ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Esquizofrenia hivernal

24 de gener del 2011
L'ofici d'alpinista a casa nostra no es gens facil, buscar gel i neu escalable en un pais de sol i platja cada any que passa es mes dificil. Just per aixo els que ens apassiona perseguir aquestes efimeres lineas d'aigua solidificada hem hagut d'anar creant una paciencia a prova de bomba amanida amb una il.lusio que a vegades frega lo grotesc. El nostre estat d'anim pot passar en poca estona d'estar esfonsat a la mes trista miseria a creure'ns els reis del mon. Aqui un petit relat emocional d'un esbojarrat periple Pirinenc.
Enmig d'una onada de fred polar marxem cap a Boi, en aquest estrany hivern que ha deixat les muntanyes en una tardor permanent. Quan ens aixequem al Pont de Suert la temperatura esta a 15 graus negatius i els nostres somriures dibuixen una indisimulada alegria, a pesar de no tenir cap info de les condicions estem convençuts de triomfar SUBIDON. Alucinem de poder arribar al gener fins la mateixa pressa de Cavallers amb el cotxe, no hi ha neu enlloc i el gel es present nomes en alguna torrentera puntual. Tenim al cap fer Islandis i aquesta esta tota rara i amb una doble columna final, tot i aixi anem a peu de via. Fem una primera picada i el gel s'esquerda com si fos un gerro xines, XOFFFF. Durant el cami de tornada recordem que fa poc s'ha escalat la nord del Midi d'Ossau, doncs res, si el gel no ens obre, trucarem a la porta de la neu i dels corredors. Mentre vorejem el Midi el gel es present a tot arreu de la carretera, travessem la frontera i baixem fins a Gabas per comprovar amb prismatics que la via que portem al cap te plena continuitat, almenys aixo sembla vist des de la distancia. Mentre dinem ja ens imaginem devorant els 700 metros d'estretes i estetiques goulottes, SUBIDON. Rebem una trucada que ens avisa del perill d'allaus de plaques i busquem el punt optim per comprovar la ruta de baixada i efectivament, aquesta presenta unes sospitoses sobreacumulacions, a mes el fred aqui mossega de valent i per si fos poc a la via en cap moment veurem el sol i en aquesta paret els bivacs no son mai descartables. Per si quedes algun dubte una inoportuna ciatica ens fa fer marxa enrera per segon cop avui XOFFFF.

De baixada dubtem si anar a Telera o Tendenera, la seva serra germana, optem per la darrera ja que mai hem estat i ens fixem en el corredor Panticosa Ice. Fa uns anys ens vam fer enrera desde l'estacio del funicular al negar-se aquests a vendre'ns un forfait de randonee d'un sol us, -o forfait sencer o res-, doncs res...! Al mati següent amb les pistes en funcionament, pero sense neu ni esquiadors, optem per pujar a peu per la pista de la Ripera, una bonica excursio de 1600 metres de desnivell. La poca neu que hi ha ha deixat al descobert unes boniques i assequibles cascades de gel just sota la vertical de la nostre ruta, de les que no tenim cap constancia. Decidim que avui farem gel, aprofitarem per deixar trastos i dema cap el corredor. Així que encetem un bonic passeig sense trepitjar neu amb increibles vistes sobre Partacua SUBIDON! No duem mapa i quan portem mes de dues hores caminant i despres de fer una gran volta comprovem que el nostre objectiu és davant dels nostres nassos, pero topem amb un tallat impossible de superar de manera facil i rapida. Tots els bons plans que anavem fent en veu alta fa uns minuts marxen a norris, XOFFFF. Amb l'horari que duem esta clar que ja no es podrem enfilar enlloc i decidim reseguir la llarga pista que duu a Peña Forato, una vall desconeguda per nosaltres. Resignats remprenem l'excursió quan de cop i volta, al girar una corva, davant nostre apareix la gran mole de Peña Forato, una increible paret de gairebe mil metres verticals que ens deixen sense respiracio, la primera impresio es que ens hem topat amb l'Eiger dels Pirineus.

A mesura que remuntem el cami alucinem al veure gel per tot arreu, generos, vertical i molt possiblement verge donades les caracteristiques tant especials d'aquest hivern. Al final veiem una estructura mes facil que puja torrentera amunt molts metres i a la que ens podriem acostar per fer-li un tiento. Aquestes rutes estan encarades a l'oest i ara ja els hi dona el sol gairebe de ple. Així que deixem motxilles a peu de via i marxem amb un somriure d'ample a ample pel bombonet amagat que acabem de descobrir i que dema ens espera a nosaltres sols. SUBIDON!!!

Aproximacio amb bambes i sense pes, pugem rapids, animats i il.lusionats pel que tenim per davant. La nit avui ha estat molt freda tambe a les valls, pero en alçada hi ha una forta inversio termica, pero en cap moment ens podem imaginar la sorpresa que ens espera. Arribem davant les cascades i veiem com en poques hores el gel s'ha degradat moltisim i el que es pitjor, la columna un xic desplomada que donava acces a la planxa de la part superior de la nostra cascada s'ha desplomat aquesta nit. Quina putada i quina sort... que no hagi estat amb nosaltres alla enfilats! XOFFFFF

Amb la moral pel terra (com la columna...) continuem l'excursio una mica mes amunt, cap on ahir vam veure altres cascades tambe molt maques i ben muntades. Potser un trist consol per les expectatives que teniem fa poca estona, però al final surt un petit bombonet on no veiem cap rastre de pas previ, ho "batejem" com a: XUPITO, 40m, II/3+.

En unes altres condicions sortiriem un o dos llargs mes, força xulus, pero unes espasses de gel que penjen del cel ens fan ser prudents i mes si pensem que d'aqui poca estona el sol les acaronara. Resulta una escalada curta, pero on cal donar la cara amb aquest gel tant degradat. La sensacio ha estat la mateixa que te un adolescent planejant el cap de setmana, disposat a fer un gran botellon i al final nomes tasta un curt, pero intens XUPITO!

De baixada, pero, el nostre anim puja i nomes pensem en quin amic podem "ensarronar" per saborejar el plat gros que amaguen aquestes perdues valls. SUBIDON, aixo es l'esquizofrenia hivernal on sempre cal anar sobrat de motivacio!

2 comentaris:

Mingo ha dit...

Deu ni do per trobar un trosset de gel. Això de cada any és més difícil, no sé, jo recordo a finals del vuitanta vam anar a principis de febrer per fer la nord del Taillon i la paret estava gairebé com l'estiu i vam marxar al Midi on vam escalar la clàssica a la Jean Santé i amb màniga curta. Ara que no som un País de gel està clar doncs quan hi ha bona condicions gairebé cal agafar tanda per escalar.
Salut i paciència

josep i laura ha dit...

Hola Mingo, El post ben mirat no volia parlar ben be de la falta de condicions al pirineu, mes aviat em venia a referir a l'autentica bojeria que es torna encertar els llocs, com arribar, quan. pero sobre tot una moral a prova de bomba per sobreposar-se a les desilusions, pero tambe saber gaudir de moments unics proporcionals al esforç realitzat.

salut i alegria!