ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Canal de la Roca Verda, 650m, MD, 80º o V/A1, Salt del Sastre, Cadí

dissabte, 21 de febrer del 2009
Per fi, de nou, ja tocava!!! Estic impacient perquè en Josep acabi el llarg i enfilar-me seguint les seves passes verticals sobre aquesta característica barreja de gel porós i neu endurida, marca de la casa del nostre estimat Cadí!

Ja fa cinc llargs anys que, malgrat atansar-nos-hi diverses vegades, els repetits intents no donaven fruit i havíem de recular cap a casa somiant amb l'any en que els secrets que amaga gelosament aquesta serralada altiva se'ns fossin donats a provar. Nevades copioses, manca de fred, anys eixuts... diferents eren els motius que ens feien girar cua, però tots ells iguals de frustrants. La porta era tancada i nosaltres érem allunyats de la màgia del nostre Cadí, la serralada que guià les nostres primeres passes en aquest captivador món de línies blanques i gelades que fugen cap els cims, que ens va ensenyar a ser agosarats i que ens captiva amb els seus infinits racons.

Ei, en Josep crida i la corda tiba, reunió! Ja n'hi ha prou d'autocomplaença i records, tenim per davant un corredor que escalar i no val adormir-se que avui anem tard. De fet ja ens val, anem a fer una de les vies més llargues del Cadí (si fem cas de la guia) i entrem gairebé a les dotze del migdia (és el que passa quan surts de treballar a les onze de la nit), així que amunt i amb ganes, en pos de la glòria del cim o de la més cruel de les derrotes!

L'entrada m'espavila de cop, els meus grampons monopunta tallen la crosta gelada que recobreix breument la roca, però amb alguna filigrana i un cop de gas arribo a terreny menys vertical i de neu més ferma. Un segon ressalt que ens anys secs deu ser un pas de mixte divertit és ara una curta cortina de glaç que regalima per la roca, nous esbufecs i renecs, definitivament ja em val no haver-me recordat d'arreglar els grampons, el monopunta està molt bé per gel vertical, però definitivament per corredors no són massa recomanables. Què hi farem, avui ja no soc a temps de solventar-ho, així que prou de queixes i a gaudir del corredor que es perfila al meu davant. La primera reunió, és un luxe i gens complicada de muntar, on hi hagi un ferm avet que es tregui la resta.

En Josep m'hi espera amb cara de content i de seguida m'espeta: que xulo el llarg, té algun passet divertit! Quanta raó que té... Mirem cap dalt, no duem ressenya per variar (això ja comença a ser un costum preocupant), però la llengua de neu ens guia franca cap dalt. El tram que veiem no sembla difícil i optem per avançar a l'ensamble, si la canal es redreça ja muntarem llargs.

De fet recordem haver llegit que el tram del mig és una llarga travessa sense cap més complicació que la del desnivell a guanyar i la qualitat de la neu. Anem pujant sense més pauses que les justes per recuperar l'alè, fa dies que no s'enfila ningú per aquí i ens toca obrir traça, per sort la neu és força estable i ens enfonsem dins uns límits raonables.

L'itinerari és clar i meridià, una ampla canal que s'endinsa en diagonal darrere la magnífica verticalitat de la Roca Verda. No podem gaudir d'una vista d'ocell de les seves impressionants xemeneies, però en canvi som encaixonats entre espadats que ratllen la blanca simplicitat de la paret i semblen conduir a un circ sense sortida suspès sobre els nostres caps.

Avancem confiats, sabem que hi ha d'haver un pas que permeti franquejar la muralla final, el darrer sentinella, el que vetlla la porta que duu a la lluminositat del cim. La memòria no ens falla i a mida que ens apropem intuïm un estrenyiment, un tall profund al bastió rocós on s'hi ha dipositat la neu i el gel i que ens permetrà escapolir-nos i seguir escalant cap dalt.

Ens hi atansem decidits i els dubtes s'esvaeixen, ens hi endinsem, muntem reunió i de nou estem movent-nos en la verticalitat, algun vell pitó ens marca el camí a seguir i escalem convençuts aquests darrers metres on la roca i el gel juguen a guanyar-se terreny mútuament. Aquest cop vaig jo davant, m'agrada el joc de descobrir el millor pas, intuir on la picada serà més ferma i pujar lleugera aquest tapís gelat.

De sobte la roca s'esvaeix, queda enrere i davant meu només neu, tot és blanc i una pinzellada intensa de color blau, el cel! Ja tan sols manca el darrer obstacle, la cornisa cimera, una línia neta i simple, perfectament retallada que marca la diferència entre aquests dos horitzons de colors tan ben avinguts. Per sort aquest any no ha bufat gaire vent de sud i no cal superar estructures gelades que desplomen sobre el buit, davant meu una cornisa breu de neu feble i etèria que t'obliga a fer equilibris impossibles, contenint la respiració per no anar-te'n avall i sortir-ne victoriós a la carena. Faig un acte de fe i confio en que aquesta neu inestable m'aguanti, remunto amb delicadesa fins poder picar la neu endurida de la carena, una darrera tibada i... ja soc dalt. Impossible fer reunió, un mantell blanc de neu ventada ho cobreix tot, asseguro en Josep a cos i escolto com puja amb cura, ja veig els seus piolets picar amunt en busca d'un pany de neu endurida que li donin suficient “estabilitat” per superar el merengat de la cornisa.

Sí, ja som els dos abraçats, somrient, espectadors privilegiats d'aquest mirador, el sol és tot per nosaltres i les vistes sobre la Cerdanya també, al nostre voltant tot són bones vibracions. Aquest cop la porta se'ns ha obert i el nostre Cadí s'ha deixat estimar, la seva llum ens embolcalla mentre ja somiem futures vies en les seves esquerpes parets!

4 comentaris:

Mohawk ha dit...

Ara ja he associat el blog a certes ressenyes d'artificial de Calella, je, je, je...

Ja us aniré seguint!!

Salutacions i a tibar-li fort!!

TRanki ha dit...

Bonica manera de relatar l'ascenció...

Salut i compte!

PGB ha dit...

Quin privilegi :)

enhorabona per haver aconseguit "hincar-li el dent" després de perseguir-ho tant temps!
Bonic relat :)

josep i laura ha dit...

Hola Mohawk, ja veus al final anem a parar tots allà mateix jeje. Aquesta setmana penjarem per aquí les ressenyes de Calella ara que ja tenim totes les vies enllestides.
Ei Tranki, em va agafar un dia que estava inspirada i és que el Cadí és una font d'inspiració increible, quan més hi escales més en vols.
PGB, ni t'imagines les ganes que teniem d'escalar per aquestes contrades i al final hem tingut sort, però l'alpinisme ja té aquestes coses: uns dies ets el rei i altres ni et pots apropar a la muntanya.
Salutacions per tots i a tibar ja sigui en roca, neu o gel... la qüestió és no parar!