ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***Cresta de la Cruz, 310 m, IV+, Olvena

Dimecres, 27 de febrer del 2008

Fa un dia maquíssim, de fet, fins i tot massa maco! i durant la nit el termòmetre no ha fregat ni de lluny els zero graus. En vista del panorama abandonem la idea d'escalar a Telera i posem rumb a terres més baixes, en busca de roca calenta, que ja toca escalar una mica al solet i deixar de passar fred i barallar-nos amb neu pasta! Avui no tenim ganes de complicar-nos la vida, així que ens dirigim cap al poblet d'Olvena, a prop de Barbastro, on hi ha una cresta que es veu perfectament des de la carretera i segons ens han explicat és ràpida de fer, sense aproximació i divertida, que més podem demanar!
Aparquem dalt el poble, que per cert és realment pintoresc, i amb una breu excursioneta esbrinem per on es baixa a peu de cresta, de fet no cal ser cap gran explorador, és tan fàcil com seguir el GR que surt de la part alta del poble. Ai, és que de nou anem sense cap mena de ressenya i hem de refiar-nos de la nostra intuïció i del que recordem haver escoltat o llegit, així que bàsicament ens toca improvisar! Ja és migdia, avui sí que portem un bon horari, sense estressar-nos gens ni mica ens pengem totes les andròmines que creiem que ens faran falta i cap a peu de via. En un tres i no res som sota l'esperó que cau a plom de la cresta, però això sembla massa vertical i si no ho recordem malament la cresta no passa del IV grau. Solució, explorar una mica més! Ens passegem per sota les parets de la part baixa de la cresta i descobrim unes quantes vies d'esportiva, fins i tot hi ha via llarga, però ara no és el que ens interessa. Fem servir la lògica i funciona, només ens ja calgut recular una mica i observar amb atenció per trobar el punt dèbil d'aquest pilar rocós, una canal amagada que serpenteja pel vessant dret i s'enfila a l'aresta sense gaires complicacions. Tan punt ens hi atansem trobem un vell pitó que acaba d'esvair qualsevol dubte.
En Josep tira amunt, aquest primer llarg es fa estrany, va per l'ombra, estem freds i sobra una mica de terra i vegetació, però en no res ens traiem la mandra de sobre i ja som els dos cavalcant sobre el fil de la cresta gaudint de l'escalfor del sol i el tacte de la roca. La següent tirada tampoc té gaire complicació, només cal flanquejar amb cura uns metres per sota el perfil de l'aresta per tal d'evitar una agulla de roca descomposta i vertical, guanyar de nou la cresta i jugar a ser equilibristes fent passes sobre el buit a l'hora de travessar un tram horitzontal tan fàcil com espectacular. Tot i anar sense ressenya, el recorregut és evident i obvi, la mateixa cresta et marca l'itinerari a seguir i qualsevol dubte queda esvaït pels pitons i ponts de roca que et vas trobant, quin plaer concentrar-te només en escalar i gaudir de la solitud de l'entorn i les vistes d'ocell! Ara li toca tirar a en Josep, som al peu d'una nova agulla i aquí els passos semblen més finets, però anem llençats i amb ganes, així que sense donar-hi gaires voltes al tema s'enfila decidit i només s'atura uns instants per tantejar la millor presa.
Per les seves exclamacions entusiastes dedueixo que el tram és bonic, opinió que es veu confirmada quan m'enfilo darrera seu i trobo després de l'agulla un nou flanqueig aeri i divertit. Anem a espetegar a un petit coll, una mena de tall a l'aresta i davant nostre un darrer gendarme imponent i vertical, Laura tira cap dalt i comprova que és tan dret com semblava, però que amaga unes excel·lents bústies de mans que fan de la seva escalada un luxe.
Un petit desplom, molt ben assegurat, és la darrera sorpresa d'aquest llarg que acaba al cim del gendarme, realment la seva escalada és fa curta, voldries que fes uns quants metres més! Des d'on som veiem perfectament el poble i la cresta sembla que ja s'acaba.
En Josep s'avança uns metres i es troba amb una xemeneia que cal desgrimpar, vista cap baix no és gaire llarga, però les seves parets semblen ben llises. No sembla haver-hi cap altra opció, així que amb cura tanteja en busca de preses i ràpidament és al peu,
Laura baixa concentrada, alguns passos posen a prova la seva elasticitat, però per sort és flexible i la xemeneia és deixa destrepar amb algun que altre renec, però sense entrebancs. Això s'acaba! de fet podríem sortir caminant ja, però preferim apurar màxim els darrers metres de cresta i enfilem a l'ensamble el darrer esperó que mora just dalt l'ermita que vigila el poble, talment un sentinella impertorbable a les insignificants cuites dels escaladors que insignificants es passegen als seus peus. Satisfets apleguem el material mentre mirem amb carinyo la cresta de la que venim, pensant en recomanar-la als amics. Ara bé, si us engresqueu a atansar-vos-hi no espereu grans dificultats ni aventures, sinó tot el contrari, gaudir del plaer de l'escalada en un racó amable i acollidor.

2 comentaris:

imma ha dit...

Bona tarde. E Vist la resenya de la cresta de la cruz Olvena , tinim ganas de ferla y ens agradaria sepigue el tems que bareu está per ferla tote moltas gracies .Josep Moragas y Inma Ribas.

josep i laura ha dit...

eiii no tenim ni ideia de quan heu colocat aquesta entrada, pero tant es, aqui va la resposta.. es molt rapida de fer, poder vam estar hora i mitja es una activitat cotxe cotxe de mitja tarda/mati. Per cert, sou del Vendrell? no serem familia...?
bones escalades!