En Jordi Costa que acaba de fer mig GR-92 i acaba avui a Torla, l'altre Jordi amb qui he de fer aquesta travessa i a l'hora de posar-nos a caminar s'indispossa i quedo tot sol durant els tres propers dies.
El Tozal hem dona la benvinguda i en fa sonmiar vies impossibles que poder algun dia recorrere, o no...
La Faja de las Flores, per moltes vegades que t'expliquin aquesta virgueria geologica, nomes quan la recorres, t'adones que es sentir-se ocell.
El rei d'Ordesa, El Monte Perdido, la seva inconfussible silueta en va acompanar durant la primera jornada.
La caracteristica Bretxa de Roland, desti final per avui, a traves de increibles praderes de edelweis
L'increible Gruta gelada de Casteret, feia mes de 10 anys que no veniem aqui, l'anima em cau als peus, el gel que abans ho recobria tot, ara nomes es testimonial al terra, sort que el cosi de Rajoy, diu que no hia canvi climatic!
La punta Balzillac, que per escassos metres no l'admeten al selecte club dels 3000 i es una gran pena, seria el mes dificil de llarg pels col.leccionistes, tot i aixis la seva arrogant bellesa no li treu ningu.
Desde l'interior del refugi de Sarradets, tenim vistes d'autentic luxe, sobre la cascada d'aigua mes llarga d'Europa, con canvia el circ sense fred...
A falta de televisio i altres entreteniments, que millor veure l'espectacle de la natura en estat pur, les boires pujant pel circ i jo sonmiant lineas al Marbore...
Gavarnie amb el seu mar de nuvols habitual, que va possar a prova el meu equilibri i orientacio, mentres baixava per les "echalles" i el soroll de Thanatos em feia sonmiar despert.
Una de les millors vistes dels Pirineus, la posta de sol il.lumina el circ de Gavarnie i tots els seus altius cims.
El refugi de Baysellance, el primer cop que vam estar, el guarda tot un dandy angles, ens va rebre amb pompositat, molts anys mes tard, simplement es un confortable hotel d'alçada amb vistes d'escandol.
Mai, mai hem cansare de mirar aquesta cara nord de Vignemale i encara menys de sonmiar lineas possibles o impossibles en les seves parets!
Remontar la llarguisima i poc trepitjada vall de l'Ara, sempre ens trasladara a epoques preterites, quan l'home vivia en plena comunio amb la natura, en el cami, hem guanyat o hem perdut...?
Despres de 3 dies de vagar errante por estos valles..., a algu li va sortir de dins plasmar en una paret de la cabana, just allo que jo sentia i no sabia trasmetre.
En Jordi Costa que acaba de fer mig GR-92 i acaba avui a Torla, l'altre Jordi amb qui he de fer aquesta travessa i a l'hora de posar-nos a caminar s'indispossa i quedo tot sol durant els tres propers dies.
El Tozal hem dona la benvinguda i en fa sonmiar vies impossibles que poder algun dia recorrere, o no...
La Faja de las Flores, per moltes vegades que t'expliquin aquesta virgueria geologica, nomes quan la recorres, t'adones que es sentir-se ocell.
El rei d'Ordesa, El Monte Perdido, la seva inconfussible silueta en va acompanar durant la primera jornada.
La caracteristica Bretxa de Roland, desti final per avui, a traves de increibles praderes de edelweis
L'increible Gruta gelada de Casteret, feia mes de 10 anys que no veniem aqui, l'anima em cau als peus, el gel que abans ho recobria tot, ara nomes es testimonial al terra, sort que el cosi de Rajoy, diu que no hia canvi climatic!
La punta Balzillac, que per escassos metres no l'admeten al selecte club dels 3000 i es una gran pena, seria el mes dificil de llarg pels col.leccionistes, tot i aixis la seva arrogant bellesa no li treu ningu.
Desde l'interior del refugi de Sarradets, tenim vistes d'autentic luxe, sobre la cascada d'aigua mes llarga d'Europa, con canvia el circ sense fred...
A falta de televisio i altres entreteniments, que millor veure l'espectacle de la natura en estat pur, les boires pujant pel circ i jo sonmiant lineas al Marbore...
Gavarnie amb el seu mar de nuvols habitual, que va possar a prova el meu equilibri i orientacio, mentres baixava per les "echalles" i el soroll de Thanatos em feia sonmiar despert.
Una de les millors vistes dels Pirineus, la posta de sol il.lumina el circ de Gavarnie i tots els seus altius cims.
El refugi de Baysellance, el primer cop que vam estar, el guarda tot un dandy angles, ens va rebre amb pompositat, molts anys mes tard, simplement es un confortable hotel d'alçada amb vistes d'escandol.
Mai, mai hem cansare de mirar aquesta cara nord de Vignemale i encara menys de sonmiar lineas possibles o impossibles en les seves parets!
Remontar la llarguisima i poc trepitjada vall de l'Ara, sempre ens trasladara a epoques preterites, quan l'home vivia en plena comunio amb la natura, en el cami, hem guanyat o hem perdut...?
Despres de 3 dies de vagar errante por estos valles..., a algu li va sortir de dins plasmar en una paret de la cabana, just allo que jo sentia i no sabia trasmetre. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada