ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Aresta Idíl·ica, 155m, V+/Ae, Agulla dels Tres Ponts, Sant Honorat

dimecres, 13 d'abril del 2011
Sant Honorat és un racó de món on els límits de la imaginació s'esvaeixen confosos en un entorn impossible de verticalitat corbada. Amagat rere les contundents cingleres de calcari d'Oliana, aquest petit reducte de conglomerat destil·la una tranquil·litat que sedueix l'esperit, et pren l'alè i fa que l'escalada passi a un segon, tercer o quart pla.


Paral·lelament fa emergir vells records, ja fa deu anys que, incauta de mi, vaig accedir a anar escalar amb un amic que no va tenir en compte que amb prou feines feia uns mesos que m'havia calçat uns gats, que desconeixia que el grau de les ressenyes pot ser orientatiu (sobretot si és Picazo), que la roca es trenca (especialment quan fas una de les primeres repeticions de la via) i que no tenia ni remota idea del que volien dir la mots com artificial o estrep.


Ens vam enfilar a la Idíl·lica i en vaig sortir cansada, matxucada, esgarrinxada i absolutament encantada, fascinada i feliç de l'experiència. Malgrat tot, no hi he tornat i ara, davant l'Agulla dels Tres Ponts, torno a sentir aquelles pessigolles a l'estomac. Aquest cop ja no soc tan maldestre, però a la que em penjo del primer seguro, un espit amb moviment propi, ressorgeixen els dubtes i la incertesa del primer moment.

De la via en tinc un record difús, soc incapaç de rememorar cap pas concret, tan sols em va quedar la sensació de lluita per avançar penosament mentre la paret fugia avall als meus peus. Aquest cop, però, és diferent, l'esforç i és igual, però gaudeixo de l'escalada, temptejar la roca, afermar la presa i cercar la lògica de la paret que em permeti avançar amunt, sempre amunt.

La dificultat no és obligada, ja que com bona clàssica et permet trampejar els trams més exigents tirant d'artificial, però té panys de paret prou drets on cal escalar finet. A més, quan el terreny s'ajeu els còdols són més grans, però la curiosa tendència que manifesten a sortir volant en el moment més inoportú juntament amb el fet que les assegurances desapareixen fa que no puguis abaixar la guàrdia.

De fet en Josep puja tan atent a improvisar seguros que és salta la segona reunió i acaba dalt el primer esperó de l'aresta sense esperar-s'ho i amb seixanta metres de corda clavats.

El segon esgaló s'alça al nostre davant i és fàcil endevinar per on contínua la via, a veure qui és capaç d'ignorar uns fissura tan seductora! i quan aquesta s'acabi ja espavilarem.

De moment enfilo el diedre, línies simples, netes, d'escalada franca i agraïda fins que la verticalitat es converteix en desplom i cal fer acrobàcies sobre els estreps.

El flanqueig per arribar a la reunió és genial; aeri, però evident fa d'aquest llarg el més bonic de la via.

El darrer, però no desmereix, una nova sortida d'estreps per trampejar l'última panxa i un mur inesperadament vertical, amb presa petita on cal equilibri i una bona dosi de fe. Després ja tan sols ens cal resseguir l'aresta, amable, lluminosa i amb vistes que s'obren en totes direccions. Aquest cop, però el premi no és el cim, sinó el seu descens.

Un ràpel impressionant, colgats d'una bóveda natural de tres arcs que dóna nom a l'agulla. Subtilment amagat rere els tres ponts, s'obre un espai que de cop és fa immens, però on et sents petit i empés a un recolliment propi de grans catedrals. Que fàcil resulta deixar-se dur pel misticisme que impregna el lloc, però la sensació durà poc i és que el que resta de barranc que manca per baixar és ben terrenal. Desgrimpades, esbarzers i algun que altre ràpel incòmode ens deixen en poca estona de nou a peu de via.


Mentre fem un mos faig balanç, aquest cop l'escalada ha estat més intensa, no ha estat un viatge enlloc, sinó emprendre el joc de resseguir la línia que els seus aperturistes van imaginar en aquest perfil esvelt i malgrat que, l'encís de la descoberta s'ha esvaït, està clar que la màgia d'aquesta aresta m'ha tornat a fascinar.



5 comentaris:

joan asin ha dit...

Un racó i una ascensió especials, aproximació, escalada comada i ràpel espectacular. Enhorabona

nenivan ha dit...

bon post, bona escalada i bones fotos... m'ha agradat, tan com aquesta escalada i els records que en guardo.
Sant Honorat , com bé dieu, és un lloc especial. En conec uns quants, pero no masses.

Fins aviat

josep i laura ha dit...

Bones a tots dos
aquest cop l'escalada era l'excusa per perdre'ns una mica de tot i desconectar i la vam encertar de ple. No sé per què hi ha llocs que tenen quelcom difícil de definir, però que quan hi ets sembla que mai n'haguessis marxat, tenen un caliu molt especial que te'ls fa sentir una mica teus i aquest n'és un d'ells. Et conforten l'ànima i l'esperit i en surts amb les piles carregades i unes ganes boges de seguir escalant, jejeje!

Salut, tàpia i alegria... i que aquests petits racons mai ens faltin!

Anònim ha dit...

El passat dissabte 6 d'agost vam repetir aquesta bonica via. La teva informació és molt acurada, gràcies !
Però trobo que cal remarcar una cosa: el descens després del ràpel volat va per una encaixonadíssima (a trams) canal, cosa que el fa laboriós i desagradable. Però això no és res i val prou la pena tota la sortida... si no us enganxa una tempesta a la canal. Atenció: PERILL DE MORT !
A nosaltres ens va caure una intensa tempesta amb llamps, vent i pedregada. Per sort (!?) ens va enxampar en ple ràpel volat. Una experiència inoblidable. Però la canal de sota, en només deu minutets escassos es va convertir en un cabalós i enfurismat torrent ! Si ens arriba a enganxar en algun punt de difícil escaqueig... no m'ho vull ni imaginar !!!
Jesús Fonts (un "gallina" xop)

josep i laura ha dit...

Ufff, només d'imaginar-m'ho ja m'entra un no sé què. Quan he llegit el teu post he recordat que la canal de descens la vam trobar molt bruta, amb moltes branques i arbres caiguts i petites esllavisades, ara ho entenc. Quan plou l'aigua baixa amb molt mala llet, així que prenc bona nota per futures visites. Vau estar de molta sort, però deixant de banda l'ensurt i la remullada l'espectacle debia ser increïble jejeje...

Salut, tàpia i bones escalades!