**** Leiva (Sierra de Espuña, Múrcia), l’art de les fissures

Clàssica reverent, 28 de setembre a 1 d’ octubre de 2022

Leiva és el viatge, l'etern retorn, perquè no hi vas, sinó que sempre hi tornes. Indret de pau, la seva bellesa, com un batec latent, perdura. Porto amb mi l’exquisida muralla, l'empremta d'una paret tallada a plom i vestida de sol. Però la imatge no és suficient, no es pot tocar. Per això torno.

Alço la vista i sento com el sol del record dóna vida a la pedra que ens espera calmosa. Hi ha on triar, Leiva és pròdiga en línies de factura impecable. Observem, pensem. Les fissures se'ns apareixen com extraordinàries, autèntics camins del desig, les escollim. Tenim dies, podem ser golafres. Ho som.

Gallego Carrillo, la pionera i no tan clàssica com podríem pensar. Carrillo Vera, bellesa, elegància i potència, ho té tot. Carnaval, la joia, la sorpresa. Escalada que passa factura a la pell, que obliga al buit, que esprem forces, que et fa pensar. Vies sota el signe de la lògica, meravella la naturalitat amb que la roca ens les brinda.

Impossible satisfer la fam que desvetllen, però el temps de marxar arriba. Deixem que el silenci dels boscos s’instal·li de nou a les parets. Tan sols la fermesa de les línies que les solquen desmenteix la calma.

Notes d’interès vertical: Malgrat ser una de les escoles de referència de Múrcia, no resulta fàcil trobar ressenyes actualitzades de Leiva, així que ens confiem a l’esquemàtica informació que trobem al llibre de les Cien Clásicas de España. Darrerament aquest recull ha demostrat ser una bona referència per moure’s per zones d’escalada que freqüentem poc (notable canvi de criteri pendent de ser explicat en un post a part).

Confiant en la declaració d’intencions que el títol proclama, optem per tastar les dues vies que juntament amb la Carrillo del Campo completen el trio que el llibre recomana a Leiva sense renunciar, però a una de les fissures més atractives i obvies de la paret, la Carrillo Vera. Els tres itineraris comparteixen la magnífica verticalitat del pany central de la muralla (croquis situació). Orientació  plenament sud.

- Gallego Carrillo (170m, 6a+/A1): oberta l’any 1970, té l’exclusiva de ser la primera via de la paret (ressenya original). Ostenta un traçat que ensuma les debilitats d’aquest calcari i les explota en girs sorprenents que ens condueixen sempre a la lògica, l’única pista vàlida en aquesta verticalitat panoràmica.

Tot i que la solen ressenyar com via equipada NO ho és en absolut, es tracta d’una via semi-equipada amb material divers als passos claus (bolts, pitons i espits) i reunions muntades. Necessitem catorze cintes, joc de tòtems/friends (des de tòtem negre fins C3) i pedal per L3. Calcari d’aventura, aspre, amb bones possibilitats d’autoprotecció i per lo general compacte, però amb algun tram que activa les alarmes. Tècnic i atlètic en bona combinació.

Disparitat de criteris pel que fa a la dificultat de les tirades, millor prendre el grau com a concepte orientatiu i situar-lo al context de via i lloc (6a/6a+ obligat). La tirada clau i que presta a confusió és la tercera, una línia de bolts brillants que s’enfilen per un mur compacte ratllat per una única i no gaire productiva fissura trencant el genuí esperit de clàssica que ens guiava fins ara.

Un llarg de concepció esportiva i geni concentrat que ens descol·loca momentàniament (6b+/6c o 6a+/A1). Per la resta tan sols destacar l’aèria travessa del darrer llarg que ens treu de la paret anant a buscar el pas franc d’una xemeneia i l’esveltesa maldestre del primer llarg.

La via comença a la dreta d’un contrafort adossat a la paret (vista), trobem la inscripció TRIPLE gravada a la base, just a l’esquerra d’un arbre característic (pitons visibles). Descens, un cop acabada la via resseguim la carena a l’esquerra (oest) i ràpidament trobem una instal·lació de ràpel (fita).

Tres ràpels vertiginosos (50m) a plom per la vertical ens deixen a prop del peu de via. Gallego Carrillo, encara avui en dia una lliçó d’estil i honestedat, sap deixar clar que som nosaltres els qui hem d’estar a l’alçada de la paret. Elegància que no entén de modes, tan sols de lògica. Si s’ha d’obrir la veda que sigui pel pany més esvelt.

- Fissura Carrillo Vera (140m, 6b+): es veure l’esplèndida línia que s’enfila directa a cim i voler-la escalar. La seva evidència és una provocació. En aquest traçat la sensatesa de la fissura adopta la forma més bella. Via equipada sense excessos (bolts i espits) i amb algun aleje puntual. De material necessitem 16-18 cintes (en funció de si posem alguna peça), resulta interessant portar friends del 0.5 a C2 (inici L1 i final del L3) i si anem justos de grau tòtems petits van de luxe.

Calcari roig, del que crea adeptes, adherent, tècnic i amb cantells que són on toquen, tot i que hem de saber-los fer bons per mantenir-nos en aquest buit que no cedeix. Grau correcte i sostingut, les tirades són llargues i els passos obligats, pura continuïtat que cal saber gestionar (6a+/6b obligat).

Tres llargs intensos, exigents i variats que ens endinsen de ple a la paret, el segon se’ns dubte el més rutilant, un diedre implacable que ens deixa en estat de gràcia i fosos de tanta verticalitat. Compte amb el tercer, creatiu en gest i forma posa a prova la nostra tècnica,fa rumiar i blocar. Trobem placa metàl·lica amb el nom a peu de paret.

Descens, acabada la via seguim la carena a la dreta (est) i ràpidament trobem una instal·lació de ràpel (fita). De nou tres ràpels vertiginosos (50m) a plom per la vertical ens deixen a peu de via.

Aquesta fissura ha estat una elecció personal, una intuïció que necessitàvem materialitzar. Meravella constatar com el magnetisme de la paret pren forma en una línia que expressa sense embuts tota la seva força.

- Carnaval (150m, 6b): via camaleònica, el seu traçat es difumina aclaparat per l’empenta de la paret, però rere d’aquesta discreció s’amaguen uns diedres i fissures que fan aflorar un transparent impuls d’escalar. Instintivament clàssica.

Via pràcticament equipada (bolts i espits) amb assegurances espaiades al tercer i quart llargs. De material necessitem catorze cintes, friends del 0.5 a C3 i pedal més tòtem negre si optem per fer A1 a la placa de 6b. Calcari fiable, fissures certes i adherència de fe que ja acusa un cert desgast, cal parar atenció a l’inici del tercer llarg i sobretot al quart (trencat).

Graduació ajustada, podem pujar mig grau a tota la via i tindrem una perspectiva més real de la dificultat. Escalada atlètica amb passos tècnics, combinació vibrant que reafirma la qualitat de l’itinerari (6a+ oblig). La via desplega el seu atractiu a mida que l’escalem i sap ser generosa, especialment al primer llarg, una nítida fissura que s’afina a la par que es redreça, boníssim i el més obligat.

La tercera tirada és brutal, fissura ampla en totes les formes i variants, intensa. Quart llarg, montrebenià, escalada sense polir, vertical i soterrada. La via discorre pel gran pany situat a la dreta del pilar on s’inicia la Gallego Carrillo. Descens, resseguim la carena a l’esquerra (oest) fins la instal·lació de ràpel (fita). De nou tres ràpels (50m) a plom per la vertical ens deixen a la base de la muralla.

Merescuda fama la d’aquesta via, creativa, aèria i amb una potència latent que sap esperar el moment oportú. Carnaval ens ha agafat per sorpresa, té prou caràcter i enginy per fer-se un nom propi a la paret.

Accès, en aquest enllaç trobeu com arribar a l’aparcament (cal revisar els quilometres indicats, des del centre d’informació de visitants al parc de bombers hi ha uns 500m i des d’aquest a l’alberg juvenil uns 3qm, la resta correcte). Aparcament del Barranco de Leiva.

Aproximació, llarga (45min), però agradable, des de la petita explanada on aparquem el cotxe prenem la pista de la dreta (tancada amb cadena) que s’endinsa a la vall enmig de pinedes. Quan portem uns 25min (3qm) cal estar atents a la paret que ja es veu a la nostra dreta i al trobar un mur de contenció fet de pedres busquem un sender que pugi a la base de la muralla (fites).

Descens, si no volem baixar per la línia de ràpels sempre tenim l’opció de baixa caminant resseguint la carena cap a la dreta (est) fins un coll on s’obre una gran canal per la que baixem (passamans) fins la base de la paret (20min).

Sadollats... la força visual d’aquestes vies impacta i la seva execució és un desafiament continuo a la verticalitat que les converteix en referents. Les tres comparteixen el criteri unànime de deixar que sigui la paret la que dicti la línia. Leiva suposa un estímul constant, fins i tot des de la distància. Tornarem!

companydeviatgeiatzars:Lau