ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Arista de los Murcielagos, IV+, Aspe

16 de setembre del 2008
Continuem les vacances i sembla que el mal temps s'allunya, tot i que ens ha deixat alguna nevadeta als Pirineus, però com que estem tot just a setembre no creiem que sigui gran cosa. Enfilem cap al Pirineu Occidental, duem algunes vies en ment, entre elles l'aresta dels Murcielagos, ja fa temps que tenim ganes de fer-la, però per una cosa ho altre ha anat quedant al calaix. La ressenya que duem no és gaire explícita, de fet és tan minsa que no diu ni com aproximar, això ens suposa una volta addicional per les pistes d'esquí de Candanchú fins encertar el camí. La primera sorpresa és que el coll que mena a l'aresta està força enfarinat i nosaltres sense piolet ni grampons! Ara que, estem massa embadalits amb la magnífica silueta de l'Aspe per preocupar-nos massa per la neu.

Per sort, saltant de pedra en pedra arribem sense masses complicacions a peu d'aresta. Un pitó d'època marca l'inici de la via, de totes formes no era difícil encertar-lo! Ens equipem i anem per feina, no és tard, però la via sembla llarga i no s'hi val encantar-se.

El primer muret ja et posa les piles, no és díficil, però és força vertical (IV+) i t'agafa en fred, ara que les fissures que té són d'autèntic luxe. Fet aquest primer llarg, toca remuntar per l'aresta, ara ja fàcil, però amb unes vistes que són una delícia, a més el dia és increïble, sol a dojo i ni gota de vent.

Al·lucinem amb els traços que esculpeix el vent i l'aigua en la roca, solcs, canalons i les formes més abstractes que us pugueu imaginar, veritable poesia feta pedra. Davant nostre els plegaments de roca s'aixequen i l'aresta torna a fer-se vertical, continua la festa! Enfilem el primer gendarme, vertical i aeri (III+), però generós en preses, escalada per gaudir.

Una senzilla desgrimpada ens deixa al peu de la segona torre i aquí el panorama canvia radicalment, el que fins ara eren fissures i bons agarres dóna pas a una placa de petites lleixes i presses arrodonides, no massa apte per ser escalada amb botes, però és el que hi ha! Dubtem si la via va per aquí, perquè a primera vista sembla molt finet d'escalar, però la referència és clara, una curiosa placa vetejada de blanc. Si la ressenya no ens enganya aquest tram no passa de IV+ i ja veiem el primer pitó, així que fe i amunt.

En Josep es queixa de l'adherència de les botes, però a mida que puja va trobant claus i finalment acaba gaudint el llarg, realment és tan maco d'escalar com sembla a primer cop d'ull. Acabem sortint de nou a l'aresta per una xemeneia de parets descompostes (III+) i ara toca volar de nou pel fil de l'esperó. Avancem ràpid a tota cresta fent equilibris amb el buit ambos costats, mentre observem atentament la piràmide final de l'Aspe que s'aixeca altiva al nostre davant.

Baixem sense problemes a l'ample coll i analitzem per on atacar la paret final. Hi ha vàries alternatives que semblen factibles, però com que de moment ens està donant bon resultat decidim seguir fent-li cas a la ressenya i enfilem per l'esperó de l'esquerra en busca sempre del pas més evident (III+). La línia lògica acaba decantant-nos cap a la dreta i ens trobem al peu d'una placa llisa que no sembla massa engrescadora. A veure si ens hem passat de frenada, però no, de nou veiem un parell de pitons col·locats estratègicament que indiquen el camí a seguir. No massa convençuts ens hi fiquem, i aquest llarg flanqueig cap a la dreta acaba deixant-se fer d'allò més bé gràcies a unes vires que no és veuen a primera vista (III+).

Som ara a l'esperó que separa la cara oest del cim (de la que venim) de la nord. Segons la ressenya la via gira a l'altre costat per fer una llarga travessa per la cara nord de l'Aspe en busca d'una canal fàcil que ens enviarà directes al costat del cim. Bé, si la ressenya té raó, s'han acabat les dificultats, il·lusos, ara és quan comença la diversió de veritat! El que tenien que ser unes vires de caminar s'han convertit en una pista de patinatge gràcies a la neu i el gel que tapisa la cara nord. Una senzilla travessa horitzontal, en la que posem més seguros que en tota la via, jugant-nos el tipus a cada pas.

L'adrenalina es dispara i el rellotge també, avancem lents, però és que fer patinatge penjats de la paret i sobre el buit requereix paciència i sang freda. La canal de pujada està per fer-la a piolet tracció, així que seguim flanquejant per vires d'infart fins trobar una xemeneia vertical que puja a cim, força neta de neu gràcies a un bloc encastat que té enmig.

Estem morts de fred, però el sol que veiem dalt l'aresta cimera ens fa escalar ràpid per roca gelada. Un cop fora la xemeneia, hi ha menys neu acumulada, però encara cal grimpar amb delicadesa esquivant el gel fins l'aresta que per sort és neta de neu. En no res ens plantem al cim de l'Aspe.

Però la felicitat de cim no ens dura gaire, la canal de baixada és plena de neu, una mena d'embut gelat molt exposat. Resulta massa perillós intentar baixar-lo sense piolet ni grampons i més vista la fantàstica experiència del flanqueig per les vires de la cara nord, per avui la dosi d'adrenalina ja la tenim satisfeta! Una ullada al mapa i sembla que hi ha una alternativa possible, tot i que la volta que ens tocarà donar serà considerable, però no hi ha mal que per bé no vingui i si per allà podem baixar benvingut sigui. Sense perdre temps enfilem cap a un segon coll, també colgat de neu, però amb menys pendent i factible de baixar. Sense saber ben bé com acabem seguint una traça d'algú que també li agrada perdre's per valls oblidades i acabem descobrint uns indrets de postal. En fi tres horetes d'excursió que ens deixen al cotxe just quan ja és fa fosc, aquest cop hem clavat l'horari!