Avui el dia sí que pinta bé, sol, gens de vent, caloreta... perfecte per anar a fer la via de tres cents metres que ja fa varis dies que duem al cap. Enfilem vall de Restónica amunt a intentar endevinar per on discorre la via, per fer-ho comptem amb l'ajut inestimable de la nostra “flamant i magnífica” guia francesa d'escalades a l'illa.
En teoria només tenim deu minuts d'aproximació i un pi en forma de mig cor ens ha d'indicar on arrenca el sender que ens durà a peu de paret. Res, exprimim la imaginació buscant el famós arbre, però tots tenen una aparença ben vulgar, així que guiant-nos de nou per la nostra reconeguda intuició decidim tirar pel dret, tartera amunt i, oh...sorpresa! hi ha fites. Arribem al peu dels contraforts rocosos i veiem dues brillants línies de parabolts, només un petit detall, no hi ha res que concordi amb la ressenya de la via que busquem. No perdem l'esperança, convençuts de que anem per bon camí, ens dediquem amb energia a explorar una mica més en busca de la via anhelada. Al cap d'una hora de donar tombs per tarteres i torrents tenim, clar que la guia ens ha tornat a enganyar i sense tenir ni idea d'on som ens decantem per lo més pràctic, tornar a les línies de parabolts que hem vist de bon principi i probar sort. Dit i fet, les dues vies van per placa, no és el tipus d'escalada que més ens apasiona, però com que semblen ben assegurades i tenim mono d'escalar ataquem la que sembla més factible.
Tot i no ser massa vertical, el primer llarg dóna alguna que altra sorpresa, les presses són completament arrodonides i cal tenir fe en l'adherència. La primera reunió és rapelable i això ens anima a seguir amunt, tot i que la via sembla dirigir-se a una pintoresca paret taronja, dreta com una mala cosa i completament llisa, amb una única fissura perfecte que l'esguinça pel bell mig.
Fem dues tirades més seguint el camí que ens marquen els parabolts, cada cop més escasos. Anem guanyant confiança en la roca i comencem a agafar el gust a les lloses, arrodonides i rugoses, però escaduseres en preses. Ens plantem sota la vertical de la paret taronja i comprovem que els parabolts s'enfilen reseguint l'estreta fissura que sembla ser l'única irregularitat d'aquesta paret llisa com un mirall.
Tenim claríssim que ni ens apropem al grau necessari per intentar-la, però com que no tenim res millor a fer ens fa gràcia veure-la de prop. El problema estriba en què hem de superar el contrafort desplomat que hi dóna pas, per sort els parabolts reapareixen i això ens dóna prou confiança per atacar el primer sostre.
L'intent no va més enllà de la primera assegurança, les presses han desaparescut per art de màgia i l'adhèrencia en desploms no és el nostre fort, a més la fissura que semblava que es podia equipar resulta cega i de roca descomposta. En fi, no ens podem queixar, ja ens hem entretingut una estona i hem escalat un xic. Rapelem i quan arribem a peu de paret, veiem, mig esborrat, el nom de la via que hem escalat: Bella Storia.
Amb la mosca darrera l'orella baixem al cotxe i consultem la guia, misteri aclarit, la via que voliem fer és exactament a la nostra esquena. No anàvem pas desencaminats, només se'ns ha passat per alt un petit detall, que la via anava per l'altra costat de la vall, perquè vegeu com són de precises i exactes en les seves descripcions algunes guies! Moraleja: a vegades el més difícil no és escalar la via, sinó trobar-la! Per cert, comprovem el que ja ens semblava, la famosa paret taronja no és res més que un modest 7a.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada