El seus arrogants desploms, les tonalitats taronjades de la seva roca, pero sobre tot les seves generoses fissures i forats han fet del Pilar del Segre un referent estatal quan parlem d'escalada artificial. Pero tambe unes dimensions amables i una aproximacio i descens gairebe inexistent, l'han convertit en la versio esportiva d'aquesta modalitat. Fa uns 4 anys que vaig fer la meva primera i unica via aqui, la seva gran classica "Mi primer amor" i des de llavors mai trobavem el moment per tornar-hi. Avui no hi ha excusa!
El dia encara s'ha aixecat mes fred que ahir, aixo fa que no tinguem cap mena de pressa per posar-nos en marxa, tambe cal a dir que al veure la ressenya que li dona 80 metres de recorregut, el nostre subconscient ens traeix i com sempre passa... tot el temps que perds als principi del dia et falta al final. Avui les boires continuen en les valls, pero el classic sol que sovint regna aqui s'ha oblidat de venir i mandregem moltisim abans de posar-nos en moviment.
Despres de "Mi primer amor", potser la via mes recorreguda del Pilar del Segre sigui aquesta de tant meritori nom. En poca estona anem a comprovar els efectes nocius de ser una de les classiques... la ruta es gairebe al darrera del extrem dret de la paret, protegida al sud per un prominent bastio rocos, que fa que segurament sigui el recorregut de tot Vilanova que mes triga en donar el sol, es que tenim una vista total!!. La primera impressio es força bona, molt de forat de mida mitja i gran i Laura fins i tot per moments esta temptada en ficar-s'hi ella, pero com volem anar rapids al final entro jo.
La temperatura que fa m'afecta al cervell, estic encarcarat d'idees, tambe afecta als dits, nomes començar els pitons amb el seu ferro fred em cauen de les mans. A la que porto pocs punts de progressio faig la primera volada que em deixa a un pam del terra, l'ensurt m'ha anat genial, l'adrenalina m'ha tret el fred i la caraja de cop!
Aquells forats que semblaven a peu de via genials, ara davant seu fan un aspecte ben diferent, per explicar-ho graficament tal com diu el nostre amic Kiko, aixo son "xoxos", es a dir... de tant pitonar han quedat uns forats de marges arrodonids cap l'exterior que nomes aconsegueixo superar amb precaris bongs, mes amunt s'imposen les flors de pitons i les falques de fusta. Laura no para de recordar-me que la ressenya li dona un facilet A1+ i jo no puc fer res mes que riure en veu baixa. Un primer llarg molt treballos de pitonatge entretingut, pero en el que jo no soc capaç de fer servir cap altre mena de material. L'horari ha saltat pels aires, mes de dues hores per recorrer aquest llarg, o sigui que aixo de fer aquets "curts" 80 metres en poques hores res de res...
Laura quan es posa en moviment va alucinant amb la dificultat teorica de la ressenya i les que es troba realment, aixo si... una de les poques ventatges es que moltes assegurances surten amb una simple estrebada de la ma. I com sempre diu... -jo mai dubto de la teva imaginacio-. Fins ara sabiem que la dificultat de l'escalada en gel es sumament relativa, pero en el mon de la ferreteria no es quedem pas curts tampoc! o sigui... lliço apresa: mooooooolta modestia!
4 comentaris:
Sembla que us esteu passant al big wall... Fa gràcia que és una via de la que no n'havia tingut mai cap notícia! Deu ser que l'artificial no em tira....
Hola Gatsaule, de moment nomes estem tastant sensacions i sense gaire sort, no descartem que en un futur ens entri el cuc del bigwall. Es quan et plantejes qualsevol objectiu per modest que sigui, el gran merit que te els que es dediquen i si es en solitari ja no cal ni parlam-ne!
salut i alegria!
A LA PRIMAVERA ANEM ELS TRES A FER UN BIGWALL PERO AMB UNA CONDICIO:TRIEU LA VIA!
Cony Paca, anem forts ehhh!
Pensavem que eres mes selecte amb els teus companys de corda jejeje
D'acord, aceptem la proposta i intentarem estar a l'alçada del repte.
Bones festes i seguim en contacte!
Publica un comentari a l'entrada