ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Esperó GER, V, 180m, Pic de l'Àliga, Vall de Poblet

14 de setembre del 2008
Avui toca descobrir un nou racó vertical de la nostra geografia, aquest cop a les muntanyes de Prades i, contra tota lògica, sobre un sòlid granet rosat que ens recorda vies molt allunyades de casa nostra. Tan punt remuntem la vall de Poblet, al nostre davant surt un imponent roc, la Roca de l'Àliga, el camí que hi mena surt al poc de passar una petita escola esportiva de vertical granet a peu de carretera.

Anem seguint fites, primer per bosc i més tard per una tartera de grans blocs que ens deixa a la part baixa del contrafort oest. Al costat d'un arbret mort s'encara un diedre força vertical que dóna inici a la via, ara que no aconseguim divisar cap assegurança fins ben amunt.

La vista no ens falla, els primers metres estan nets i ens agafen en fred, així que cal bufar més del compte per superar-los, per sort les bones fissures del granet permeten una bona protecció. Escalat aquest primer diedre n'arriba un altre de més fi encara, però amb dos claus ben col·locats que aporten confiança.

Aquest és el pas clau de la via i nosaltres el trobem més dur del que marca la ressenya, per sort és fàcil de superar en A0, tot seguit una lleugera travessa a dreta i un arbre on muntem reunió. Ara toca enfilar una impressionant xemeneia, totalment neta, però amb rastres d'algun parabolt posat i arrencat a posteriori. Realment és més espectacular que difícil i poc a poc anem trobant petites fissures on anar col·locant catxarros.

A partir d'aquest punt la ressenya que duem ens porta a error, ens guiem per un detallat dibuix d'arbres, arbrets i sabines que ens mana una mica a la dreta de la xemeneia, així que m'enfilo i baixo per petits i fins diedres, faig exposades travesses cap a la dreta de difícil retorn fins que arribo, ja sense material, a una sabina amb una baga d'abandonament i ho entenc tot, no he estat l'únic a equivocar-me aquí! Laura em despenja uns metres, retrobo de nou la via i munto una reunió provisional, des d'on és gairebé impossible recuperar corda després del “garbeo” que m'he fotut per la paret. Realment el més fàcil i lògic era seguir recte amunt. Aquí penjat de dues merdetes i ben suat, mentre espero que Laura repeteixi com pugui la mateixa excursió que jo, és quan el fort i fred vent de nord és deixa sentir. Fem un curtíssim llarg per una fàcil i molt pitonada travessa de placa fins l'arbre on és munta la segona reunió de la via . Per avui les dosis d'aventura ja estan satisfetes així que ens concentrem en seguir la lògica de la via prescindint la confosa ressenya que duem i el millor és seguir el fil de l'aresta. Abans d'arribar-hi, protegint un curt i fi pas d'adherència, trobem l'única i peculiar expansió que hi ha en tota la via, val la pena fixar-s'hi!

A partir d'ara ens espera una trepada agradable i mantinguda entre el III i el IV grau, muntant les reunions a voluntat. Al quart llarg hi ha un punt d'incertesa, dubtem entre tirar per un o un altre costat de l'esperó. A l'esquerra trobem una reunió d'espits, però creiem que no pot ser de la nostra rusticà via, així que marxem per l'altre vessant i trobem la darrera dificultat: un pas prou aeri i complicat de protegir, però que aporta confiança a mida que avances. Reunió novament de fortuna i un darrer tram de caminar fins a la creu del Pic de l'Àliga, altrament dit Roc de Ponent, amb unes vistes superbes sobre la vall de Poblet que transmeten molta pau i serenor.

Durant la baixada pel vessant sud veiem vàries línies de parabolts amb molt bona pinta, potser l'excusa perfecte per tornar de nou a aquest amagat racó de la serra de Prades després de gaudir d'aquesta escalada aèria i curta, però de bon regust.