Cada vegada estic més convençuda de que una de les principals característiques d'un bon alpinista és la capacitat d'improvisació, anomenada també capacitat d'adaptació al medi. I és que el terreny en el que juguem és summament canviant i depèn de factors tan aleatoris com la temperatura ambiental que fa i desfà al seu gust, independentment de les nostres sempre optimistes previsions. Com a bon exemple de la meva teoria, la jornada d'avui mateix.
Ens llevem amb un objectiu claríssim, la cascada de la Sarra, que per fi s'ha muntat, molt justa, però escalable sempre i quan li piquis amb fe i carinyo. Una simple ullada al termòmetre tira per terra el pla inicial, al·lucinem, però encara que no ho vulguem creure és ben cert, estem a cinc graus positius des d'ahir nit, així que el que ahir amb prou feines era gel avui serà granissat o directament aigua. En fi, passem al pla B, la sempre socorreguda boca nord del túnel de Bielsa, però de camí ens distreu l'atenció una torrentera que hi ha passat el barranc de Salcorz i que ja teníem clitxada des de fa dies.
No és res de l'altre món, però els ressalts de dalt fan prou goig. Deliberadament passem per alt un fet tan obvi com és la manca de fred i amb la motivació i moral ben altes comencem a fer el jabalí barranc amunt. Entretingut ho és un rato, profitós gens, a la que ens fiquem al torrent constatem que el soroll que escoltem des de fa estona és l'aigua saltant sota la minsa capa de gel que ens ha fet creure el que no és.
Bé, ja que la boca nord no té gairebé aproximació la passejada ens haurà servit d'escalfament, però fet i fumut ens plantem al peu de la Dorada a les onze del matí i com ja preveiem no estarem sols.
El que no esperàvem ja és trobar un bon nombre d'entusiastes francesos fent un curset a la cascada. Per sort el seu entusiasme està a l'alçada de la seva organització i tan sols tenen muntades tres línies a la dreta de la cascada, deixant-nos via lliure a tota la part més vertical.
Ja ens va bé, només un petit detall a tenir en compte, també és la part que més justa està de gel. Però en fi, qui ha dit que la perfecció existeix i el que sí és ben real són les nostres ganes d'escalar. En Josep no sembla gaire afectat per la manca de gruix i puja d'allò més feliç.
Veient ara la cascada de front és fàcil entendre el per què del seu nom, la Dorada, el gel enlloc de ser d'un convencional to blanquinós o un blau agosarat, es difumina en unes sorprenents franges daurades fruit del ferro que duen les seves aigües.
L'escalada està amenitzada amb un assortiment de ganxejos, posturetes vàries i la incertesa d'endevinar quin tros anirà avall al picar. Acabem provant-la els dos de primer i a la segona ronda en Josep decideix anar-se'n a investigar més amunt a veure si troba la reunió, però sembla ser que estant totes colgades pel gel i darrere seu acabo escalant mitja cascada a l'ensamble fins trobar-me'l instal·lat a l'únic arbre que li ha sortit al pas.
De nou a peu de cascada encara ens animem a atacar un pany de gel que sembla momentàniament despejat, però a aquestes alçades del dia ja corre un generós doll d'aigua per sobre el gel que ens deixa ben xops. Així doncs, fem el darrer tastet d'aquest sector i constatem les excel·lències del gel de peixateria!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada