ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Directa Esperó Nord, 225m, MDinf, 6a (V+ obl), Pic de Ríbuls (2.827m), Andorra

dimecres, 5 d'agost del 2009
Andorra, tot i ser el país de les muntanyes, mai ha estat sant de la nostra devoció, ara que aquest cop ens ha sorprès d'una manera absolutament imprevista i molt grata. A les set del matí ens trobem a l'estació d'esquí de Grau Roig amb en Jordi “Alpino”, company de corda i qui ha escollit la via, l'esperó nord del Pic de Ríbuls. Nosaltres confiem plenament en el seu criteri, ell ja coneix de sobres els nostres gustos: vies amb aproximació, poc equipament i en ambients solitaris i feréstecs, selectiva combinació que fa enrere a més d'un i no precisament pel grau de les vies!

L'aproximació ja és tot un luxe, no hi ha camí, però no és problema, l'esperó cobejat és perfectament visible al nostre davant, inconfusible i esvelt, destaca altiu entre la resta d'espadats més modestos que el flanquegen. Li llancem mirades furtives, mentre creuem pastures, rierols i algun que altre tarteram. En poc més d'una hora som a la seva base equipant-nos i escalant ja, mentalment, la línia que solca aquest contrafort de sòlid granit. Aquest cop portem reforços i optem per l'entrada directe, enlloc de l'original més fàcil i que discorre per una canal amagada a l'esquerre de l'esperó.

En Jordi enceta la cordada i fa el primer llarg en no res, de fet aquest és el més fàcil de tota la via (IV), ideal per calentar motors. La reunió és una còmoda repisa amb un parell de claus, aquests primers metres ja ens donen una idea de la tònica de la via, cap expansió, fissures a dojo per equipar i alguna clau per orientar-nos en la paret i muntar les R, perfecte pinta bé!

Des d'aquí el segon llarg és veu molt atraient, un parell de diedres fissurats prou verticals, de fet aquest i el tercer són els llargs que donen el grau a la via i en els que cal apretar. En Jordi s'hi encara decidit i deixa ben clara la seva solvència en aquest tipus de terreny, tot i que a l'acabar els diedres cal flanquejar un sostret per la dreta i aquí la cosa es posa divertida, però amb un parell d'esbufecs, algun renec i molta traça equipant arriba a la segona R sense més contratemps.

La tercera tirada s'intueix peleona i no ens equivoquem, un curt flanqueig a la dreta ens deixa al peu d'unes plaques finetes i difícils d'equipar, poc a poc i bona lletra, en Jordi navega per aquest terreny i va enllaçant passos precaris que acaben amb una explosiva sortida a la repisa on hi ha la tercera R.

En Josep i jo pugem amb força menys elegància i algun que altre AO, però gaudint d'aquest magnífic i vertical granit.

Ja hem fet les tirades més difícils de la via, però encara tenim guerra i uns quants llargs per davant. Donem una bona ullada a la ressenya per orientar-nos en aquest seguit d'esperons i veiem que uns vint metres més amunt anem a enllaçar amb la via original que puja per la canal lateral.

En Josep es posa al capdavant de la cordada i tira amunt per una placa curiosa, però després de la verticalitat i bona presa dels llargs anteriors posar-se ara a una placa de petits relleixos suposa un canvi de xip que fa que ens sembli més difícil del que realment és. Un cop arribem al punt on les vies coincideixen, seguim per l'original que puja per una xemeneia de parets llises.

En Josep s'ho mira i s'ho remira, al final amunt i sorpresa, ben col·locat atanses una bavaresa increïble que et deixa dalt en no res, ara que a partir d'aquí cal fer un flaqueig a dreta per una vira ben aèria, sort del parell de claus que et donen confiança, i res recte amunt per un diedre perfecte, nítid i retallat.

La gràcia del següent llarg és el diedre de sortida, força obert i de parets llises, però ben protegit per un clau estratègicament col·locat. Cadascú de nosaltres el passa de forma diferent, però els tres coincidim en que té passets curiosos per dir-li d'alguna manera, a partir d'ara toca navegar una mica per un seguit d'esperons, diedres i fissures, cercant el camí més evident i fent-li un cas relatiu a la ressenya. El que no canvia és la verticalitat dels passos i la qualitat de la roca i la sensació de buit sota els nostres peus.

Un cop a la sisena reunió cal fer un flanqueig a esquerra i pujar per una canal de roca no tan bona, però evident i franca que ens deixa sota la torre del cim. Aquí optem per vorejar-la per la dreta i enfilar un diedre d'aspecte una mica tètric, però que amaga unes preses boníssimes i que ens fa gaudir la via fins el darrer pas.

Ei, ja som dalt els tres, bé ben bé dalt no! la via no acaba al mateix cim del Pic de Ríbuls, sinó en un torreó uns metres per sota. Ens cal fer un rapel curt fins una petita bretxa i d'aquí remuntar uns cent metres de cresta fàcil fins el cim.

Ara sí, fotos de rigor, unes galetes per celebrar-ho, nou tram de cresta fins els coll i tartera avall cap a peu de via a recollir motxilles. Ja més relaxats, desfem el plàcid camí d'aproximació mentre comentem les impressions del dia, potser no ens posem d'acord sobre quina ha estat la tirada més bonica, però en el que hi ha consens unànime és en que la via és magnífica, seductora i amb un marcat caràcter alpí que no deixa indiferent ningú!


7 comentaris:

Mingo ha dit...

Enhorabona per la via, és molt guapa sobretot, si entres per la variant Vidal-Farreny.
Salut

Anònim ha dit...

Ole nois!!!

Molt bona crónica...
MIngo: aviam si ens veiem pel Piri... la setmana que ve ja començare a anar...

JORDI "Alpino"

Mingo ha dit...

Ostres Jordi no sabia que erets tu, com no ensenyeu la cara. Ok ens veiem la setmana vinent.

Anònim ha dit...

ei Pepe!!

Fa poc vam anar a fer-la i també ens va agradar molt!!

Diria que no hi ha cap llarg lleig, i l'ambient genial!

Aviam si quedem per fer alguna vieta artistes!

Salut i a disfrutar-ho!

Masfi

josep i laura ha dit...

gràcies Mingo,
la veritat és que vam anar sense haver-la sentit anomenar mai i la via ens va deixar encantats. Et fas un tip d'escalar i cap llarg et deixa indiferent. Seguirem confiant en el criteri d'en Jordi a l'hora de triar vies jeje.

hola Jordi,
de moment estem començant a esmolar les eines, perquè ara si que quan tornem a escalar pel Piri serà per enfilar-nos per parets gelades. Recorda que tenim pendent fer alguna hivernal plegats.

Ei Mafi,
t'hem de donar tota la raó, una via espectacular i molt disfrutona, absolutament recomanable. Per cert, prenem nota i quan vulguis fer una escaladeta, cresta o el que sigui ja saps on estem i som de cor fàcil i ens deixem seduir fàcilment per propostes vàries.

Salut i alegria per tothom!

Jordi Lalu ha dit...

Per ser més precisos i recuperar la petita història de les vies, cal puntualitzar que l'esbufagadora variant d'entrada rep el nom de Variant Farreny, perquè li va ser dedicada per dos dels seus millors amics -i a l'ensems excel·lents i incombustibles escaladors- en Jordi Vidal i n'Antoni Aragón. El nostre enyorat alpinista de més elevada talla intel·lectual que ha donat mai aquest país, i un veritable referent que va ser per a diverses generacions d'alpinistes i entre els quals m´hi incloc, com no podia ser d'altra manera, tant per les seves primeres com especialment per la seva obra "Del bruc a l'extraplom" -que, per la seva rara vigència, farien bé de llegir tots els aimants de l'escalada i m'atreviria a dir que de la muntanya- malauradament no hi va poder participar, ja havia entrat a formar part de la història del nostre alpinisme. Dos dels seus companys d'aquell luctuós dia del couloir de Gaube van traçar un itinerari a l'altura de la seva figura, com es mereixia un alpinista de la seva trascendència. Tan de bo el tinguéssim encara entre nosaltres, potser el seu mestratge ens ajudaria als qui observem atònits com evoluciona aquesta activitat.

Jordi Lalu ha dit...

Josep, Laura, em rectifico a mi mateix en un embull de proporcions considerables. Sí que en Joan Enric Farreny va participar en l'obertura de la variant d'entrada. I ho va fer en companyia de n'Antoni Aragón i de Manel Crespo, però sense el concurs del seu amic de l'ànima en Jordi Vidal. I ho van fer en ple hivern de l'any 1976, la mateixa temporada en què el mateix trio havia fet la segona ascensió i primera hivernal al Pilier du Printemps d'Ordesa, via Despiau-Barokas, i es preparaven per anar al couloir de Gaube. Segurament va ser una de les darreres ascensions d'en Joan Enric Farreny. Per tant, sí que aquesta variant d'entrada tan exigent porta la seva signatura inconfusible. Ara em sembla que sí que queden recollits correctament els fets històrics referits a aquest racó pirinenc. Disculpeu les molèsties que aquest embull hagi pogut ocasionar-vos.