ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Ice Barcers, (nom inventat), 65º/H55/M4, 150m, Les Agudes, Montseny

dijous, 29 de febrer del 2009
Després de molt temps sense fer cap escalada plegats, tornem a quedar amb l'amic Pako, aquell que ens va obrir els ulls a la muntanya íntima en serralades oblidades. Com corren els temps... ha passat de proposar-nos anar plegats a un vuit mil a fer una alpinada mediterrània, sí sí... la proposta és temptadora, escalar sobre neu o gel amb el Mediterrani com a teló de fons. I com no! l'escenari no podia ser cap altre que una serralada com el Montseny que en els darrers temps tantes i grates alegries ens ha donat.

A més, ens avisa que vinguem ben preparats per les sorpreses! I cap allà que anem, motivats com mai en busca de les majors glories i del reconeixement per fi de la comunitat alpinística mundial, sabem que avui o mai, és el dia! en les nostres mans esta aconseguir el piolet de plàstic 2009! A peu de cotxe ens equipem fins les dents i no fem ni quatre passes que ja ens trobem la primera dificultat, un vertical mur amb generosa presa i que intuïm que serà en un futur no gaire llunyà l'escalada hivernal que ens espera per aquestes latituds.

Un cop superat en fred aquest dur pas, que fem sense corda per poder evitar el bivac, progressem per neu molt dura a través d'una mantinguda pendent de 30/35º que ens fa posar en practica tota les tècniques de punta de grampons i on seguim prioritzant l'horari per sobre de la nostre seguretat. El bosc de faigs està preciós i encara no ens deixa visualitzar la línia escollida, però poc a poc, a mesura que guanyem alçada, el que sí que surt al nostre pas per llevant és el nostre estimat Mediterrani.

Les bones condicions de la neu ens fa progressar a gran velocitat i en menys del pensat ja estem a peu de les dificultats. Tenim disparitats de criteri: si anar a fer el major recorregut a través d'arbres o, pel contrari, progressar el màxim a través d'herba i endreçar el recorregut, al final ens decantem per aquesta darrera opció. La neu endurida està col·locada just en aquells llocs més necessaris, o sigui en el fons de la canal. Arribem a peu de via i ara els nervis són a flor de pell, aquí el primer llarg s'intueix el més complexe de tots, proposo fer a sorts qui començara, però les mirades es claven en mi i no tinc més remei que menjar-me els meus dubtes i pors i anar amunt sense més dilacions. L'entrada és potser el pas clau... cal saltar la rimaia, pujar per roca amb les afilades eines, rascar amb els grampons la llisa roca mentre els piolets punxen a la desesperada un petit tros de herba glaçada d'una dificultat que cotem com a H55 (=Herba-55º), ens hem vist obligats a inventar una nova taula de cotació per aquestes noves i desconegudes dificultats que ens anirem trobant en aquesta inhumana via.

Tot això mentre en precari equilibri vaig pitonant per protegir el pas, alehopp! un pas amb la meva característica agilitat i habilitat, un altre mig janiro amb doble tirabuixó enrere inclòs i ja estic a dalt amb el cor a mil... en moments com aquest és quan es veuen reflexades els milers d'hores de boulder i dominades amb un braç! Ara toca anar enllaçant plaques gelades sobre l'herba que aflora per tot arreu, a vegades al traccionar no guanyo ni un centímetre, més aviat la planxa glaçada ve cap a mi... i cal anar escollint les planxes que encara restin prou ben enganxades a la vegetació, els darrers metres son preciosos, una curta planxa de neu molt dura i prou mantinguda fins la reunió.

Avui es el meu dia de sort, em puc estalviar en aquesta roca tan compacta haver d'espitar, un arbre oportú ha vingut a la meva ajuda! Mentre asseguro als companys i escolto els seus gemecs (o eren riures?) me n'adono de les dificultats que hem deixat enrere. En el següent llarg amb la fàcil excusa de: com que tu ja estas lligat... em torna a tocar amunt, aquí la neu i el glaç són més minsos encara i el tram clau està pocs metres sobre la reunió, un estret pas on cal fer contorsionisme per passar entre dos arbres i una tupida vegetació, aquí la meva espectacular musculatura d'esquenes em fa una mala passada, però aconsegueixo amb una simple mirada que els arbres que obstaculitzen el meu pas s'obrin al meu davant com si de les aigües del Mar Roig es tractessin. Ara ja puc picar sense por en la neu a mig cohesionar que vaig trobant, aquí he volgut demostrar la meva “gallardia” i en tot el llarg no he posat ni una sola assegurança, tot i que interiorment tenia el convenciment que entre arbres, arbrets i arbustos, alguna cosa pararia una hipotètica caiguda. La corda està gairebé al seu final i cal esprémer la imaginació per poder muntar la reunió, dos pitons a mig entrar i un petit alien ben triangulats i per fi puc alliberar tensió. Els companys pugen amb una sang freda increïble, tot i estar jo fent fotos i oblidar-me per complert de les seves cordes! en Pako que és un tiu fi on els hi hagi, com era d'imaginar, no li cal dedicar cap mirada libidinosa per superar el pas clau.

Laura i Pako van con motos i passen al meu davant a tota velocitat, aquí posem en practica la nostra nova i revolucionaria tècnica d'escalar alhora dos primers i un sol segon, segurament té el seu perill, però és la millor manera de fer bones fotos al cap de corda, oi? Al seu davant s'obren dues evidents línies, després d'una llarga i acalorada discussió (5 segons) es decanten per la de la dreta, un suggerent diedre de neu endurida. Ells treballen en equip, es passen l'un a l'altre els aliens que no tenen, un posa el tasco i l'altre la cinta,un explica acudits i l'altre riu..., som un equip completament cohesionat i això es nota i ens dona la major de les confiances en una via d'aquesta entitat i compromís.

Per fi escoltem el crit que esperàvem escoltar des que vam començar la ruta ja fa molta estona (quaranta min +/-), reunió i final! Estem esgotats, hem sortit en el dia gracies a la nostra amplíssima experiència alpina i al cim el tema de conversa estrella és el color de les corbates que ens comprarem. Està clar... no podem anar a recollir els Alpinistic Words Awards 2009 amb aquestes pintes! Ens vam iniciar al Pirineisme, més tard a l'Alpinisme, li va seguir l'Andinisme i avui dia històric ha nascut el Montsenyisme!

ressenya by. Pako Crestas

3 comentaris:

Carles ha dit...

salut!
m'ha encantat llegir la vostra aventura montsenyística. M'ha fet gràcia perquè nosaltres vam passar per aquí mateix el 25 de gener, potser encara quedava alguna traça nostra (les fotos a http://www.cefarners.cat/sortides/sortida.php?id_sortida=230). Algú sap si aquesta via ja estava ressenyada?

josep i laura ha dit...

Salut Carles!
Ja vam veure que hi havien traces a les dues rutes que vam fer aquell mati, realment vam quedar molt sorpresos del que vam trobar allà. Varem sortir de casa amb la sensació d'anar a fer l'excursió amb tota l'artilleria i realment vam gaudir d'allò més, llàstima que es faci tan curt. Sobre el tema de si algú ja havia passat abans, ho desconeixem, però en un lloc tan evident i freqüentat el més possible és que molts hagin tingut el mateix pensament que nosaltres. I per si no hi havia ressenya, el nostre company no va trigar en fer-la, això sí... amb el mateix sentit de l'humor amb que nosaltres hem explicat la nostre batalleta.
bones escalades!

Anònim ha dit...

Pako crestas era gestor administrativo en la población de Arenys de Mar (Barcelona), hasta julio del 2009. Ha cerrado la gestoría llevándose el dinero de muchos ciudadanos. Escóndete que ya te pillaremos cabrón!.