ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Monte Cinto, 2.706m, vall d'Asco, Corcega

Diumenge, 13 d'abril del 2008

La idea inicial d'aquestes vacances era fer alpinisme a Chamonix, però les pèsimes condicions als Alps ens van obligar a fer un ràpid canvi de plans i vam acabar aquí a Corsica arrossegant tot el material d'alpinisme. Així que, cansats de passejar grampons i piolets per tota l'illa, decídim treure'ls-hi un rendiment. La idea no és tan descabellada com pot semblar, Corcega és l'illa més muntanyosa de tot el mediterrani, amb serralades que freguen els tres mil metres i ben colgades de neu. Vaja, un petit reducte alpí a descobrir! Com que som modestos en els nostres objectius i per acabar-ho d'adobar anem acompanyats d'en Jorge i la Marta, dos vallisoletans amb més ganes que experiència, escollim el cim més alt de l'illa, el Monte Cinto. El cim tècnicament no és difícil, però tenim un bon desnivell per davant, uns 1.400m, i com que no sabem com trobarem la neu, optem per sortir ben d'hora. El paisatge amb les primeres llums es va desvetllant i a la que sortim de l'abric del bosc topem amb un imponent circ guarnit d'agulles, torres de roca i crestes esmolades.

Aquest cop ens hem provist d'un bon mapa per orientar-nos i les fites que anem trobant fan que avancem ràpid i sense dubtes per un sender que serpenteja entre torrents i prats. Ara bé, les parets del circ es tanquen sobre nostre i cal guanyar alçada creuant unes lloses polides de granit que menen a una vall suspesa sobre els nostres caps. En principi aquest tram no hauria de tenir més problema que una senzilla grimpada, però amb el que no comptaven és que la pluja de la nit anterior s'hagués glaçat sobre les pedres, convertint-ho tot en una traïdora i relliscosa pista de patinatge.

Pugem concentrats, amb compte, vigilant cada passa, cada flanqueig, per no sortir disparats pendent avall. El terreny és cada cop més exposat i delicat, però l'única alternativa que tenim és anar amunt, perquè baixar sense poder-ho assegurar mínimament esdevé massa arriscat. Dubtem, no sabem si seguir pujant o asseure'ns en una pedra i esperar unes horetes a que el sol escalfi i fongui el verglaç.

Estem ja una mica cremadets, portem una bona estona per avançar tan sols un centenar de metres i se'ns està anant l'horari, a més la inexperiència d'en Jorge i la Marta ens obliga a ser més cautes. En Josep s'avança uns metres per explorar el terreny i bones notícies, el sender reapareix i s'enfila per unes tarteres de blocs també glaçats, però almenys ja no són lloses polides on no pot agafar-te enlloc. Un llarg i aeri flanqueig per terreny cada cop més franc ens deixa al circ superior. Per fi, pendents de neu continua i endurida! ara sí que avancem a bon ritme, recuperant el temps perdut i ben aviat tenim al nostre davant la piràmide rocosa, obscura i majestuosa del Cinto. El camí va a buscar l'aresta que baixa a la dreta del cim, pugem per pales de neu cada cop més verticals i el tram final abans de guanyar l'aresta resulta d'allò més divertit, uns 60º d'inclinació i neu regelada pel vent. Carai, aquesta ascensió, sense ser difícil, està resultant tenir molt de caràcter! Un cop a l'aresta, aquesta és ampla i no sembla tenir masses complicacions, tot i així la Marta diu que no continua, és el primer cop que utilitza un piolet i el darrer tram l'ha impressionat força.

La deixem cómodament instal·lada al sol i tornem a la feina. La progressió, però, resulta més entretinguda del que esperàvem, ja que cal pujar, baixar, fer flanquejos per evitar esperons rocosos i encara tenim un bon tros fins el cim.

Fem balanç de la situació i en vista que anem tard d'hora i els núvols van guanyant terreny optem per girar cua i emprendre la baixada, a més no ens agrada deixar tanta estona a la Marta sola. Una darrera ullada, el cim sembla a tocar, però encara és lluny, altiu, solitari, sobirà absolut de la solitud dels seus dominis de roca, neu i vent.