ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***** Mas Brullet, 295m, V+/A1, Serrat del Moro, Montserrat

diumenge, 17 d'abril del 2011
Aquest any el Pirineu no està per masses alegries alpines, per no dir cap, així que aprofitem per reprendre vells projectes que tenim a mitges. Són encara no les deu del matí i ja som a Santa Cecília amb la ferralla a l'esquena, l'entrepà a mig empassar i esperant que la fortuna ens somrigui en aquest nou intent a la Mas Brullet.

Per donar un cop de mà a la sort venim carregat amb tot tipus d'amics i com no, amb en Víctor, el tercer protagonista del dia que també té vells comptes pendents amb aquesta via.

La darrera primavera no vam passar del segon llarg, un xàfec més que anunciat va fer recular la nostra tossuderia, però aquest cop la meteo és diàfana, així que l'únic dubte és saber si nosaltres estarem a l'alçada de la via. En Víctor no té problema, el noi està fort, així que per unanimitat li adjudiquem el primer llarg.

Pobre, ja és el tercer cop que s'hi enfila, però no tenim pietat, si volem anar ràpid millor que pugi ell que se'l farà en lliure. Resignat a la nostra vocació de costurera, comença el joc de cercar presses que no rellisquin mentre especula sobre quin tac de fusta saltaria abans en cas de volar.

Val a dir que l'estètica d'aquest primer llarg és brutal, un joc de clarobscurs que magnifica la simplicitat d'aquesta geometria perfecta.

És potser el llarg més obligat de la via i el que marca la pauta, una fissura impol·luta, on el poc material que hi trobem és d'èpoques pretèrites. Delicat, de presses exigües i verticalitat absoluta, mantingut de principi a fi i una meravella d'escalar.

Emergim del fons d'aquest immens pedestal caigut i constatem que estem en un Montserrat insòlit on són les fissures les que dibuixen l'itinerari a seguir. En Víctor torna a sortir a cavalcar, suspès del fil d'una llastra cada cop més aèria.

Al darrer intent, nosaltres no vam passar de la primera reunió així que resseguir aquests perfils de roca és un joc nou al que ens hi avenim amb ganes.

I no decep, no decep en absolut, la via és fa aire als nostres peus i roca sòlida farcida de cantells dels que tibar i enganyar tanta verticalitat.


L'arribada a la segona reunió té un parell de passos que t'has de mirar amb “carinyo”, per sort els pitons apareixen al lloc just per marcar-te el camí a seguir. La tercera tirada només deixa veure el seu inici, una placa compacte de relleixos petits que es pot acerar molt dignament quan la presa s'esvaeix.

Després de creuar una canal terrosa (justa penitència pels A0s) comença el festival, un diedre-bavaresa d'escàndol completament net, amb canto genial i moviments que s'encadenen un rere l'altre sense gairebé ni pensar.

Un cop a la reunió me n'adono que podria haver continuat i enllaçar les dues tirades, perquè la quarta no té més que una senzilla placa on tan sols cal un xic d'equilibri abans no arribes a la vira que ens deixa a l'alzina, reunió clàssica on les hagi.

En fi, no anem pas malament de temps i amb aquest solet dóna goig estar-s'hi, que tot s'ha de dir! Al cinqué llarg la paret ajeu i el terreny és torna algo indefinit, però un nou diedre ens dóna la clau per seguir guanyant metres amunt.

Aquest no és tant dret, però els moviments són menys evidents i cal fer algunes posturetes per sortir-ne indemne per dalt, però és que amb tanta fissura et malacostumés ràpid i la presa petita t'agafa despistat.

Segons la ressenya aquesta tirada també es pot enllaçar amb la següent que tan sols té un pas per superar un muret ben vertical. Doncs sí, tan sols un pas, però de mal protegir i ben apretat, tant que surto volant i acabo aterrant a l'arbre sense saber ben bé que ha passat. No ha estat res, un parell d'esgarrinxades i poc més, però no tinc ganes de repetir l'experiència així que li retorno amablement el cap de corda a en Víctor que s'ho pren amb la filosofia habitual i després d'un parell de comentaris irònics sobre les meves noves aficions tira amunt d'allò més tranquil.

En no res el perdem de vista, però la corda no s'atura així que deduïm que al final ha tirat pel dret i ha enllaçat amb la setena tirada. No el veiem, però no va ràpid, això vol dir que ens tocarà apretar i no ens equivoquem pas. A la que superem el muret, que per cert té un punt de d'emoció garantida, flipem. Un altre diedre, enganyosament tombat i que de nou frega la perfecció.

