Diumenge, 9 de març del 2008.
Inevitablement sempre un te uns referents en el mon de la muntanya, i mes que per la seves gestes o realitzacions, sobre tot sempre he valorat molt mes la visió amb la que s'enfronta a les dificultats, l'honestedat de mitjans, objectius agosarats, esperit de descoberta i senzillesa humana. A nivell mundial, no se ben be perque sempre m'han atret els innovadors, romantics, agossarats i molt sovint perdedors com el solitari Renato Cassarotto, l'avançat Nicolas Jager, un visionari Alex Mcintyre o l' incansable Casimiro Ferrari, tots ells van deixar una impronta molt personal al mon alpinistic. A casa nostre sempre em estat a anys llum d' aquestes elits però hia gent que s' esforça en crear el seu propi segell a l'hora d'obrir, explorar i dur a terme interessants escalades. A la meva edat ja fa molt de temps que he deixat de creure en els mites, ara per ara em limito a admirar a uns pocs. I un bon dia aixeco el telèfon i... Josep, et vens a escalar al Feixant?, i era ell..., l'Albert, un dels mes admirats. Sempre s'aprenen cosses noves amb gent de nivell, però curiosament durant aquesta ascensio he apres molt mes de tot allo que envolta una escalada i no pas de cap detall tècnic. Lliçó primera: la pressa no es bona!, ho dic jo que soc un angunies dels horaris matiners i ràpids, a les 7.30h del mati i amb el dia ben clar comencem sense cap mena de pressa a fer la llarga aproximació. Lliço segona: els detalls son importants!, vaig descobrir en l'Albert que es tot un sibarita ( i no tant sols a l'hora d'obrir vies), la seva irrenunciable infusió d'herbes seleccionades de bon mati, o que el pes no importa al menys si es per un bocata de quilo ben farcit.
Lliço tercera: per anar amb ell, abans un frontal que una corda!, mentres m'explicava el climax que li provocava quan al bellmig de una paret tenia que encendre el frontal i reconeixia que aixo tenia el seu morbo..., mentres jo li confessava que a mi “em posava” les grans matinades per no tenir que encendre mai el frontal.
Be, anem al tema.... després de dues hores i mitja sobre una neu acceptable ens plantem al davant de la superba cara nord del Tuc del Feixant, portem material i intencions de ficar-nos en qualsevol fregat, però la meteo dona neu a partir del migdia i optem per la credulitat i la prudència, a l'extrem esquerra unes sugerents lineas glaçades criden la nostre atencio i cap alla que anem, jo durant l'exigent pujada me he trobat debil, poder ahir estar tot el dia esquiant sense saber lliscar, no va ser gaire bona idea. Fem un petit most a peu de via per agafar forces i amunt, a mesura que ens apropem a la via els primers llargs es veuen mes i mes espectaculars, una allargassada goulotte amb algun ressalt glaçat que li afegeixen el punt de pebre necessari. L'Albert negocia el primer llarg amb tota finesa i em sorprèn positivament les moltes assegurances d'autoproteccio que coloca,
quan es el meu torn, m'adono que no rutllo be, les cames no em funcionen, en el gel vertical no m'aguanten, les tinc esgotades d' ahir. El següent llarg es el meu, el mes estètic sens dubte, carrego catxarros i amunt, al anar a colocar el primer cargol m' adono que es una bojeria enfilar amunt en el meu precari estat fisic, aixeco la vista buscant allo que tinc encara per davant i m'acabo de convèncer..., un altre cargol, triangulació i avall!!
de nou l'Albert s'enfila, avança amb compte, l'escalada tot i no ser gaire difícil es molt exposada pel poc gruix del gel, la mala llet de baixar-me fa uns minuts, ara es torna en una decisio encertada el haver baixat a temps. El terreny ara es mes alpi i no gaire evident, els primers flocs de neu ja ens fan companyia i optem per sortir a l'ensamble per guanyar el màxim de temps, neu dura, tova, algun pas mixte i altres de roca mentres guanyem alçada, ja a pocs metres del cim muntem reunió per superar un curt pas que ens deixa al bell mig de l'aresta amb un mal temps cada cop mes marcat, unes galetes en companyia de la ventisca i les fotos de rigor i avall ràpidament,
primer per unes rampes de neu dura on no cal badar i a partir del coll, la neu fresca que tant intensament cau i ja comença a provocar alguna perillosa sobreacumulacio. Estona mes tard i sota una copiosa nevada ja hi som on cal acabar sempre totes les vies, al bar fent unes birres!! Feixant, bonica via... L'Albert, gran persona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada