ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***Goulotte Paralímpics, II/3, 250m, Gra de Fajol Petit, Ulldeter

dissabte, 31 de gener del 2009
Ufff, un descans, per fi! em lligo a l’arbre que serveix de reunió i, ja sense presses, miro el rellotge. Què? pregunta en Josep tot content, si espavilem encara serem a temps d’anar a esmorzar a Setcases, oi! La veritat és que té raó, encara no són ni les deu del matí i ja som al peu de l’últim llarg de la via. Tot i que la idea és temptadora optem per ser solidaris i esperar els companys, així que anem fent temps mentre pugen Jordi i Natàlia i de pas decidim la tàctica a seguir per encarar aquest darrer llarg.

Ara sí que farem les coses ben fetes: muntarem reunió, pujarem assegurant i farem les fotos de rigor! Bé, és que per arribar fins aquí hem fet una única i llarga tirada, aquesta vegada hem simplificat al màxim, tirant pel dret i pujant a l’ensamble tot el corredor. El motiu, no és que ens hagi agafat el delit d’experimentar noves i agosarades tècniques de progressió, sinó més aviat que ens hem ajuntat massa gent a peu de via i hem optat per posar terra pel mig. De fet ja hi comptàvem en trobar gent, un dia com avui: amb previsió de mal temps quina millor opció que una via amb aproximació curta, maca, ben muntada i que es baixa rapelant? Així que en vista del panorama hem fet una bona matinada per entrar els primers i avançar-nos a la borrasca.

Mentre pugem, els quatre som optimistes i no és per menys, la goulotte es perfila sinuosa al nostre davant i s’endevina generosa de gel, a més de moment el temps acompanya i al ser un vessant est escalarem al solet, tot un luxe! Ara que, no tot pot ser perfecte i ja hi ha una cordada a peu de via, paciència hi ha gent més matinera que nosaltres així que farem cua, però tot es trastoca quan apareixen tres francesos amb ganes de passar al davant de tothom sense masses miraments. Ei, això sí que no! si nosaltres ens hem esperat que els primers pugessin, ara no ens avançaran amb tot el morro, així que en Josep i jo ens mirem i la decisió és obvia: fem un ràpid canvi de tàctica, el corredor no sembla difícil, així que a l'ensamble i a la carrera!

Dit i fet, en Josep surt disparat cap dalt, seguit d'en Jordi de prop i encara no ha esgotat la corda que jo ja estic escalant. Als francesos no els queda més remei que pujar darrera la Natàlia, però no és qüestió d'adormir-se, parlo un moment amb en Jordi que em comenta que ells pujaran més tranquils fent llargs i segueixo sense més dilacions el camí que em marca la corda. Ara sí que tenim el corredor per nosaltres solets! A en Josep ni el veig, però ja sabem prou bé com escala cadascun de nosaltres per no preocupar-nos per res més que no sigui cercar el millor pas en el parell de ressalts de mixt que donen interès a la canal. No són difícils, però hi ha algun passet en que has de ser fi, ara que per maco, el primer llarg una bonica llengua de gel que es despenja de les roques, tot i que amb tanta gent ha estat una mica caòtic, per mostra una foto! Ei, que ja portem mitja hora penjats de l'arbre comentant la jugada i encara no apareix ningú, avorrits d'esperar decidim tirar amunt. L'espera a servit per recuperar l'alé i decidir per on anar a buscar la cortina de glaç que penja sobre la cova: dreta, esquerra... de fet ja ens podem enfilar per on vulguem que les acrobàcies sobre roca estan garantides! Finalment ens decantem per fer un llarg flanqueig sobre roca a la dreta del glaç, ja que tot i ser més delicat hi ha un parell d'arbres que seran bones assegurances. En Josep es posa mans a l'obra: uhmmm, mixte pirinenc, el seu terreny favorit que més pot demanar, màxima vibrazione!!!

Com sempre la vista enganya i allò que semblaven vires i repises esdevenen plaques ben llises, però cap problema en Josep es llueix d'allò més amb passos monopunta en microregletes i ganxejos varis en arbres i fissures, total que està gaudint com un nen petit! tot i així quan arriba a punxar el gel se li escapa un sospir d'alleujament.

En tot això ja ha fet la seva aparició la primera cordada que ens seguia i ves per on que són els francesos, si al final han anat per feina i tot!

Un cop escalat el llarg de la cova (que de fet si no vols complicar-te la vida és perfectament evitable pujant pel corredor de l'esquerra) com que els companys encara no han aparegut explorem uns metres més amunt, però ens enfonsem en neu fins la cintura i tan sols queda un curt ressalt de gel, així que donem el corredor per acabat i baixem fins a peu de cova a fer fotos a la resta de les cordades que ara s'estan barallant amb el mixte denominació d'origen pirinenca!

3 comentaris:

alpinistaderevista ha dit...

Joder, quin fart de fer activitat xula, xula.
Felicitats bousss.
Joan

josep i laura ha dit...

Hola Joan! eiii no exageris, amb aquest generos hivern, el millor encara esta per arribar, pero de moment que "nos quiten lo bailao"!
Bones escalades!

Lluís Lleida ha dit...

Hola, estic segur que t’agradarà conèixer http://www.moviendolacola.org.
Si es així, fes-mo saber i et suscriuré a les actualitzacions mensuals del blog!
Salut i muntanyes.
Lluís Lleida
lluis@lafabricadetextos.es