De bon començament ja cal fer una contundent tibada perquè desploma, però resseguir aquesta llastra esmolada és una meravella, bavareses, encastaments i tot el que se us pugui ocórrer per gaudir. El material que hi trobem és una nova lliçó d'estil clàssic i un plus afegit a la bellesa del llarg.


Estem ara al peu ara d'una canal encastada entre dos panys de paret de roca fosca i rentada per antics regalims d'aigua, ufff...després d'aquests diedres tan lluminosos el contrast resulta algo tètric.

Fem un ràpid canvi de reunió escalant una placa que recorda un vertiginós tobogan i ens plantem al peu d'una nova fissura, l'únic punt feble d'aquest formidable contrafort. A hores d'ara estem en camí de fer un màster de fissures, així que un sol cop d'ull serveix per afirmar que aquesta és la més vertical de la via. No cal preguntar-li a en Víctor que vol fer que ja ens coneixem. Així que enfila amunt, a mig camí s'apreta els gats que se n'havia oblidat i a intentar alliberar-la com els bons.

Val a dir que la principal dificultat d'aquest llarg no és grau, que en té (segons males llengües 6c), sinó el lamentable estat en que es troben la majoria de les assegurances, que fan d'un vol una opció molt poc recomanable. Per tant, escala amb calma i va col·locant alguna que altra peça per minimitzar la precarietat dels pitons i la inquietud dels burins.

Tan sols un moment d'incertesa a meitat del llarg quan ja duia masses metres sense cap seguro fiable i el dubte el fa mirar-se un pas dos vegades, però surt per dalt amb la feina feta, la moral alta i el terreny expedit per nosaltres. No cal dir que ens decantem per l'opció clàssica (V+/A1) que per alguna cosa hem passejat els estreps fins aquí dalt.

Un dels inconvenients de que qui et precedeixi alliberi un llarg d'A1 és que no s'entretindrà a equipar la fissura i per tant tu hauràs de fer algunes estirades inhumanes, tenint en compte que la paret desploma l'experiència és interessant. Això sí, com a mínim a tingut el detall de deixar-nos les cintes llargues, però a la que has fet dos passos ja avances suspès del buit fent equilibris sobre els estreps. La sensació és increïble, sense adonar-te aguantes l'alè en un inútil intent de fer-te ingràvid i així oblidar que cada cop que mires avall et sents molt petit. És una tirada realment bonica que ens retorna al fil de l'esperó i a la terrenal realitat.

Tan sols un tram d'aresta ens separa del cim, una cavalcada aèria per aquest fil rocós a tocar del cel i el cim... que no és tal, tan sols és una carena indefinida amb vistes excepcionals sobre l'Aeri. Però tan és, això és el de menys, avui hem escalat la Mas Brullet i hem fet nostra la dita: qui la Mas no ha escalat, no ha estat a Montserrat.

Montserrat aquest espai d'infinits racons m'ha tornat a regalar un troset de felicitat, felicitat compartida, felicitat per l'esforç i pel repte que suposa qualsevol escalada al vessant nord d'aquest massís encantat i sobretot felicitat per la bellesa de la via, que traspua elegància i saber fer, una petita joia pels qui estimen aquestes parets.

12 comentaris:

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Ep, ja es pot fer la Mas??, creia que fins el Juny , o Maig, hi havia prohibició?, no?...

josep i laura ha dit...

Ufff... últimament està essent més difícil estar al dia de les regulacions que no pas escalar la via. Vam consultar les regulacions del patronat i el Serrat del Moro no hi surt pas, però l'any passat hi havia una prohibició temporal per nidificació. Aquest any no hi és, l'han traslladat al pany central de l'Aeri, de fet a la que comences l'aproximació ja trobes un retol que ho indica. Així doncs, pel que nosaltres hem deduit després de revisar tota la informació que corre pel cibermon és que es pot escalar la Mas Brullet i si ens hem colat que ens enviin la multa a casa jejeje.

Salut, tàpia i menys egoisme regulador (que pel que sembla motoristes, domingueros i turistes varis no conten)!

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Lo dels motoristes és greu, lo dels diumengers va a gustos...

josep i laura ha dit...

A la muntanya amb seny i sent respectuós i cap tothom. Lo de domingueros va més per la gent que surt un cop a l'any d'excursió i deixa restes dels seu pas que trigaran força més en desaparèixer (tot i que aquest mal també afecta a d'altres que surten més asiduament). Si un ecosistema i les espècies que l'habiten són fràgils i s'han de protegir tots hi haurien de prendre part i no fer prohibicions en un sol sentit i per cobrir l'expedient.
Però em sembla que aquest és un tema que va per llarg i a hores d'ara poca cosa hi ha que no s'hagi dit.
Salut, tàpia i alegria!

alpinistaderevista ha dit...

