Avui ens dirigim a una zona que mai hem trepitjat encara, en un petit i encisador racó perdut del Montsec. La via escollida es l'Olga Frontera, una ruta que ens tenia des de fa temps força intrigats, alguns amics que l'havien escalat parlàvem meravelles, i d'altres mes aviat tot el contrari, i com sempre la millor manera per sortir de dubtes i crear-nos el nostre propi criteri es anant. No llegim bé la ressenya i deixem el cotxe al bucòlic i encinglat poble de Alòs de Balaguer i després de una llarga i bucòlica excursio anant resseguint la llera del riu Segre.
Ens topen de cop i volta amb l'esvelta paret sud del Serrat del Poll, marcada per vistosos i evidents plegaments, i just pel seu bell mig una cridanera aresta s'alcà magnifica en busca del punt mes alt de la muntanya, sens dubte a primera vista, es d'aquelles lineas tant evidents i directes en una paret oblidada que molts somniem en descobrir i profanar algun dia no gaire llunya. 
Ens adonem que amb el vehicle podíem haver arribat gairebé a peu de via, just en el punt que s'acaba la pista un petit corriol guanya alçada i per curtes trepades ens deixa al peu d'una allargassada paret, l'inici de la ruta no es gaire evident, davant nostre ens trobem una cosida linea amb bolts, però si per alguna cosa es famosa aquesta ruta es per el seu escàs equipament, seguim una mica mes a la dreta i bingo! Començo la via jo i de quina manera! Sense temps a escalfar ni els braços ni el coco, als pocs metres em trobo en un tram molt vertical i exigent, ens portem la sorpresa que hian algun que altre parabolt afegit a la via, tot i aixi les excursions son considerables, la pressa i la roca es genial i dona possibilitats correctes d'autoproteccio
això si.. amb tanta vegetació sabinera pel mig el mes complex es navegar en busca de la ruta correcta, hia algun moment on es difícil escollir la direcció correcta i poc a poc vaig girant a la dreta i veig brillar una lluent expansió allà lluny, però en el darrer moment evito fer una llarga travessa ja que m'adono que es la linea que em vist abans, (possiblement d'esportiva). El segon llarg segueix la mateixa tònica i el millor es que tot i no veure clara la ruta a seguir es anar ben recte mentres anem esquivant nombroses sabines que surten al nostre pas, 
a aquesta segona tirada la verticalitat no es tant acusada, però no es pot abaixar encara la guàrdia, trec el cap a la feixa intermitja i no veig cap mena de “tinglado” i opto per triangular alguns friends, quan arriben els companys em fotem la bronca per no veure un generós arbre que gairebé en menja!, travessar la feixa son pocs metres i ens deixa just al peu el que des de fa estona s'endevina el mes estètic de tots, una mena d'allargassat triangle, que es va posant mes i mes vertical a mesura que puges. Ara es el torn d'en Jordi, primer per una fàcil canal fins que enfiles amunt sense contemplacions,a pesar de tenir mes expansions que quan la van obrir, aquestes allunyem prou i costa veure-les en tal mar de roca que tenim per davant, ara entenem que algun amic fes “pestes” d'aquest recorregut!.
A en Jordi li falla una mica la brúixola i va fent llargues travesses per autoprotegir ell o xapar el que troba al seu pas. Tot i aixi esta gaudint com mai, la roca es genial i poc a poc es va posant el tema mes i mes vertical, a traves de una lleu travessa a l'esquerra en busca de la reunió, que per cert esta una mica col·locada amb el cul. Un cop ens toca el torn nostre, ens fem un fart a gaudir d'aquesta estupenda placa. 
El següent llarg, continua en Jordi al capdavant, primer per una fàcil i aèria xemeneia ample que evita els darrers metres de la fabulosa placa que acabem d'escalar
tant punt gira es colocaa sota del punt mes dur de la via, tot i que no es gens obligat gracies al seu generós equipament que permet fer cotxinades en Ao.
El cinquè llarg al seva major complicació son els primers metres de la sortida de la reunió que estan equipats expo, ara la ruta ja va resseguint el cridaner espero i la sensació aèria no la deixem fins el cim, als nostres peus un paisatge preciós amb les aigües estancades que donen nom al pantà de Camarasa. 
Aquí les dificultats ja van minvant i trobem una escalada amb molt de gaudiment. El sisè llarg, es una mena de xemeneia que recorre l'esvelt espero, primer pel vessant dret i després esquerra, la roca en tot moment ha estat molt noble i aqui no trobem a faltar gens no trobar expansions, ja que les fissures ens donen molta vidilla. El setè i darrer llarg m'ho faig meu i es el mateix, gaudir i gaudir, bona roca i millor ambient que ens acaba deixat en l'esmolada aresta del Serrat del Poll.
Desconeixem si han mes vies a aquesta paret, però la roca dona molt de si així que caldrà esbrinar-ho! La ressenya ens confon i al final el millor es trobar un evident arbre que hia uns 20 metres sota el cim i en un rapel de 50 metres ja ens diposita a la pedregosa canal de baixa i d'aquí fins a unes passarel·les elevades sobre les aigües del proper pantà de Camarasa
baixada rapida, tot i que no tant com l'aproximació. Sens dubte un clar exemple de romantic-climb molt recomanable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada