ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Via del Gran Diedre, 6a (V/A0), MD, 280m, Pic del Barbet, Canigó

10 de setembre del 2008
Ja som dimecres i de moment la setmana no està resultant com esperàvem, ahir dimarts volíem fer una via al pic de la Valleta, però ens va despertar la pluja i vam acabar fent el turista per Perpinyà! Però com que per damunt de tot som gent pràctica i encara més optimista, no perdem la fe en els homes del temps i decidim anar per una via que fa un any que tenim pendent, el Gran Diedre al Pic del Barbet, a més ens agafa de camí, que més volem! El que ens fa més mandra d'aquesta via és la pista de gairebé vint quilometres que puja al refugi de Cortalets, però un cop allà l'aproximació és un passeig. Enfilem sense perdre massa temps, perquè, encara que de moment la cosa pinta bé, albirem uns núvols que semblen voler fer-nos la guitza.
Aquest cop no hi ha problema per trobar el bon camí, el recordem del darrer cop i anem directes a peu de paret, estalviant-nos un bon tram de tartera. Abans, però, ens estem una bona estona mirant la paret per tal de localitzar l'itinerari, no fem com l'estiu passat que ens vam enfilar per una via que no tocava! La intuïció i la ressenya ens permeten endevinar el traçat de la via, carai, sembla ben vertical i fins i tot un xic tètrica!
De fet el petit circ delimitat pel pic del Barbet i la mole del Canigó, és un lloc amb un encant particular, especialment pels amants dels llocs poc freqüentats i feréstecs. En poc més d'una hora som a peu de via, aquest cop la petita congesta que hi ha a peu de paret és inexistent, però la roca nua que ha deixat és absolutament inestable i has de vigilar de no rodolar amb uns quants rocs mentre t'equipes. En Josep està impacient i tira amunt sense miraments, ràpidament troba un pitó, bé sembla que anem per bon camí, perquè no estàvem massa segurs d'on començava la via i hem començat on ens ha semblat més lògic segons el que marcava la ressenya.
La roca és bona, granit, compacte, clar i amb bones fissures, aquest llarg no és difícil (IV), però no té equipament i has de navegar una mica per la paret cercant el millor pas. La reunió un luxe de repisa, intuïm per on va el segon llarg, cal traçar una diagonal a la dreta i després enfilar recte amunt cap fins la base del diedre, l'equipament segueix la tònica del llarg anterior, escàs, un pitó solitari i res més en trenta metres.
Ja som els dos a la segona reunió i des d'aquí el diedre té una pinta impressionat. Aquí el grau ja pica més (V), però es van trobant pitons a mida que puges, ara que no et regalen res, les assegurances allunyen i cal posar-hi imaginació per col·locar algun tascó o friend. Malgrat tot és un llarg preciós, cinquanta metres verticals amb algun que altre pas finet. El diedre al principi és obert i poc definit, però és va tancant a mida que puges fins esdevenir dues parets plegades sobre si mateixes en un angle perfecte.
La tercera reunió ja és una altra història, estem penjats al mig del diedre, arrapats a una estreta vira, amb un bon pati sota nostre i rodejats de parets que delimiten el circ amb una verticalitat que cau a plom. Que bé, ja feia temps que tenia ganes d'estar penjada en una paret amb només roca i buit al meu voltant! Ara toca el llarg clau de la via, tenim clar que si l'escalem ja sortim per dalt, en Josep ja fa estona que se'l mira i remira.
La ressenya li marca 6a o V/A0, el problema és que amb prou feines veiem un parell de pitons a can pistraus i per més inri un d'ells mig sortit. En Josep s'hi fica amb ganes, arriba sense masses entrebancs al primer pitó, però a partir d'aquí la cosa no és gens clara, les parets del diedre són ben llises i polides, cal tibar-li de valent per arribar al segon pitó que és ben amunt, sota un petit desplom.
Això d'A0 res de res i el problema és que la fissura només es pot equipar amb pitons, en Josep fa un parell d'intents, però no n'està gens convençut. Decidim per segon cop consecutiu anar avall, quina ràbia, la via és molt maca i l'estàvem gaudint de valent! però davant la impossibilitat de poder protegir aquest tram optem per no jugar-nos-la i rapelar. Un cop baix la sensació és ambigua, estem mig decebuts i emprenyats per no haver-la pogut acabar, però contents perquè el tram que hem escalat és espectacular i la via ha resultat ser austera, però amb molt de caràcter, alpina i d'aventura de les que ens agraden. La tornada al refugi ens l'agafem en plan excursió i no ens adonem que ja estem fent plans per tornar-hi i somiant amb els ulls oberts com sempre, però és que no podia ésser d'una altra manera envoltats d'aquests paisatges del nostre Pirineu!

2 comentaris:

Buji ha dit...

Ei.. Ostres tu, que bowss, m'ha fet molta il.lusió veure que havieu triat al Gran Diedre del Canigó.. Perquè resulta que és una via que me l'he mirat sempre!! I tinc unes quantes ressenyes d'ella pertot.., que bonica..elegant i solitària.. Ademés amb el llarg clau a dalt! Que guapa.
Ei!
La vull fer ara m'han entrat encara més ganes!

Molt bé per aquestes llargs.. Com va ser la baixada però?

Bé, ànims i endevant!

Anònim ha dit...

hola Silvia! doncs si has definit molt ben la via, solitaria i un xic oblidada, pero molt i molt estetica, pero son vias que no pots fallar just per aixo mateix i quan l' autoproteccio no es possible cal tenir clarisim que no cauras i davant el dubte millor mitjavolta i seguir avançant jejeje, la baixada cap problema, reunions inox inviolables, encara ens portan ventatja els gabatxos...
una abraçada!
josep i laura