dissabte, 14 de febrer del 2009
Avui segons diuen al Corte Ingles, es el dia dels enamorats i certament part de rao tenen, pero el nostre amor no va precisament pel vessant de fondre la VISA, trobem que ens estem enamorant de un nou racó de la nostre agraïda geografia i es ni mes ni menys que que de Sant Llorenç de Montgai, un agradable i tranquil llogarret amb curtes i verticals parets, banyades en tot moment per les manses aigües del pantà de St Llorenç com a bucòlic telo de fons. Avui volem descobrir la paret que sobresurt per sobre de totes, la Paret de l'Os.
La seva major singularitat, es que per tota la seva base, pasa la carretera d'accés a St Llorenç i en els primers contraforts, s'apinyen una al costat d'altres nombroses vies explosives d'esportiva. Com sempre en un primer tast, ens decantem per la mes clàssica de totes i sembla ser que es l'Isaac Gabriel (160m, V+) i cap allà que anem, després de una eterna aproximació (uns 30 segons..), ens costa de situar quina linea d'expansions es la d'aquesta ruta, un cop mes anem sense guia i poques pistes trobem a peu de paret, al final em col·loco trastos i amunt, xapo el primer, aixeco la vista un moment i avall sense tant sols intentar-ho!, això em supera i de molt, ara es el torn d'en Jordi, ell es mes cabut, mes guerrer (i mes jove!) que jo i acaba treien el primer llarg a base de patir i suar, però tant punt arriba a la reunió, toca retirada!
Sembla ser que ens hem ficat per un altre via uns metres a la dreta de l'Isaac Gabriel, al·lucinem del pa ( i el grau)que es dona a aquesta paret i en un atac de modèstia abaixem el nostre llisto, i anem en busca del espero sud, la mes clàssica de totes a l'altre extrem de la Paret de l'Os. Des de la base del espero Remacha, la vista de la via no fa gaire goig, però enfilem amunt, els primers metres de via, a l'ombra, un pèl sobats i amb la assegurança mal col·locada, que et treu de cop la son dels ulls, a partir d'aquí s'anima la via, ara va per una evident i bonica xemeneia, que es millor escalar pel seu exterior, uns metres mes amunt i reunió.
Des de aquest punt ara si que la ruta ja enamora una mica mes, es una mena de cresta prou afilada i vertical. El segon llarg ja cal escalar una mica mes, tant sols te un pas puntual per superar un gendarme prou dret i fi, on cal apretar una mica.
El tercer llarg sens dubte es el millor de tota la via, roca generosa, autoproteccio per tot arreu i passos tant verticals que t'acaben escupin fora, però això si... en cada moviment unes presses que donem molta confiança per continuar progressant sense passar excessiva por.
El darrer llarg segons les ressenyes es el que te el tram mes complicat un pas al sortir de reunio de V+, ara s'enfila primer en Jordi, es un curt pas, d'equilibri i presa petita que tant ell com Laura superen amb molta solvència,
però esta clar... garrulus com jo, no hem nascut per aixo... intento repetir les seves posturetes i marxo avall, que dimonis!! si hia una fissura, per algo hi es, no? Doncs amunt ara si que es fàcil!! Al nostre darrera venen varies cordades, però sobre tot una ens va menjant els talons i en Jordi sentat a la reunió com si fos un dels ocell dels que ens envolten es tractes,
va comentant la jugada del jovenet que em segueix, es en Francesc Garcia, un veterà escalador de 72 anys que coneix pam a pam aquesta ruta que tants cops ha recorregut, al·lucino amb la seva vitalitat, però sobre tot a l'hora de xerrar amb ell i irradiar entusiasme al seu voltant, així com les seves ganes de gresca mentres li tira “els tejos” a la seva joveneta companya de corda.
Li comentem que curiosament ahir vam fer una via que ell havia obert i ens explica alguna batalleta de la seva apertura. Molt sovint ens fixem en excel·lents gimnastes que fan molt de grau i marquen noves tendències i molt sovint ens oblidem dels autèntics herois vitals com en Francesc!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada