Tenim dies per endavant, la meteo es presenta fenomenal per fer alpinisme i amb les eines afilades i amb les il·lusions desbordades marxem cap al cadi amb la bona companyia d'en Jordi Pérez. El despertador sona sense treva a les 6 del mati i la primera sorpresa crida la nostre atenció, una animada nevada esta deixant ben blanc el terra i el que es pitjor, es va animant per moments, esmorzem sense presses per veure com evoluciona, però la neva es va animant mes i mes. L'idea d'escalar al Cadi ens marxa ràpidament del cap, i ens dirigim cap el nord a les cascades de Porta que sabem que estan ben formades i no tenim ni aproximació ni risc d'allaus, mentres travessem la Cerdanya, el nostre voltant es mes típic dels països nòrdics que no pas d0aquestes contrades, els llevaneus van a tota castanya, però nosaltres capficats en travessar la frontera i anara picar gel avui. Total... poder si que hi eren les cascades al seu lloc però la gran nevada ho ha deixat tot completament colgat, amb sort aconseguim sortir d'allà amb el vehicle i girem sobre les nostres passes, a les 9 del mati estem a Puigcerdà fent un cafè i al·lucinant com s'acumulen gruixos increïbles al carrer. Ara enfilem al sud, a La seu també comença a nevar, seguim baixant.., a Coll de Nargó el dia es lleig i mentres estem al Tahussa, ens adonem per la tele, que acabem de deixar al nostre darrera la nevada mes forta del any a la Cerdanya i Andorra, aquest cop si que no valen excuses, els meteoròlegs la han ben cagat de ple!. Ens fem l'idea que l'única manera de salvar aquest dies que tenim es tastant roca, tot i que no tenim clar si ens en recordarem, des de mitjans de setembre que no ens posem els peus de gat. A Coll també acaba per arribar la pluja i seguim buscant el bon temps cap el sud, fins arribar a una zona poc coneguda per nosaltres, Sant Llorenç de Montgai, no hi a millor excusa que aquesta per descobrir els seus secrets. Al mati següent ens dirigim cap a la Pala Alta en el Mont-Roig, allà fa molts anys havíem fet el diedre Blanqueta i no hi havíem tornat, anem amb poca informació a sobre però sobre tot amb molta prudència després de tants mesos sense tastar roca. Ens decantem de primera opció per la via del Lluís,
els graus ressenyats son els que nosaltres els hi donem una de les mes assequibles que supera d'una manera força directa un tram força homogeni de paret. Tot i que l'entrada a la via no es gens prometedora, en no res estem encordats i amb ganes de guanyar metres. Laura sense gaires miraments es posa al davant, per la meva part m'alegro, ja torna a ser la guerrera d'altres temps. Sens dubte un dels millors al·licients d'aquesta paret en dies de climatologia benèvola com aquest son les vistes impagables que tenim als nostres peus, a mes a mes avui amenitzada per la companyia senyorials d'uns voltors que ens observen encuriosits mentres planegen majestuosos amb les seves grans ales esteses.
El primer llarg es lleig, una llarga travessa a esquerres primer per terreny “matojero” i mes tard superant unes lliscoses plaques ben assegurades, que ens acabem per dur sota la paret vertical,
en el segon llarg ja cal escalar una mica mes, una successió de petits diedres i fissures no gaires exigents fa que Laura comenci a gaudir de l'escalada, aquí l'equipament es mixta, de tant en tant trobes algun bolt, però també cal col·locar algun catxarro que ens aporti confiança.
El tercer llarg es gairebé calcat a l'anterior però una mica mes vertical i exigent, a mesura que anem pujant metres, la roca es de millor qualitat i l'escalada es ben disfrutona, la tercera reunió es munta sobre una mena de púlpit penjat del buit i aquesta dona pas al darrer llarg,
en teoria el mes complicat de la ruta. Ara soc jo qui agafo el cap de corda, els primers metres son una marcada panxa, arribo en fred i ataco directament i no trobo per enlloc el pas i en toca pujar fent una cotxinada marca de la casa ( mes tard en diuen que per la dreta es facilisim..)
a partir d'aquí la roca es genial i a pocs metres per acabar la via arribem a una marcada fissura, assegurada amb un solt parabolt molt baix, que en cas de caiguda aterrés sobre la repisa que hi a als seus peus, es aquí quan m'adono tot el temps que porto sense tastar les sensacions de la roca, m'ho protegeixo amb un friend, però el cap no s'acaba de fiar en cap moment, la presa es genial, tot i que no es evident ensumar-ho desde avall, al final més per pesat, que per hàbil, acabo fotent un cop de gas i surto amunt,
collons!! si era mes fàcil sortir que no pas les virgueries que he fet per posar mes seguros! Un cop al cim la vista sobre els Pirineus es impagable, amb tanta neu sembla un allargassat merenge, però tampoc tenim gaire temps per contemplacions, pugem tots, passem les cordes i avall en dos rapels per la mateixa via, que avui encara tenim feina a fer!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada