ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**Aresta de Corte a la Punta Zurmulu, 150m, V, Corsega

Dilluns, 7 d'abril del 2008
Què fer en un dia en que el cel és seré, no hi ha ni un sol núvol, però el vent t''arrenca de les parets i et gela? Doncs, fàcil i obvi, esperar a que pari de bufar el vent. Tan sols se'ns va passar per alt un petit detall, que la metereologia és absolutament imprevisible i fins les quatre de la tarda no va afluixar la ventolera. Estem bastant mandrosos, però ens agafa el rampell i sortim en busca d'una via facileta i ràpida que ens permeti tastar de nou les delícies de l'escalada corsa, així que ens decantem per una aresta no massa llarga que mena a la Punta Zurmulu.

L'aproximació és una mica d'intuició i molts de matolls, per sort l'aresta és ben visible al nostre davant i en una hora ens planterm al peu. Fins aquí tot molt lògic, però la cosa comença a fallar, reseguim tota la base de l'aresta i no trobem res que coincideixi amb la ressenya que duem. Estem gairebé una hora donant tombs al voltant de la Punta Zurmulu i res, ni rastre de la via. Barrinem dues possibles explicacions per aquest misteri: o bé la ressenya que duem ens enganya o els nostres coneixements de francés no són tan bons com suposàvem (cal precisar que només disposem d'una guia, en francés i sense fotos de les vies o les parets, vaja una joia). Una mica cremadets ja, decídim donar mitja volta i com no podria ésser d'una altra manera en aquest precís moment trobem un sender amagat, una baga abandonada i... l'inici de via! l'únic problema és que ja són les sis de la tarda i anem més que justets d'horari i per més inri sense frontals.

Ens poden les ganes i amb la intenció d'escalar el més ràpid possible ataquem el primer mur de característics taffonis, enfilem formes impossibles que semblen el resultat de lava en ebullició solidificada.L'aresta no té gairebé equipament, ni falta que li fa, és més aviat una grimpada senzilla pel mateix fil que es redreça a la part final. Avancem ràpid fins el darrer tram on ens toca apretar, la roca, ara vertical, alterna trams de placa amb altres de formes capricioses, però sempre generosa a l'hora d'emplaçar assegurances.

En una hora som al cim, són les sis i mitja passades, així que no ens entretenim, muntem el rapel que ens deixa de nou a peu pla i espavilem cap baix que la nit ens trepitja les passes!!!