Per fi, de nou, ja tocava!!! Estic impacient perquè en Josep acabi el llarg i enfilar-me seguint les seves passes verticals sobre aquesta característica barreja de gel porós i neu endurida, marca de la casa del nostre estimat Cadí!
Ja fa cinc llargs anys que, malgrat atansar-nos-hi diverses vegades, els repetits intents no donaven fruit i havíem de recular cap a casa somiant amb l'any en que els secrets que amaga gelosament aquesta serralada altiva se'ns fossin donats a provar. Nevades copioses, manca de fred, anys eixuts... diferents eren els motius que ens feien girar cua, però tots ells iguals de frustrants. La porta era tancada i nosaltres érem allunyats de la màgia del nostre Cadí, la serralada que guià les nostres primeres passes en aquest captivador món de línies blanques i gelades que fugen cap els cims, que ens va ensenyar a ser agosarats i que ens captiva amb els seus infinits racons.
Ei, en Josep crida i la corda tiba, reunió! Ja n'hi ha prou d'autocomplaença i records, tenim per davant un corredor que escalar i no val adormir-se que avui anem tard. De fet ja ens val, anem a fer una de les vies més llargues del Cadí (si fem cas de la guia) i entrem gairebé a les dotze del migdia (és el que passa quan surts de treballar a les onze de la nit), així que amunt i amb ganes, en pos de la glòria del cim o de la més cruel de les derrotes!
L'entrada m'espavila de cop, els meus grampons monopunta tallen la crosta gelada que recobreix breument la roca, però amb alguna filigrana i un cop de gas arribo a terreny menys vertical i de neu més ferma. Un segon ressalt que ens anys secs deu ser un pas de mixte divertit és ara una curta cortina de glaç que regalima per la roca, nous esbufecs i renecs, definitivament ja em val no haver-me recordat d'arreglar els grampons, el monopunta està molt bé per gel vertical, però definitivament per corredors no són massa recomanables. Què hi farem, avui ja no soc a temps de solventar-ho, així que prou de queixes i a gaudir del corredor que es perfila al meu davant. La primera reunió, és un luxe i gens complicada de muntar, on hi hagi un ferm avet que es tregui la resta.
En Josep m'hi espera amb cara de content i de seguida m'espeta: que xulo el llarg, té algun passet divertit! Quanta raó que té... Mirem cap dalt, no duem ressenya per variar (això ja comença a ser un costum preocupant), però la llengua de neu ens guia franca cap dalt. El tram que veiem no sembla difícil i optem per avançar a l'ensamble, si la canal es redreça ja muntarem llargs.
De fet recordem haver llegit que el tram del mig és una llarga travessa sense cap més complicació que la del desnivell a guanyar i la qualitat de la neu. Anem pujant sense més pauses que les justes per recuperar l'alè, fa dies que no s'enfila ningú per aquí i ens toca obrir traça, per sort la neu és força estable i ens enfonsem dins uns límits raonables.
L'itinerari és clar i meridià, una ampla canal que s'endinsa en diagonal darrere la magnífica verticalitat de la Roca Verda. No podem gaudir d'una vista d'ocell de les seves impressionants xemeneies, però en canvi som encaixonats entre espadats que ratllen la blanca simplicitat de la paret i semblen conduir a un circ sense sortida suspès sobre els nostres caps.
Avancem confiats, sabem que hi ha d'haver un pas que permeti franquejar la muralla final, el darrer sentinella, el que vetlla la porta que duu a la lluminositat del cim. La memòria no ens falla i a mida que ens apropem intuïm un estrenyiment, un tall profund al bastió rocós on s'hi ha dipositat la neu i el gel i que ens permetrà escapolir-nos i seguir escalant cap dalt.
Ens hi atansem decidits i els dubtes s'esvaeixen, ens hi endinsem, muntem reunió i de nou estem movent-nos en la verticalitat, algun vell pitó ens marca el camí a seguir i escalem convençuts aquests darrers metres on la roca i el gel juguen a guanyar-se terreny mútuament. Aquest cop vaig jo davant, m'agrada el joc de descobrir el millor pas, intuir on la picada serà més ferma i pujar lleugera aquest tapís gelat.
De sobte la roca s'esvaeix, queda enrere i davant meu només neu, tot és blanc i una pinzellada intensa de color blau, el cel! Ja tan sols manca el darrer obstacle, la cornisa cimera, una línia neta i simple, perfectament retallada que marca la diferència entre aquests dos horitzons de colors tan ben avinguts. Per sort aquest any no ha bufat gaire vent de sud i no cal superar estructures gelades que desplomen sobre el buit, davant meu una cornisa breu de neu feble i etèria que t'obliga a fer equilibris impossibles, contenint la respiració per no anar-te'n avall i sortir-ne victoriós a la carena. Faig un acte de fe i confio en que aquesta neu inestable m'aguanti, remunto amb delicadesa fins poder picar la neu endurida de la carena, una darrera tibada i... ja soc dalt. Impossible fer reunió, un mantell blanc de neu ventada ho cobreix tot, asseguro en Josep a cos i escolto com puja amb cura, ja veig els seus piolets picar amunt en busca d'un pany de neu endurida que li donin suficient “estabilitat” per superar el merengat de la cornisa.
Sí, ja som els dos abraçats, somrient, espectadors privilegiats d'aquest mirador, el sol és tot per nosaltres i les vistes sobre la Cerdanya també, al nostre voltant tot són bones vibracions. Aquest cop la porta se'ns ha obert i el nostre Cadí s'ha deixat estimar, la seva llum ens embolcalla mentre ja somiem futures vies en les seves esquerpes parets!
Laura avança fidel al seu estil, poc a poc i bona lletra, l'equipament es prou generós, però tot i així col·loca alguna coseta mes de camí amunt, estona mes tard crida reunió. Ha tingut que improvisar amb una gran escarpia i varis tascons per poder muntar quelcom solid. Mes tard ens adonem que ha muntat uns cinc metres per sota d'on toca, però es que en aquesta petita i històrica pedra hi ha material per tot arreu, el els 15 metres que deu de fer això d'ample travessen al menys 3 vies diferents. Ara arriba el llarg mes exigent i cap allà que va en Jordi, Aquí la ruta fa una marca “S” per superar un allargat sostre que ens barra el pas per sobre, les assegurances estan a prop, tot i que no permet “acerar”,
la roca es de bona qualitat i les presses son molt generoses, fins i tot quan les bateries dels avantbraços s'esgoten, et permet seguir progressant sense bufar en excés, una llarga travessa a esquerres dona per acabat el segon llarg i al·lucinem amb la soltura que la cordada veterana que ens precedit ha passat per aquest llarg, mes proper al sisè grau que no pas al cinquè. 
La tercera tirada s'inicia per una vertical xemeneia hi a continuació un llarg passeig “a pelo” a la dreta per seguir superant petites panxes, d'allò més entretingudes a traves d'un terreny que ara es prou d'aventura, el darrer pas de la via es una apretada final en un petit desplom, els braços ja es ressenten del mati que portem, però per sort una sabina salvadora ve al meu auxili.
Uaaauuuuu quin fart a fer roca aquest darrers dies!. Cubana, Cubana, Cubana.... aquest nou crit de guerra surt espontàniament des de el meu interior per expandir-se per les parets veïnes i mes enllà. Es genial cada dia estic pitjor! 
Ens topen de cop i volta amb l'esvelta paret sud del Serrat del Poll, marcada per vistosos i evidents plegaments, i just pel seu bell mig una cridanera aresta s'alcà magnifica en busca del punt mes alt de la muntanya, sens dubte a primera vista, es d'aquelles lineas tant evidents i directes en una paret oblidada que molts somniem en descobrir i profanar algun dia no gaire llunya. 
això si.. amb tanta vegetació sabinera pel mig el mes complex es navegar en busca de la ruta correcta, hia algun moment on es difícil escollir la direcció correcta i poc a poc vaig girant a la dreta i veig brillar una lluent expansió allà lluny, però en el darrer moment evito fer una llarga travessa ja que m'adono que es la linea que em vist abans, (possiblement d'esportiva). El segon llarg segueix la mateixa tònica i el millor es que tot i no veure clara la ruta a seguir es anar ben recte mentres anem esquivant nombroses sabines que surten al nostre pas, 
a aquesta segona tirada la verticalitat no es tant acusada, però no es pot abaixar encara la guàrdia, trec el cap a la feixa intermitja i no veig cap mena de “tinglado” i opto per triangular alguns friends, quan arriben els companys em fotem la bronca per no veure un generós arbre que gairebé en menja!, travessar la feixa son pocs metres i ens deixa just al peu el que des de fa estona s'endevina el mes estètic de tots, una mena d'allargassat triangle, que es va posant mes i mes vertical a mesura que puges. Ara es el torn d'en Jordi, primer per una fàcil canal fins que enfiles amunt sense contemplacions,a pesar de tenir mes expansions que quan la van obrir, aquestes allunyem prou i costa veure-les en tal mar de roca que tenim per davant, ara entenem que algun amic fes “pestes” d'aquest recorregut!.
A en Jordi li falla una mica la brúixola i va fent llargues travesses per autoprotegir ell o xapar el que troba al seu pas. Tot i aixi esta gaudint com mai, la roca es genial i poc a poc es va posant el tema mes i mes vertical, a traves de una lleu travessa a l'esquerra en busca de la reunió, que per cert esta una mica col·locada amb el cul. Un cop ens toca el torn nostre, ens fem un fart a gaudir d'aquesta estupenda placa. 
