ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Ponte el Neopreno, 200m, II/3+, boca Sud túnel de Bielsa, Osca

dilluns, 31 de gener del 2011
Bonica ruta d'iniciació, perfecte per un dia en que no vols matinar i escalar sense patir més del mínim imprescindible, que en aquest cas és ben poc. Així que, seguint el nou lema que aquest hivern ens hem auto-imposat, “no escalis demà el que pots escalar avui”, ens atansem a la torrentera que allotja la mencionada cascada.

L'elecció no és pas banal, avui, tant en Josep com jo estem ben cansats i la boca sud resulta d'allò més temptador, aproximació minsa, per no dir insignificant i vies d'allò més apanyades. Fet i fumut ja són les dotze del migdia i com que ens hem proposat dinar a una hora raonable, enfilem torrentera amunt amb la motivació ben alta.

En teoria la cascada s'escala en cinc tirades, però una de les avantatges d'aquestes vies i més en dies com aquest en que tan sols tenim una cordada per davant, és que té la pots fer una mica al gust ja que hi ha suficients arbres i replans on muntar tantes reunions com vulguis.

En el nostre cas, però és ben bé a la inversa, com que els primers ressalts no són difícils tirem amunt amb les cordes ben lligades a l'esquena.

El torrent llisca mandrós paret avall i ara per ara no hi ha cap tram ni difícil, ni compromès, així que anem fent amunt sense presses, gaudint del dia i d'un solet d'allò més primaveral.

Ja comencem a dur uns quants metres escalats, mitja cascada ben bona, quan les parets que allotgen el torrent es separen per deixar cabuda al cridaner llençol glaçat que tant crida l'atenció des del cotxe. En vista que els companys que ens precedien estan acabant aquest llarg optem per treure la corda, no fos que baixes algun regalet inesperat des de dalt.

En fi, ja que anem encordats aprofito per endreçar els trams més verticals i donar un xic de picant a l'escalada. Ens espera un darrer mur, prou divertit d'escalar encara i que acaba de d'arrodonir la cascada, vaja, vindria a ser la cirereta del pastís (visca els tòpics...).


Hem fet prou via, però lluny d'encantar-nos ens apressem a rapelar abans el sol faci de les seves i el gel esdevingui aigua. Hi ha bagues a qualsevol arbre amb un mínim de solidesa, així que amb quatre ràpels ja som recollint motxilles i enfilant cap a la furgo que per cert, no hem perdut de vista en cap moment del dia.

I res, a les tres de la tarda ja estem ben instal·lats davant el plat a punt per dinar, què més és pot demanar. Així que per avui fi de la història i demà més i millor, esperem...!