Hola parella. Eii, quina via més xula, eh? La vaig fer l'11 de juny del 2006, amb el company "Groinket": http://groinket.blogspot.com/

La recordo com una via dura, però agradable. Amb un primer llarg que fa de "selecció", i una fissura final que et diu: "hauràs de lluitar...".

Una abraçada,
Joan

llembresku ha dit...

Ei gent, moltes felicitats per la via. Es veu guapíssima. Amb unes fotos com les que heu penjat, i l'explicació que en feu, ens heu posat les dents ben llargues. A veure si aviat ens hi veiem en cor a fer vies d'aquest pal!!
Salut!!

Gatsaule ha dit...

Una gran via, de les més alpines de Montserrat. Tanta fissura recorda més el Pirineu que Montserrat, enhorabona!

I la regulació està molt ben feta, per això heu pogut fer la via, perquè com que els bitxos no hi són, no hi ha problema!

Hem de ser tan respectuosos com puguem perquè el tema es mantingui i així evitem prohibicions!

josep i laura ha dit...

Joan,
tens tota la raó, el primer llarg és el que fa la selecció, o tens el grau o tens traça en equipar i acerar i la resta una escalada per disfrutar a fons de cada una de les fissures jejeje. Ara que les vies de cara nord de Montserrat sempre guarden sorpreses, deu ser per això que sempre que en fas una en baixes tan cofoi!

Maresmencs,
esteu forts, si nosaltres l'hem escalat vosaltres la fareu sense problemes. Lo de les fotos és la ventatja de ser cordada de tres, tot i que en Josep pobre darrerament té adjudicat el paper de fotògraf i així va el pobre que no en surt a cap!

Gat,
ens ha fet il·lusió escalar aquesta via, ens n'havien parlat molt bé d'ella i fa temps que li teniem ganes. Ara podem confirmar que tot el que ens havien dit era cert, a part que és una escalada molt peculiar per ser Montserrat.
Amb lo de les regulacions estem d'acord, és millor respectar les que hi ha, especialment si són temporals, perquè així a la que s'acaba la nidificació tornen a permetre l'escalada. Millor això que no pas que tirin pel dret i o prohibeixin de totes totes, deixant de banda la sensibilitat mediambiental que pot tenir cadascú i ser realment conscient que hi ha espècies en greu risc de desaparèixer.

Salut, tàpia i seny per tothom!

Mingo ha dit...

Felicitats una via imprenscindible el l'historial d'escalada. No és el primer cop que llegeixo els comentaris del primer llarg. Normalment a les vies que havia fet amb anterioritat acostumes a trobar millor material i de vegades en llocs on abans no havia res ara hi ha crescut una expansió. La Mas ja veig que és el cas contrari quan la vam fer el primer llarg estava equipat amb parabolts, molt ben posat perquè no els podies fer servir per ajudar-te i pujaves la mar de tranquil i jo no posaria més de V, clar que llavors eram més joves. M'imagino que ara sense res, i clar alli van bé els friends que no acostumes a comprar-te, i la polimenta deu de ser durillo. Les meves felicitacions una gran via.

josep i laura ha dit...

Mingo,
sempre m'han parlat de la Mas Brullet com una clàssica de referència i realment ho és, un itinerari elegant, encertat i on cal escalar. Pel que fa a l'equipament també està a l'alçada de la via, l'absència d'expansions és notable, com a molt algun burí i amb sort algun espit als trams de placa. Realment és una via que amb tanta fissura es deixa equipar molt bé, l'únic inconvenient és que has de dur amics dels grans i com molt bé dius d'aquests no n'acostumes a tenir. El poliment al final és un mal menor, una petita penitència que val la pena pagar, això sí, incrementa l'emoció d'alguns passos!!!

Salut, tàpia i alegria!

Bullarolas ha dit...

gràcies pels graus de la ressenya! un pèl de realisme sempre fa apujar a moral als amants de les clàssiques!!

josep i laura ha dit...

Bullaroles, el grau de cara nord de Montserrat es sempre "singular" si a aixo li afegeixes la polimenta de les vies mes repetides fa que quedi força desfasat. Els graus sempre els prenem com una simple referencia, mai com una veritat absoluta.
Nosaltres en les resenyes no volem sentar catedra, simplement posem allo que ens ha semblat en aquell moment i si a algu li pot servir, genial!
Una salutacio, mediatic!!