El següent llarg, continua en Jordi al capdavant, primer per una fàcil i aèria xemeneia ample que evita els darrers metres de la fabulosa placa que acabem d'escalar
tant punt gira es colocaa sota del punt mes dur de la via, tot i que no es gens obligat gracies al seu generós equipament que permet fer cotxinades en Ao.
El cinquè llarg al seva major complicació son els primers metres de la sortida de la reunió que estan equipats expo, ara la ruta ja va resseguint el cridaner espero i la sensació aèria no la deixem fins el cim, als nostres peus un paisatge preciós amb les aigües estancades que donen nom al pantà de Camarasa. 
Aquí les dificultats ja van minvant i trobem una escalada amb molt de gaudiment. El sisè llarg, es una mena de xemeneia que recorre l'esvelt espero, primer pel vessant dret i després esquerra, la roca en tot moment ha estat molt noble i aqui no trobem a faltar gens no trobar expansions, ja que les fissures ens donen molta vidilla. El setè i darrer llarg m'ho faig meu i es el mateix, gaudir i gaudir, bona roca i millor ambient que ens acaba deixat en l'esmolada aresta del Serrat del Poll.
Desconeixem si han mes vies a aquesta paret, però la roca dona molt de si així que caldrà esbrinar-ho! La ressenya ens confon i al final el millor es trobar un evident arbre que hia uns 20 metres sota el cim i en un rapel de 50 metres ja ens diposita a la pedregosa canal de baixa i d'aquí fins a unes passarel·les elevades sobre les aigües del proper pantà de Camarasa
baixada rapida, tot i que no tant com l'aproximació. Sens dubte un clar exemple de romantic-climb molt recomanable.
Al final la lògica s'imposa i ens enfilem per unes cridaneres llastres molt cosides de spits. Laura segueix amb la motivació pels núvols, la ressenya marca que aquest primer llarg no es ni de cinquè grau, a pesar de la verticalitat evident que veiem des de terra. Amb decisió s'enfila primer per unes plaques i mes tard per una fantàstica bavaresa, no porta ni deu metres que els braços ja li fan figa, 
la roca es genial, el “cacho” d'escàndol, la verticalitat constat, però per sort... l'equipament es molt generós, fins i tot a trams excessiu i això li fa seguir fins acabar el llarg. Quan ens posem a resseguir les seves passes, ens adonem que no exagerava en absolut, això si.. ara escalat de segon i amb la corda per dalt es un autentic festival de tibar i tibar amunt.
Sens dubte tot i que la ressenya marca IV+, recordo haver fet alguns V+ mes fàcils que això!. Un cop a la primera reunió Laura subtilment ens cedeix a nosaltres les cordes. Ara es el meu torn, a partir d'aquí l'evident diedre-fissura que seguien s'ha acabat i l'escalada es una llarguisima diagonal a la dreta per sota d'uns espectaculars sostres.
En els primers metres al sortir de la reunió, trobem els passos mes complicats del llarg amb col·locacions de mans i peus impossibles, una mica mes endavant una fina travessa de peus per plaques fines en adherència i poc a poc les dificultats van minvant,
en tot moment trobem les assegurances en el punt correcte i tot el material que portem a sobre es merament decoratiu. El tercer llarg tot i que la ressenya ens marca que haurem de fer dues tirades fins arribar al conegut púlpit i poder des de allà escalar el darrer tram, ens proposem enllacar-ho en un sol llarg,
en aquest tram la travessa que anem fent es molt marcada i es la part mes fàcil de la via i just per això les expansions allunyen, tinc poques cintes i vaig xapant una si, una no... no es difícil, però cada cop que miro darrera o avall i veig el pendul que puc fer si tinc una errada em posa la pell de gallina.
Per sort arribo al púlpit indemne. Aquí es creua la via del Lluís i la nostra i per no perdre el costum seguin fent una marcada travessa a la dreta. Durant tota la jornada en Jordi ha estat en segon pla molt callat i expectant, i sembla mentida... ara que el tema es posa catxondo, sembla que hagi despertat de cop, el darrer llarg es vertical i mantingut, i no s'ho rumia en passar al davant, es col·loca sota la vertical i supera el primer desplom aixecant la cama a l'alçada del cap amb suma facilitat i a mesura que avança va fent petits crits,
pensem que d'esforç, mes endavant ens adonem que es de gaudiment, es un llarg preciós, molt assegurat, vertical, mantingut i les presses justes en el lloc exacte, en el que arribes al final dels seus 40 metres amb els avantbraços a punt d'explotar.
Sens dubte una gran ruta a pesar del seu recorregut tant rebuscat i poc directe i que si ho tornem a repetir amb 10 cintes expres haurà prou! Vaja com els lolos de les revistes...