**** Gran Diedre (200m, 6a+, 6a oblig), Drac de Tumeneia (Aran), Aigüestortes

Dimarts, 20 de setembre de 2022

Un drac sempre inspira respecte i el de Tumeneia encara més. La bellesa del seu diedre és instintiva, una provocació impossible de passar per alt. Atractiu sever que anys enrere em va intimidar. Coneixedora del seu caràcter la via anava quedant al tinter a l'espera d'estar-ne a l'alçada, però el seu magnetisme m'hi atreia com un corrent silenciós que va fent camí. I l'hora arriba. M'hi retrobo.

Immersa en l'espectacle mineral d'aquest circ dessolat constato que res ha canviat, la bellesa es perpètua en aquestes parets. Un parell de pitons marquen el punt d'inflexió, a partir d'ells només existeix verticalitat i elegància. Gaudim, diedre en infinites formes i variants, línia única que ens connecta a la paret.

Escalada primària, nua, només aquest granit insuperable i la ferralla que duem a l'arnés, tot queda entre nosaltres. Intensament clàssica, la via és una joia, però cap ressenya revela el secret. En el cim emoció i una certesa, hi ha hagut un canvi. Onze anys més tard he entès el drac!

Merci company, la teva alegria i confiança ho han revolucionat tot.

Notes d’interès vertical: Gran Diedre del Drac de Tumeneia (ressenya), el nom ho diu tot, no pot haver-hi línia més clàssica en l’escalada i aquest n’és un magnífic exemplar, La via és superba, un tall al mig de la paret que defineix l’itinerari d’un sol traç. Lògica severa que no deixa espai al dubte.

El Drac de Tumeneia (2.800m) ens brinda l’exigència i compromís que no pot faltar a cap itinerari alpí i un entorn grandiós que intensifica la sensació d’estar escalant una via de les d’abans.

Estem davant d’una ruta tradicional i com a tal pràcticament desequipada, les tirades estan gairebé netes, només hi trobem algun pitó o pont de roca. L’excepció, però són les reunions (bolts i anella), tan sols la R0 és de dos pitons.

De material necessitem, entre setze i divuit cintes, doble joc de friends/tòtems (des de tòtem negre fins C3) i tascons. A principi d’estiu piolet i grampons poden ser necessaris.

Granit pirinenc impecable, murs compactes de tacte rugós solcats per nervis, fissures i cantells francs que permeten equipar i indagar la millor tècnica per superar la verticalitat constant del diedre. Només a la primera tirada trobem algo d’herba que no arriba a molestar, la resta de l’itinerari llueix net de vegetació i amb una roca fantàstica, tot i que cal parar atenció al tram final L1 i un gran bloc a l’inici L3.

La via és collita del vuitanta, així que tot i que en les ressenyes originals la dificultat no passava del cinquè grau, convé anar amb el sisè alpí ben assentat per gaudir-la (6a oblig). El Gran Diedre concentra tota la seva força en quatre tirades, sostingudes, atlètiques i més variades del que la sobrietat de la línia permet suposar.

Més enllà de l’obvietat del diedre hi trobem bavaresa, xemeneia, breus desploms i trams de placa que no donen treva i sumen atractiu a l’elegància natural del traçat. Primer llarg és el més exigent (6a+ o 6a/A1) i el tercer el més tècnic (6a), tot i que les tirades intermèdies no permeten relaxar-se ja que la paret sempre es reserva algun pas picant que ens deixa momentàniament descol·locats (V+/6a).

La paret té un llenguatge propi i cal entendre’l. A tenir en compte, la primera tirada comença per la rectilínia fissura de l’esquerra (pitó) i no creuem a la part dreta del diedre fins sobrepassar el segon pitó. La brevetat del cinquè llarg permet enllaçar-lo amb l’anterior.

El Gran Diedre mira al sud-oest i la mateixa paret fa ombra a la via, no tindrem sol fins el migdia (vista foto Luichy). Accés, des del poble d’Arties prenem la pista asfaltada de Valarties i la seguim uns cinc quilòmetres fins a l’aparcament del Pont de Ressec.

Aproximació, continuem per la pista que una mica més endavant es converteix en terra i segueix durant quatre quilòmetres en pujada fins el punt on trobem a l’esquerra el camí/GR que puja al refugi de la Restanca (rètol). El GR és un costerut sender que s’enfila fent llaçades per un pintoresc bosc de pins i avets fins la presa on es troba el refugi (2.010m).

Durant els mesos d’estiu fins el 15 de setembre, està prohibida la circulació de vehicles per la pista i s’ha d’utilitzar el servei de busos que surten d’Arties i et porten fins el punt on comença el GR. Des del Pont de Rèssec fins a la Restanca són unes 2h i 600m de desnivell, amb el bus/taxi estalviem una hora d’aproximació.

Un cop al refugi voregem el llac de la Restanca pel seu marge esquerre, seguint un sender que s’enfila a la cubeta superior des d’on pugem a buscar un petit coll (fites) que ens deixa a l’extrem de l’Estany de Mar (2.250m). Voregem tot l’estany per la riba esquerre i quan acaba, sense creuar el torrent que baixa del circ dominat pel Besiberri Nord, pugem a l’esquerra per terreny indefinit i incòmode de grans blocs i vires d’herba.

No és fins que guanyem alçada per sobre la vall que no veiem el Drac de Tumeneia a l’esquerra (oest) formant un petit circ amb la Punta Harlé a la seva dreta, avancem enmig d’un caòtic tarteram cap a l’evident tall que divideix la paret en dues meitats, la nostra via. Per arribar a la R0 (2 pitons) situada a la base del diedre cal escalar un tram d’uns 15m de (IV+).

Des del refugi de la Restanca compteu tres hores d’aproximació. Alguns opinen que hauria de ser menys lluny, jo crec que està al lloc perfecte, arribar-hi i és el plus. Descens, en ràpel per la mateixa via. És aconsellable fer el primer ràpel de 15m (R5 a R4).

Ara que ja n’he tastat algunes no entenc com aquesta esplèndida línia no està en el llibre de les Cent Millors del Soldevilla. El Gran Diedre és una via per emmarcar, dipositaria d’una bellesa trasbalsadora que es trasllada a l’escalada. El Pirineu es llueix en aquest traçat. Imprescindible.

conspiradorsdelavertical:Lau&Angélica&π