despres de tantes setmanes de voler i no poder, tenim ganes de devorar metres i mes metres a la vertical i que millor que una via de gairebe 700 metres? I si a mes es en terreny completament d' aventura i allunyats de les aglomeracions, la festa pot ser complerta. El Tossal del Coscollet es una imponent paret que sempre ens ha cridat l'atencio prou elegant i allunyada, fins que un bon dia cau a les notres mans una ressenya de la via mes “facil” del tossal, la Neuronium,
un itinerari del mestre Picazo i companys, i ja sabeu... Picazo, pica...!! o sigui que ja imaginavem que no seria facil culminar els seus 20 llargs de via. Aquesta via te la caracteristica que pots deixar el cotxe gairebe al mateix cim despres de pujar per una llarga pista forestal desde Coll de Nargo, aquest carmelet d' entrar a les vies en baixada i a mes aqui amb rapels volats es una arma de doble fil, cal sortir si o si per a dalt si no vols fer-te un fart de riure, pero que dimonis, l' aventura es la aventura!!. nomes arribar amb el cotxe el sonrriure sens queda glaçat al veure de a prop quin “peaso” tros de paret teniem que superar
pero el millor es no rumiar gaire i començar a aproximar barranc avall, terreny “javali”, tarteres i fort desnivell fins arribar a un desplomat tall que et deixa gairebe a peu de paret, tres rapels (30/20/50m) i sobre tot la darrera instalacio molt incomode, volada i sense visio del que encara queda avall, per sort no vaig empalmar els dos darrers llargs ja que hagues quedat a molts metres per sobre del terra.
Un cop a peu de via i ja amb l' horari un pel ajustat per fer tanta via i a mes ara sense cap mena de referencia davant de tanta paret que es veuen tant clares desde la llunyania i tant complexes quan les tenim a sobre nostre, busquem i busquem i seguint buscant l'inici de via, cap fita, cap marca, cap pito , ni parabolt, res de res, busquem i busquem fins que l'horari salta pels aires. Una cordada enfilada a la via dels germans Millet ens fan correr de valent amb la de pedres que fan baixar. Sempre sap greu que els plans no surtim be, pero avui haviem estat massa agossarats per ficar-nos aqui amb Jordi i Natalia pels que tenia que ser el seu bateig en una via llarga, llarga i d' aventura, be.. l' aventura ens arriba a partir d'ara,. Si no tenim ni ideia per on dimonis va la via, encara tenim menys clar per on anirem a recuperar el cotxe que esta 700 metres per sobre del nostre cap, es migdia i fa una calor de ple estiu i ja estem sense gota d' aigua. Alla avall, molt lluny es veu la carretera i el panta d'Oliana, pero la vegetacio es molt espesa i els camins inexistents, flanquejem per sota la paret direccio sud amb l' esperança de arribar a l'aresta i poder aixi assolir el cim del Coscollet, pero no ho veiem gens clar, reculem i comencem a enllacar tarteres i mes tarteres, depres bosc a traves i per fi un corriol mig tapat ens deixa a la carretera, la visio del panta es com un oasis saharia per a nosaltres que nomes pensa en fer una capbusada, pero malauradament ( o no...) el primer cotxe que li ensenyem el dit ens porta a Coll de Nargo i d' aqui amb un altre vehicle a rescatar el que hem abandonat al cim del Tossal del Coscollet. Tornarem!!
Estem ja una mica cremadets, portem una bona estona per avançar tan sols un centenar de metres i se'ns està anant l'horari, a més la inexperiència d'en Jorge i la Marta ens obliga a ser més cautes. En Josep s'avança uns metres per explorar el terreny i bones notícies, el sender reapareix i s'enfila per unes tarteres de blocs també glaçats, però almenys ja no són lloses polides on no pot agafar-te enlloc. Un llarg i aeri flanqueig per terreny cada cop més franc ens deixa al circ superior. 
Per fi, pendents de neu continua i endurida! ara sí que avancem a bon ritme, recuperant el temps perdut i ben aviat tenim al nostre davant la piràmide rocosa, obscura i majestuosa del Cinto. El camí va a buscar l'aresta que baixa a la dreta del cim, pugem per pales de neu cada cop més verticals i el tram final abans de guanyar l'aresta resulta d'allò més divertit, uns 60º d'inclinació i neu regelada pel vent. 
Carai, aquesta ascensió, sense ser difícil, està resultant tenir molt de caràcter! Un cop a l'aresta, aquesta és ampla i no sembla tenir masses complicacions, tot i així la Marta diu que no continua, és el primer cop que utilitza un piolet i el darrer tram l'ha impressionat força. 
La deixem cómodament instal·lada al sol i tornem a la feina. La progressió, però, resulta més entretinguda del que esperàvem, ja que cal pujar, baixar, fer flanquejos per evitar esperons rocosos i encara tenim un bon tros fins el cim. 
Fem balanç de la situació i en vista que anem tard d'hora i els núvols van guanyant terreny optem per girar cua i emprendre la baixada, a més no ens agrada deixar tanta estona a la Marta sola. Una darrera ullada, el cim sembla a tocar, però encara és lluny, altiu, solitari, sobirà absolut de la solitud dels seus dominis de roca, neu i vent.
Tenim claríssim que ni ens apropem al grau necessari per intentar-la, però com que no tenim res millor a fer ens fa gràcia veure-la de prop. El problema estriba en què hem de superar el contrafort desplomat que hi dóna pas, per sort els parabolts reapareixen i això ens dóna prou confiança per atacar el primer sostre. 
L'intent no va més enllà de la primera assegurança, les presses han desaparescut per art de màgia i l'adhèrencia en desploms no és el nostre fort, a més la fissura que semblava que es podia equipar resulta cega i de roca descomposta. En fi, no ens podem queixar, ja ens hem entretingut una estona i hem escalat un xic. Rapelem i quan arribem a peu de paret, veiem, mig esborrat, el nom de la via que hem escalat: Bella Storia. 
Amb la mosca darrera l'orella baixem al cotxe i consultem la guia, misteri aclarit, la via que voliem fer és exactament a la nostra esquena. No anàvem pas desencaminats, només se'ns ha passat per alt un petit detall, que la via anava per l'altra costat de la vall, perquè vegeu com són de precises i exactes en les seves descripcions algunes guies! Moraleja: a vegades el més difícil no és escalar la via, sinó trobar-la! Per cert, comprovem el que ja ens semblava, la famosa paret taronja no és res més que un modest 7a. 
Ens poden les ganes i amb la intenció d'escalar el més ràpid possible ataquem el primer mur de característics taffonis, enfilem formes impossibles que semblen el resultat de lava en ebullició solidificada.
L'aresta no té gairebé equipament, ni falta que li fa, és més aviat una grimpada senzilla pel mateix fil que es redreça a la part final. Avancem ràpid fins el darrer tram on ens toca apretar, la roca, ara vertical, alterna trams de placa amb altres de formes capricioses, però sempre generosa a l'hora d'emplaçar assegurances.
En una hora som al cim, són les sis i mitja passades, així que no ens entretenim, muntem el rapel que ens deixa de nou a peu pla i espavilem cap baix que la nit ens trepitja les passes!!!
pero tampoc cal, es increible els ponts de roca que anem trobam tot i que les bagues descolorides ja colocades mai t' acabes de fiar, a traves de un granit abstracte unes boniques succecions de ximeneies i desploms de un grau increiblement baix,
malauradament massa curt i quan començem a gaudir la via arriba al seu cim coronat per una torre de guaita. Tot i marcar la via en 6 llargs el mes logic es fer nomes la meitat, un bon primer tast.
Agulles de Bavella
Porcs salvatges
Agulles de Bavella al capvespre
Illes Sanguinaries
Penyasegats de Bonifacio
Bonifacio
Vall de Tavignano
L'Ille Rousse
Bastia
Cap Corse
Porto
Taffonis