ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Iglesias-Casanovas, 135m, Ae/V+, Bessona Inferior, Agulles, Montserrat

dissabte, 2 d'abril del 2011

Són les onze del matí i estic a punt d'enfilar-me a un teix per iniciar una via. Sí, ho heu llegit bé, un teix, un esplèndid exemplar que esdevé una escala natural per la que atansar-se a la paret en busca del primer bolt plantat a uns vuit metres bons del terra. I no, aquest cop no estic fent invents per escaquejar un tram difícil, és que senzillament la via comença per l'arbre, impossible trobar una filosofia més clàssica!

Com anècdota per iniciar l'escalada és divertit, però quan la branca per la que t'apropes a la paret s'estreny i fimbreja ja no ho és tant, però com diuen alguns si fa quaranta anys que per aquí passa gent i no ha caigut encara...

Agafo aire, m'obro de cames i ja soc pedalant. Aquest primer llarg m'agafa una mica despistada, per no dir feliç de la vida i jo que em prometia un còmode artifo d'anar fent em trobo barallant-me amb els estreps i estirant-me al màxim per xapar alguns seguros, per no parlar d'algunes sortidetes en lliure que em fan renegar d'haver triat aquesta via. És fa llarg i mai més ben dit, però un cop a la reunió se'm passen tots els mals de cop i quan arriba en Josep, que triga res i menys tot sigui dit, intento entabanar-lo perquè em deixi el següent llarg. Però l'excusa de que podria fer-li mal la ma no cola i cap amunt que se'n va ben decidit.

El panorama ara canvia, la paret ja no és tan vertical i la via s'enfila per una fissura de roca franca que es deixa fer mig en lliure mig acerant, tan sols al final de la tirada la paret torna a fer-se ben vertical i cal treure de nou els estreps.

La Bessona és una agulla que no té vies fàcils i els escaladors no fan pas cua a les seves parets o almenys això pensava jo fins avui, fa estona que escoltàvem veus i ara els veiem, enfilant-se pel més dret de la paret sense despentinar-se. Nosaltres a lo nostre que ja tenim prou feina amb la nostra via, en Josep em demana de fer la tercera tirada a canvi de deixar-me a mi les dues darreres, dit i fet.

Aquesta és prou curta, però com que no duem masses cintes preferim no enllaçar-la amb el següent llarg. Curta, però intensa, ja que voreja la bauma on som plantats sortint-ne per un tram desplomat.

A més, l'última assegurança és un cap de burí que cal caçar una mica al vol i l'entrada a la reunió és ben fineta. Torna a ser el meu torn i vaig per feina que el sol ja no ens toca i fa un vent de mil dimonis que ens està deixant congelats. Cal sortir de la reunió fent una aèria travessa a l'esquerre i després sorpresa, des d'on soc no veig més enllà de la propera assegurança.

Sort, perquè a la que el terreny ajeu una mica i et permet anar en lliure apareixen seguros d'època més apropiats per estar en un museu que no per aguantar un saque.

No m'entretinc en càlculs mentals de forces de xoc i potencials de caiguda, sinó que llaço una providencial sabina i gaudeixo d'una placa de roca amb cantell menut, però ferm que em deixa just sota la bola del cim. En Josep arriba mort de fred, però no hi ha on amagar-se d'aquest vent, així que em torno a penjar dels estreps i enfilo el desplom que ens ha de menar al cim.

Són tan sols tres passos d'artifo i després comença la diversió. Una fissura amb una pinta increïble, però farcida de claus mig sortits i retorçats, vaja una joia!

Ara, que venia avisada, així que trec els catxarros i vaig escalant el millor que puc, vigilant de no sortir volant amb el vent, alhora que col·loco aliens, tascons i el que calgui que aquí entra de tot.

A mida que guanyo metres la dificultat baixa i en no res soc al cim, un mirador d'excepció sobre la regió d'Agulles. N'hi ha un munt que semblen a tocar i gent enfilada a totes elles, però el contrallum de la Bola del Partió acapara totes les fotos.


Baixem més ràpid del que voldríem, però avui el vent fa d'aquest cim un lloc ingrat, així que un parell de ràpels i ens plantem baix, desfent camí per les ombrívoles canals d'aquest laberint de parets insomnes. La Iglesias-Casanova (o Baby per alguns), la tenia pendent des de l'any passat, però la paret est de la Bessona m'imposava respecte, monolítica, aèria i d'allò més vertical no dóna gaire marge a la imaginació. Així doncs avui estic doblement contenta, per la via, tota una clàssica, elegant i encertada que sense ser difícil ja cal escalar i pel cim de la Bessona que fa temps que li tenia ganes.

5 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Enhorabona! el Teix aguanta tot i més, és dels arbres amb la fusta més resistent!! si m'aguantà a mí que dec pesar 20 Kg més que tú...
una via que amb el grau suficient es pot fer molt en lliure, un bon reequipament.

josep i laura ha dit...

Doncs sí, el teix aguanta i bona feina que fa, però quan hi ets penjat t'estimaries pesar deu kilos menys "per si de cas". Tens raó, el reequipament permet provar-la en lliure sense por, però a hores d'ara el grau segueix sent una assignatura pendent, per sort sempre ens queda el recurs dels clàssics: pedals i amunt!
Sigui en l'estil que sigui, és una via que no et deixa pas indiferent.

Salut, tàpia i alegria!

"PACA" ha dit...

...AMI M`AGUANTARIA?

felicitats per la via!

Xavi ha dit...

Sí, jo també la vaig fer l'any passat, és una via xula, el tram de l'arbre és original, i la fisura de sortida també és d'aquelles que un cop superada et deixa satisfet de la feina ben feta.
I tant que t'aguantarà, Paca: jo vaig posar el primer seguro de la via directament a l'arbre, una baga que ben posada no feia gens de mala pinta... perquè de fet fas el primer mig llarg totalment per l'arbre.

josep i laura ha dit...

Ei Paca,
a aquestes alçades ja hauries de saber com funciona el tema, és com les dones, molt de tacte i carinyo! Ara que només hi ha una manera de sortir de dubtes i si pel que sigui la branca al final no aguanta, ja saps... variant d'entrada jejeje!

Bones Xavi,
una via que té una mica de tot i el material d'època és part del seu encant, a l'igual que el teix que a aquest ritme acabarà sent l'arbre més mediàtic d'Agulles. Per cert, bones vies a Calanques. Vas fort, nosaltres no ens vam atrevir a fer-ne cap que comences rapelant, no les teniem totes de sortir per dalt!

Salut, tàpia i alegria!