****** Si Siesta, 1100m, VI/6/6a/A1, Grandes Jorasses, Chamonix

28 de desembre del 2011

Tots tenim somnis, alguns tenen la valentia de dur-los a terme i uns pocs de fer-los realitat. Portem uns anys que la mala sort per fer alpinades a Chamonix, aixo en temps de retallades com aquets ens ha dut a anar nomes quan les condicions i la meteo son perfectes i com que aixo passa pocs cops, gairebe no hem escalat res a la "meca" i d'aqui a la desidia nomes hi ha un pas. Tanco els ulls i.... Eii que la nord de las Jorasses esta genial i s'estan fent totes les vies, fins i tot les dures estan en condicions de “tot a 100” doncs carretera i manta, no trobem aquest cop cap victima, tant es... dies aixi el pitjor que pots fer es quedar-te a casa creuat de braços, ens tocara apretar el cul i correr ja que qualsevol via aqui supera els mil metres de recorregut. Chamonix esta en una llarga tardor amb aquest nadal de tant poca neu, sortosament el tren de Montevers esta obert i ens estalviem una bona patejada avui, aixo si... arribar a Leschaux ningu ens ho treu. Les parets estan nues del seu mantell nival tant habitual a aquestes dates, pero a totes les lineas brilla un generos gel, pinta be!. Sopar a migdia, intentar dormir a mitja tarda i aixecar-se a mitjanit. Ha costat agafar la son, les pessigolles a la panxa en dies com aquest mai acabaran per desapareixer del tot. 

                                 

Optem per anar lleugers de pes tot i sabem que no sortirem de la paret en el dia. Un altre cop ha sigut impossible matinar mes que un frances! Fan pinta de cracks, ja ens anira per be per sortejar el caotic cami d'esquerdes que ens deposita a peu d'aquesta colpidora paret, en menys de dues hores ja ens estem equipant en la fosca nit de lluna nova, els nostres companys. Veiem massa roca per tot arreu i ni rastre del famos llençol blanc vertical d'entrada, sembla que aixo no es el Linceul... Els companys ens treuen de dubtes, estem a Si Siesta, una mitica via carregada d'historia i d'histories, entre elles la polemica primera ascensio en solo del eslove Tomo Cessen. La nostra via queda totalment a l'esquerra d'aquesta inmensa paret i tocara voltar per tota la rimaia a les fosques, avui la motivacio esta pels nuvols, doncs amunt! ben mirat crec que aquesta via te mes de mite que de realitat, si mirem la ressenya tampoc te una dificultat galactica, doncs endavant, sigui com sigui el bivac ho teniem assegurat! Ens adentrem pel corredor d'entrada a la Mc Intyre-Colton i al arribar entre la punta Whymper i la Croz, seguim uns fils de gel amunt. Els companys els perdem rapidament de vista, ells avançen de moment sense corda, nosaltres no son pas tant valents. 

Quan la via es torna a encaixonar i el dia comença a despuntar, es el moment de treure tota l'artilleria i començar a fer llargs, primer fines goulottes asequibles a piolet traccio, despres algun llarg de roca on cal escalar amb els grampons i el pes a l'esquena. A la via gairebe no trobem material i sovint al acabar tota la corda es el moment de muntar reunio, Els passos mes verticals es podem passar passar en A1 o A2, la roca es genial i les fissures donan joc un cop sanejat el gel, aixo si... tanta maniobra a cop de pedal ens fa ralentir-nos en exces, es segurament aqui on els catacracks passan en M8. Passat aquest tram el gel deapareix i dona pas a un inmens mar de roca, no sabem per on dimonis encararem el que tenim ara per endavant, haver portat un peus de gat no hagues estat una mala idea, Al final toca rascar roca i posar-nos del nervis escoltant com els grampons ratllen les fissures de granit. El dia passa pasa a tota velocitat, la temperatura no es excesivament freda, pero el vent que bufa de nord ens fa estar garrativats cada cop que estem esperant a la reunio, ara l'ambient es superb envoltats d'aquests esperons on s'han escrit de les millors pagines en l'historia del alpinisme. Hi ha una cosa que ens porta amoinats tot el dia, encara no hem trobat cap ni una plataforma minimament util per passar la nit i l'idea d'estar penjats de uns miserables pitons penjats del buit no ens afalaga gaire.

  

La via per moments es posa extraordinariament vertical i dura, aqui i ara no podem pensar en cap retirada, l'unica sortida possible esta sobre els nostres caps i encara es veu molt llunyana. Encenem el frontal i fem un nou llarg que sembla assequible pero escalar amb la visibilitat tant reduida ens fa adonar que no es bona idea apurar tant en una escalada tant compromesa i precaria, a mes... portem moltes hores en marxa i el cos demana treva, aprofitem la primera repisa que trobem en tota la jornada, una mica de piolet i ens sembla mes comode que el sofa de casa. Fondre aigua, sopar ara si amb molta gana, tastar el calid sac i tancar els ulls per fer un altre “siesta”.

 

Benvolgut amic, gracies per la teva paciencia de llegir fins aqui, benvolgut amic feliç dia dels sants inocents! Diuen que quan un somni l'expreses en veu alta esta una mica mes a prop de fer-se realitat, pero en aquest cas estem segur que continuara a anys llum de nosaltres. Mai escalarem aquesta mitica via, pero avui l'hem gaudit molt, imaginant-nos-la i posant-la negre sobre blanc. L'unic que a aquest escrit te de realitat es aquesta imatge de SI SIESTA.

Gracies a Jonathan Griffith per les fotos (www.alpinesexposures.com)