Després d'una setmana pel Pirineu fugint de la pluja, el fred i la neu, ens adonem, molt a pesar nostre, de que l'únic punt del país on cada dia asseguren sol és a la serra de Prades i cap allà que anem. Fidels a la nostra religió fugim de les zones d'esportiva i aconseguim trobar alguna via llarga al paradís del friky. Això sí, la via llarga més curta que hem fet mai! però ideal per conèixer noves zones i roques. La paret triada és la Penya Roja, a la Riba i escollim una de les seves línies més clàssiques, la Banzo–Saez.
L'aproximació és tot un luxe, no ens porta ni 10 minuts i mentre passem a peu de la Penya Roja, acribillada a parabolts i químics, ja endevinem el pa que s'hi dóna: vies fines, sobades i verticals i no ens equivoquem pas de gaire. La ruta, malgrat el mar de vies que solquen la paret, és evident de trobar, tot i que en la foto de la ressenya que portem (el plaer de l'escalada) està mal dibuixada. 
La línia és una marcada i ampla fissura, però nosaltres comencem una mica més a la dreta de la seva vertical per suavitzar l'entrada, ara que, de suau res de res! ja veiem que el grau aquí cal lluitar-lo. Un cop la fissura s'estreny i desploma, ja no li veiem el color al V+ que marca per enlloc i cal tirar d'A1 amb tascons i friends que queden a “cañon” i, com sempre, sortideta en lliure poc assegurada fins la reunió. El següent llarg és el més maco sens dubte, davant nostre uns blocs encastats i molt verticals.
Pujo en lliure tot el que els braços em permeten ja que el canto que trobem és escandalós, sembla que en qualsevol moment tingui que sortir disparat amb qualsevol blocs d'aquests, però no! tot i que al final toca fer una mica més d'artifo per acabar el llarg.
La tercera i darrera tirada és completament diferent, més ajaguda i de placa on per arribar als cutre-seguros cal fer bones excursions. La baixada de luxe, un rapel i avall. Una via curta, però ben intensa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada