ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Travessa de les Agulles, Montserrat

dimarts, 14 de desembre del 2010
Qualsevol excusa és bona per perdre's per els mil i un racons que sorgeixen al pas en aquest laberint de parets ferms i altives. Senders, corriols, dreceres... trepitjades una i altra vegada a la cerca de camins més agosarats que solquin la verticalitat d'aquestes agulles encantades. Avui, però m'ho torno a mirar tot amb ulls nous, ulls de descoberta, de la mà de tres neòfits desconeixedors absoluts del magnetisme que emana d'aquesta muntanya.

Són poc més de les nou del matí i a l'aparcament de Can Massana hi fa un fred de mil dimonis, el dia és gris i els núvols s'arrapen als cims més alts, el pas és viu i l'alè agitat.


Enfilem cap al coll de les Portelles, una de les portes d'entrada a Agulles i mentre aprofito per anar alliçonant-nos en la capriciosa geologia que dota de personalitat pròpia a cadascun d'aquests monòlits.
El Dauet, el Gerro, la Bitlla, la Bola del Partió, les Bessones, el Cap del Guerrer, la Miranda de les Boïgues, la Saca... lletania coneguda i familiar que en Marc, Enric i Salva van repetint en un va intent de relacionar noms i formes.


Cal intuïció, imaginació i enginy per començar tan sols a imaginar la història que amaga cada un d'aquests perfils. El camí puja, baixa, s'enfila pels torrents i desgrimpa per les canal, zigzaguejant incansable a l'ombra d'agulles i parets.

De sobte un petit coll, clariana o carena, instants de pura llum i vistes privilegiades d'aquest particular jardí de pedra.


En no res el coll del Portell Estret i la fi de la travessa, però encara no de l'excursió. L'horari és ajustat i em quedo amb les ganes d'enllaçar amb l'alta ruta de Frares, però aprofito per fer una ràpida visita al Vicenç Barbé i encarem les passes cap a coll de Porc.


Nous noms amb ressons estranys, Miranda del Pas del Príncep, roca Plana dels Llamps, Montgrós... Frares, Ecos... noms que em parlen d'escalades, vies i projectes pendents. Tot un batibull ple de significats i expectatives que els costa d'assimilar.

La font de l'Esllavissada ens surt al pas i recorda que aquests camins ja fa temps que són antics, tot i que sempre hi ha nouvinguts que han fet seves aquestes contrades.


Un cop a coll de Porc canviem de vessant i voregem per sota l'imponent muralla de Frares, el Bisbe, la Boleta Foradada, el Frare Gran, el Lloro... és fàcil sentir-se intimidat per tan solemnes sentinelles.

I al final del camí la Cadireta., perfecte per tancar el recull de llegendes, anècdotes i contes que donen vida a aquest massís sempre màgic que és Montserrat.


2 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Vaja empatx de noms els hi has engaltat als teus, fins aleshores, amics!! però ja entenc que un no pot deixar d'anomenar i enaltir aquestes estimades agulles i roques, espero que els teus amics ho hagin entès.
Bona anyada!

josep i laura ha dit...

Hola Jaume,
la veritat és que els va agradar el joc de posar nom a les pedres i a mi que no fa falta que em donin gaire corda... així van acabar empasant-se una classe magistral d'història montserratina jejeje. El pitjor del cas és que encara els han quedat ganes de repetir, senyal que algo hauran entès, el que no es pot negar és que aquesta muntanya enganxa!

Salut, fred i alegria!