ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***Gran Diagonal, 600m, AD+, Telera

Dimarts, 26 de febrer del 2008

Aquests dies el temps no pinta massa bé: pluja, neu, núvols i temperatures altes. Tot i així nosaltres no desistim i enfilem cap a Telera, en l'última visita ens vam quedar amb les ganes de fer el Maria José Aller i decidim provar sort. En Jaume s'ha animat de nou a acompanyar-nos, ell és el primer cop que està per aquests paratges i es nota, l'imponent muralla de Telera no deixa indiferent a ningú.

Ja de bon matí notem que no fa gens de fred, no hi ha gel per enlloc i l'aigua s'escola arreu, això no és gaire engrescador, però tenim l'esperança de que a peu de parets les condicions millorin. Aproximant davant nostre veiem tres persones i sense tallar-nos un pèl anem a buscar la seva traça, estem farts d'enfonsar-nos en neu humida. La cosa no acaba de rutllar, fa massa calor i en Josep no és capaç d'agafar el ritme i es va aturant cada dos per tres. Fem una parada en la gran pala nevada que porta a peu de corredors i comentem la jugada. En Josep, davant la nostra sorpresa, decideix donar mitja volta, algo que ha menjat no li ha sentat bé i va mig marejat, això explica la seva lentitud. Està clar que esmorzar dos bollycaos recoberts de xocolata gairebé sense respirar no és bo per la digestió! En Jaume i jo optem per continuar, però en vista del pèssim estat de la neu ens decantem per un corredor més senzill, la Gran Diagonal, una clàssica molt assequible, que solca obliquament tota la cara nord de Peña Telera.

Segons m'han dit és una via maca i llarga a matar, com és habitual en aquestes contrades. En no res som a la base de la via escollida, ens equipem i tirem amunt per un ampli conus nevat, resseguint les restes d'un allau per aprofitar la neu dura que ha quedat després d'escombrar-ho tot. Arribem a una mena de circ envoltat d'escarpades parets i farallons de roca, intento endevinar per on va la Senda de los Cuervos, una via d'alta dificultat, efímera i precària que es va escalar per primer cop en hivernal l'any passat i des de llavors està a l'agenda.

Distreta en les meves cabòries, no me n'adono que les parets del circ es tanquen sobre nostre, en Jaume és en una mena de bauma xerrant amb la cordada que teníem al davant i, com no, resulten ser tres canaris la mar de simpàtics, darrerament s'està convertint en un costum això de trobar-nos insulars. El camí a seguir és clar, un profund tall en la muralla és l'única possibilitat vàlida, així que enfilem corredor amunt. De fet no duem cap ressenya perquè anàvem amb la idea de fer el Maria José, però la Gran Diagonal, és més que evident i fa honor al seu nom: una llarga línia nevada que fuig directe cap al cim, entretallada tan sols per un parell de trams rocosos. Els canaris ens han cedit l'honor d'obrir traça i tastem les delícies de la neu verge i humida mentre guanyem metres corredor amunt.

A mida que pugem el corredor és va encaixonant, superem un parell de ressalts mig gelats i en no res som davant una bifurcació: a la dreta una pendent de neu que amb molta sort estarà glaçada i a l'esquerra un bloc encastat. La decisió és ràpida: a l'esquerra a veure si escalem una mica! Ens encordem, muntem reunió de pitons, quin luxe, i sense saber com estic intentant col·locar un friend en una fissura recoberta de gel, és realment divertit veure com s'escola a la més mínima estrebada de la corda. No val la pena entretenir-s'hi, un cop de gas, piolets en neu dura i ja soc dalt. Realment el tram no és res de l'altra món, però després de tanta pendent nevada ja tocava una mica de verticalitat. Seguim cap dalt i trobem els canaris, que ens havien avançat per la dreta, mirant-se el proper pas: un nou bloc encastat i aquest de dimensions considerables. Com que no ho veuen clar marxen per la dreta, millor per nosaltres, així no haurem d'esperar.

La sorpresa és que quan arribem sota la cova que forma el bloc veiem una corda fixa que penja de dalt. Cap problema, els bucles de la corda són una magnífica assegurança a la que no li faré un lleig. Una mica d'artifo, uns quants equilibris i per sort neu glaçada a la sortida de la cova, realment val la pena complicar-se una mica la vida, sinó el corredor no seria més que una monòtona rampa de neu! Continuem cap dalt a l'ensamble, ja comencem a dur metres escalats i mirar cap baix ja fa fredar.

Arribem a un gendarme característic, talment una altiva torre que es desmarca de la pètria muralla i marca el punt d'inflexió de la via, situada just sobre una mena de balcó que ens aboca a la vall.

Creuem aquest magnífic mirador sobre el buit i ja intuïm el final del corredor, uns metres més obrint petja, un darrer tram fàcil de mixte i ja som en un petit coll amb vistes d'ocell cap a tots els vessants.

El dia no acaba de fer net i hem de decidir per on baixar abans no empitjori. La ruta normal de baixada és el famós pas Horitzontal, un aeri i exposat flanqueig per sobre els tallats que menen al coll de Cachivirizas, però els núvols juguen a envoltar-nos i a amagar qualsevol rastre de camí. No ho acabo de veure clar, no aconsegueixo veure a quina alçada hem de fer la travessa i l'únic que soc capaç d'albirar, a estones, són uns precipicis que semblen no tenir pas; a més l'estat de la neu és realment penós i un flanqueig en aquestes condicions resultarà força perillós. Queda, doncs, l'opció B: pujar al cim de Peña Telera i baixar cap a l'altra costat per anar a buscar el corredor de la Y. No n'estic del tot segura de si és realment necessari pujar fins el cim o hem de flanquejar abans, però ni en Jaume ni els canaris tenen tampoc la més remota idea, així que davant el dubte anem amunt, a baixar sempre hi som a temps! Som dins el núvol i la visibilitat és nul·la, però just quan m'estic començant a preocupar i a dubtar de si anem per bon camí, la boira es disipa un instant, més que suficient per veure a sota els nostres peus la Cima Capullo. La baixada de Telera és dreta, però res que no es pugui solucionar amb un curt rapel. Fem just per arribar a la sortida del corredor Maribel abans no torni a tancar-se el dia. Per fi terreny conegut! Ara ja pot nevar, pedregar i el que vulgui! El millor de tot la cara d'alleujament dels canaris quan els dic que ja som a terreny conegut. Arribar al corredor de la Y ens porta tan sols uns pocs minuts i amb un parell de rapels ens plantem ja a terreny més franc.

Enfilem corredor avall per llargues pendents que es fan feixugues, la neu és humida i pesada, però ens limitem a anar fent, tirant cap baix per rampes cada cop menys dretes, mentre comentem la jugada i les emocions de la jornada, contents d'haver-nos trobat i escalat plegats.