Desprès de 2 llargs ràpels i perdre força estona buscant infructuosament el PIU de Laura que es va suïcidar des de dalt de tot de la paret. Ara ens volen enfilar per una ruta que ens van recomanar ahir nit a corre-cuita, es tracta de la Brother's Ruiz i ens cal marxar una mica mes a l'esquerra fins situar-nos justa sota dels inhumans desploms que conformen el suggestiu perfil de la Mariola Motors, sense cap ressenya de situació triguem una bona estona en trobar el seu començament, l'única pista que tenim es que en el darrer llarg es creu amb la ruta que acabem d'escalar.
Al final la lògica s'imposa i ens enfilem per unes cridaneres llastres molt cosides de spits. Laura segueix amb la motivació pels núvols, la ressenya marca que aquest primer llarg no es ni de cinquè grau, a pesar de la verticalitat evident que veiem des de terra. Amb decisió s'enfila primer per unes plaques i mes tard per una fantàstica bavaresa, no porta ni deu metres que els braços ja li fan figa,
la roca es genial, el “cacho” d'escàndol, la verticalitat constat, però per sort... l'equipament es molt generós, fins i tot a trams excessiu i això li fa seguir fins acabar el llarg. Quan ens posem a resseguir les seves passes, ens adonem que no exagerava en absolut, això si.. ara escalat de segon i amb la corda per dalt es un autentic festival de tibar i tibar amunt.
Sens dubte tot i que la ressenya marca IV+, recordo haver fet alguns V+ mes fàcils que això!. Un cop a la primera reunió Laura subtilment ens cedeix a nosaltres les cordes. Ara es el meu torn, a partir d'aquí l'evident diedre-fissura que seguien s'ha acabat i l'escalada es una llarguisima diagonal a la dreta per sota d'uns espectaculars sostres.
En els primers metres al sortir de la reunió, trobem els passos mes complicats del llarg amb col·locacions de mans i peus impossibles, una mica mes endavant una fina travessa de peus per plaques fines en adherència i poc a poc les dificultats van minvant,
en tot moment trobem les assegurances en el punt correcte i tot el material que portem a sobre es merament decoratiu. El tercer llarg tot i que la ressenya ens marca que haurem de fer dues tirades fins arribar al conegut púlpit i poder des de allà escalar el darrer tram, ens proposem enllacar-ho en un sol llarg,
en aquest tram la travessa que anem fent es molt marcada i es la part mes fàcil de la via i just per això les expansions allunyen, tinc poques cintes i vaig xapant una si, una no... no es difícil, però cada cop que miro darrera o avall i veig el pendul que puc fer si tinc una errada em posa la pell de gallina.
Per sort arribo al púlpit indemne. Aquí es creua la via del Lluís i la nostra i per no perdre el costum seguin fent una marcada travessa a la dreta. Durant tota la jornada en Jordi ha estat en segon pla molt callat i expectant, i sembla mentida... ara que el tema es posa catxondo, sembla que hagi despertat de cop, el darrer llarg es vertical i mantingut, i no s'ho rumia en passar al davant, es col·loca sota la vertical i supera el primer desplom aixecant la cama a l'alçada del cap amb suma facilitat i a mesura que avança va fent petits crits,
pensem que d'esforç, mes endavant ens adonem que es de gaudiment, es un llarg preciós, molt assegurat, vertical, mantingut i les presses justes en el lloc exacte, en el que arribes al final dels seus 40 metres amb els avantbraços a punt d'explotar.
Sens dubte una gran ruta a pesar del seu recorregut tant rebuscat i poc directe i que si ho tornem a repetir amb 10 cintes expres haurà prou! Vaja com els lolos de les revistes...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada