ajeu i el terreny és torna algo indefinit, però un nou diedre ens dóna la clau per seguir guanyant metres amunt.

Aquest no és tant dret, però els moviments són menys evidents i cal fer algunes posturetes per sortir-ne indemne per dalt, però és que amb tanta fissura et malacostumés ràpid i la presa petita t'agafa despistat.

Segons la ressenya aquesta tirada també es pot enllaçar amb la següent que tan sols té un pas per superar un muret ben vertical. Doncs sí, tan sols un pas, però de mal protegir i ben apretat, tant que surto volant i acabo aterrant a l'arbre sense saber ben bé que ha passat. No ha estat res, un parell d'esgarrinxades i poc més, però no tinc ganes de repetir l'experiència així que li retorno amablement el cap de corda a en Víctor que s'ho pren amb la filosofia habitual i després d'un parell de comentaris irònics sobre les meves noves aficions tira amunt d'allò més tranquil.

En no res el perdem de vista, però la corda no s'atura així que deduïm que al final ha tirat pel dret i ha enllaçat amb la setena tirada. No el veiem, però no va ràpid, això vol dir que ens tocarà apretar i no ens equivoquem pas. A la que superem el muret, que per cert té un punt de d'emoció garantida, flipem. Un altre diedre, enganyosament tombat i que de nou frega la perfecció.

De bon començament ja cal fer una contundent tibada perquè desploma, però resseguir aquesta llastra esmolada és una meravella, bavareses, encastaments i tot el que se us pugui ocórrer per gaudir. El material que hi trobem és una nova lliçó d'estil clàssic i un plus afegit a la bellesa del llarg.

Estem ara al peu ara d'una canal encastada entre dos panys de paret de roca fosca i rentada per antics regalims d'aigua, ufff...després d'aquests diedres tan lluminosos el contrast resulta algo tètric.

Fem un ràpid canvi de reunió escalant una placa que recorda un vertiginós tobogan i ens plantem al peu d'una nova fissura, l'únic punt feble d'aquest formidable contrafort. A hores d'ara estem en camí de fer un màster de fissures, així que un sol cop d'ull serveix per afirmar que aquesta és la més vertical de la via. No cal preguntar-li a en Víctor que vol fer que ja ens coneixem. Així que enfila amunt, a mig camí s'apreta els gats que se n'havia oblidat i a intentar alliberar-la com els bons.

Val a dir que la principal dificultat d'aquest llarg no és grau, que en té (segons males llengües 6c), sinó el lamentable estat en que es troben la majoria de les assegurances, que fan d'un vol una opció molt poc recomanable. Per tant, escala amb calma i va col·locant alguna que altra peça per minimitzar la precarietat dels pitons i la inquietud dels burins.

Tan sols un moment d'incertesa a meitat del llarg quan ja duia masses metres sense cap seguro fiable i el dubte el fa mirar-se un pas dos vegades, però surt per dalt amb la feina feta, la moral alta i el terreny expedit per nosaltres. No cal dir que ens decantem per l'opció clàssica (V+/A1) que per alguna cosa hem passejat els estreps fins aquí dalt.

Un dels inconvenients de que qui et precedeixi alliberi un llarg d'A1 és que no s'entretindrà a equipar la fissura i per tant tu hauràs de fer algunes estirades inhumanes, tenint en compte que la paret desploma l'experiència és interessant. Això sí, com a mínim a tingut el detall de deixar-nos les cintes llargues, però a la que has fet dos passos ja avances suspès del buit fent equilibris sobre els estreps. La sensació és increïble, sense adonar-te aguantes l'alè en un inútil intent de fer-te ingràvid i així oblidar que cada cop que mires avall et sents molt petit. És una tirada realment bonica que ens retorna al fil de l'esperó i a la terrenal realitat.

Tan sols un tram d'aresta ens separa del cim, una cavalcada aèria per aquest fil rocós a tocar del cel i el cim... que no és tal, tan sols és una carena indefinida amb vistes excepcionals sobre l'Aeri. Però tan és, això és el de menys, avui hem escalat la Mas Brullet i hem fet nostra la dita: qui la Mas no ha escalat, no ha estat a Montserrat.

Montserrat aquest espai d'infinits racons m'ha tornat a regalar un troset de felicitat, felicitat compartida, felicitat per l'esforç i pel repte que suposa qualsevol escalada al vessant nord d'aquest massís encantat i sobretot felicitat per la bellesa de la via, que traspua elegància i saber fer, una petita joia pels qui estimen aquestes parets.