Ens encanten les crestes, sentir el buit a banda i banda, l'absència de paret al nostre davant, cavalcar per les esmolades arestes mentre es van superant dificultats una rere l'altre.
Avui hem anat amb la idea de fer la clàssica aresta de Peyreget que puja al Petit Pic d'Ossau, un dia més no portavem cap ressenya ni sabíem ben bé que ens trobaríem i, per primer cop en una cresta, hem reculat per lletja!
En resum: la tan anomenada aresta de Peyreget no és més que la via normal d'ascens al Petit Pic amb tan sols una curta escalada final i nosaltres vinga gendarme amunt, vinga gendarme avall i vinga abandonar bagues en rapels ja que cap punta tenia continuació lògica fins que al final ens hem adonat que pel vessant est un tètric tarteram anava fent camí. Quan et baixes d'una via molt sovint no hi ha un sol motiu, solen haver-n'hi varis i ves a saber: estàvem cremats de tan perdre'ns; el dia que s'anava complicant; anàvem cansats i potser massa cofois per l'aresta d'ahir? WHO KNOW?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada