Bé, diuen que no hi ha mal que per bé no vingui! Així que posats a treure profit d'aquest magnífic i improductiu pont, culminat amb la grip anual que no perdona, decideixo posar el blog al dia, bastant abandonat darrerament per mil i un motius absoluta i conscientment injustificats que per algo el blog és meu (si més no com a mínim el 50%) i no és qüestió d'anar estressada per la vida. Si més no ara que els virus semblen quedar enrere i el gel encara no fa acte de presència m'entra el neguit de tornar a teclejar i com excusa res millor que una matinal a Montserrat amb la companyia d'en Lluís a qui feia mesos que no veia (i no és un dir).
Aquest cop el temps mana i com que migdia no dóna per molt ens decantem per la sempre agraïda opció d'una escalada ràpida a Gorros, mentre sospesem les diferents vies que tenim al sarró en Lluís em comenta que ell no ha pujat encara a la Magdalena Superior i com que jo ja fa dies que tinc ganes d'escalar-hi la Ignasi Jorba ja està tot decidit.
En Lluís amb la seva gentilesa habitual em deixa fer i jo que no em tallo un pel, enfilo amunt que així em tocarà el tercer llarg, la cirereta del pastís. L'escalada no té cap misteri i segueix la tònica de la resta de vies d'aquest pany de paret, un parell de llargs senzills que es van redreçant paulatinament, un tercer llarg on cal escalar i una sortida a cim resolta amb elegància i encert, per si queda algun dubte només cal seguir el bolts de color verd.
La segona tirada ja té una mica més d'interès i esdevé un clar exemple del particular encant de la roca de Gorros, canto, canto i més canto. Còdols de totes les formes, mides i colors que converteixen l'escalada en un agradable passeig vertical, això sí una mica fresquet que encara no toca el sol i es troba a faltar.
Però no cal patir al tercer llarg se't passen tots els mals, pressa petita, però cantelluda, oportuns forats i verticalitat creixent és la fórmula perfecte per entrar en calor.
El flanqueig per arribar a la reunió no té desperdici, aeri i amb molt d'aire als peus, més fotogènic que no pas difícil. Això sí, sort de la cordada que ens precedien, doncs anava tan llençada que si no és per ells tiro pel dret i hagués estat un fart de riure desgrimpar-ho!
La darrera tirada és per en Lluís i li toca un mur de roca compacta i arrodonida culminat amb una petita panxa on cal tirar de braços per sortir-ne, una bonica manera de fer el cim d'aquesta agulla encara verge per ell.
Arribo a dalt i mentre muntem els ràpels per baixar ens meravellem amb els metres i metres de paret que ens envolten, guaitem les agulles veïnes i com no comentem les vies escalades i les moltes que encara resten pendents. És un joc perillós aquest, doncs és fàcil quedar-hi atrapat, potser per això no puc deixar passar massa temps abans no torno a qualsevol d'aquestes parets del laberint sempre màgic que és Montserrat.
Ai, que avui estic tendre, però és el que té recordar jornades de “love climbing” com aquesta, salut i tàpia companys! 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada