Tenim encara una espineta clavada i anem a per ella, Alte Voce, la fugisera via de tres cents metres que tantes voltes ens ha fet donar abans no hem conseguit ubicar-la. No les tenim totes, la previsió és que a migdia tornin les pluges, però, en vista que la via és rapelable, decidim jugar-nos-la i intentar aprofitar aquesta curta treva que sembla donar el mal temps. Aquest cop sí que trobem el peu de via a la primera, que evident és tot quan saps per on va l'itinerari escollit!
Només hi ha un petit detall que no acaba de fer-nos el pes, hi ha força tram de placa i la roca té una sospitosa patina d'humitat regal de tants dies seguits de pluges continuades. Bé, com que la dificultat dels primers llargs no és excesiva, no ens preocupem massa per l'aigua que regalima a trams per la paret i enfilem ràpidament abans no tornin els núvols.
El primer llarg és una placa tombada, en teoria de IV grau, però té l'encant que és mig molla, mig gelada i amb tan sols dues assegurances en quaranta metres i nul·la possibilitat de col·locar-hi res més. En fi, amb una adherència més que simbólica i molta fe en Josep arriba a la primera reunió, que resulta ser un tant esperpèntica, això sí marcada amb una tira de plàstic vermell descolorit perquè ningú se la salti, tot un detall!
Mentre ha començat a caure ja alguna gota i això que no són encara ni les deu del matí. Després d'arribar Laura a la reunió, més derrapant que no escalant, encara tenim prou fe per discutir si intentar algun llarg més. No tenim massa temps per rumiar-ho ja que comença a nevar amb ganes, definitivament tenim el gafe amb aquesta via!
Doncs res, acceptem per fi que estem predestinats a no escalar aquesta via i girem cua amb el cap ben alt. Proper objectiu, les agulles de Bavella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada