ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

** Agudes Direct (nom inventat), 60º/H70º, 100m, Les Agudes, Montseny

Dijous, 29 de gener del 2009
Des de l'aresta propera a Les Agudes, el paisatge que ens envolta a vista d'ocell és increïble: al nostre darrera l'allargassada barrera blanca dels Pirineus, a la nostra dreta la Plana de Vic amb la seva particular boira que mai vol abandonar l'hivern i a l'esquerra el litoral català, on intuïm el Mediterrani mig difuminat a través de núvols baixos. Avui, aquí dalt, on som ara l'aire, els colors i les sensacions són ben diferents de l'estiu, fins i tot la retallada cresta dels Castellets és hores d'ara una suau i aèria caminada sobre neu endurida.

Per moments ens estem posant poètics, però mirem el rellotge i ens adonem que tan sols és mig mati, al nostre davant tenim la compacta paret NE del cim de Les Agudes i gairebé sense voler comencem, mig en broma, mig seriosament a dibuixar imaginaries línies mentals a sobre seu mentre anem perdent alçada i ens apropem a la seva base:

i per què no? potser mai més veiem això format! és la frase que ens fa treure de nou la corda i els estris d'escalada de dins la motxilla. En no res torno a enfilar amunt, aquest cop cal escalar uns quants metres per herba força verticals fins poder punxar la neu dura que ens espera més amunt.

La sensació de clavar sobre molsa i terra glaçada és, si més no, curiosa, sembla que en qualsevol moment sortiré volant amb les arrels enganxades a la punta del piolet, però no! metre a metre es va avançant i t'acabes de convèncer que la molsa-tracció és també un tema de fe.

Més amunt trobo un pas de roca que desploma i em fa bufar de valent, imagino que no vaig encertar bé el pas, ja que els companys més tard van passar per aquí sense despentinar-se. Apuro la corda al màxim per una mantinguda pendent de neu endurida i arribo al costat mateix de la penúltima reunió de l'Airun, des d'on asseguro la pujada dels companys. Un cop aquí els tres recollim cordes i pugem fins al mateix cim de Les Agudes per gaudir, per segon cop en aquest mati, de les privilegiades vistes que tenim des d'aquí dalt: el veí Turó de l'Home és ben blanc, així com tota la seva vessant nord. Si algun dia em pregunten que dimonis és la felicitat, l'única resposta que puc donar és que s'assemblaria molt al que aquí dalt estem gaudint en aquests moments.

Tornem a desfer la cresta dels Castellets de nou i tornem a desgrimpar un altre cop la canal de baixada. A banda i banda veiem petites goulottes i la majoria d'elles trepitjades, qui ho anava a dir! aquest increïble hivern fins i tot el Montseny s'ha posat de moda per l'alpinisme.

Per primer cop en la nostra vida alpina arribem a una hora civilitzada a Campins perquè ens donin de menjar i a sobre amb dues singulars rutes a la butxaca!

ressenya by: Pako Crestas