ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

100 clasicas de España

Fa poques setmanes ha vist la llum aquesta ambiciosa proposta de les 100 millors escalades de l'estat espanyol, realitzat pels escaladors madrilenys Alfredo Merino i José Luis Rubayo, publicat per Desnivel.

Perquè un recull d'aquesta entitat vegi la llum, cal haver escalat molt i molt a tot arreu i si a sobre vols tenir informació de primera mà de quin es l'estat actual de les rutes i el seu equipament, cal haver-ho fet en un espai curt de temps. Fa uns dies marxem al Llevant a gaudir de la seva roca amb la idea al cap de tastar cada jornada un massis diferent i desconegut per nosaltres i creiem que res millor que aquesta guia: tot concentrat en un sol llibre homogeneïtzat, sense haver de comprar guies variades a diari i aquesta ha estat la nostra experiència:

APROXIMACIONS: El segon dia de ruta baixem fins a Leiva a Múrcia, al cap tenim la idea d'escalar la Carrillo – Del Campo, segons la guia, la mes bonica i fàcil (això darrer ens van dir que era just a l'inrevés) de la trilogia que aquí surt. Després d'arribar a la Sierra de Espuña pel camí mes llarg possible (això si, preciós...) el punt quilomètric on cal girar esta mal col·locat i marxem per una pista forestal on gairebé deixem la furgo.

SITUACIO: Amb força retard i un sol de justícia arribem a peu de paret, fem una ullada al croquis de situació on surten 3 rutes i vinga buscar l'inici amunt i avall, tot i que les vies tenen el seu nom escrit no hi ha manera. Una cordada que esta escalant una altra via ens diu: No llevareis la guia de las 100 mejores de España, verdad? Ells ahir també buscàvem la nostra via i resulta estar al lloc oposat d'on surt dibuixat.

GRAU: quan aixequem la vista un pilar fissurat que tira enrere, ens fem creus que això sigui una via de V+ obligat. Efectivament, als pocs metres ens oblidem de l'escalada lliure i guanyem metres gracies a tirar d'artificial. Un cop a la reunió, res ens quadra, de nou els veïns ens diuen que l'explicació del llibre es ciència ficció, ells ahir en aquest llarg que marca el mes suau de la ruta IVº, va ser el mes dur sense cap mena de dubte.

EQUIPAMENT: “Los friends y los fisureros son completamente prescindibles” amb aquesta frase textual es ventila l'apartat de material útil. Tot i que la via esta equipada amb parabolts, degut a lo que allunyen aquests i a la verticalitat del traçat, mes val venir rodat en el 7e grau o carregat amb catxarros com gairebé sempre fem, sobretot si apurem el nostre limit. Davant tot això decidim rapelar i sense cap mes font d'informació que aquest llibre donem la jornada d'escalada per acabada.

Al dia següent ens apropem fins a Redovan a Alacant, ens fiquem a la via de El Botri i mes del mateix.... Dos cops et poden enganyar, tres t'enganyes tu mateix. Curiosament des de que hem posat la guia al congelador que no hem parat d'escalar...

Dies després li hem seguit fent una ullada per curiositat, ara si amb una mirada totalment critica i hem tret curioses conclusions, aqui un petit Trivial Pursuit vertical
Pregunta 1: quin massis espanyol te mes vies dins les 100 millors?
Pregunta 2: quina d'aquestes rutes el seu grau obligat es mes facil: Puigmal, Punsola o l'Aresta Arcarons?
Pregunta 3: Peña Montañesa, Turbon, Cavallers, Aigues Tortes, Sant Gervas i Oliana, entre totes aquestes parets quantes vies surten a les 100 millors?
Pregunta 4: com es diu la gran repisa central situada al bellmig del Tozal del Mallo?
Pregunta 5: quina ha estat la ruta escollida a la nord del Pedraforca?
Pregunta 6: dificultat mitja de la Valentin Casanovas?
Pregunta 7: parlant del seu pare: Garcia Picazo, de nom?

Resposta 1: Galayos amb 8, tot i ser un lloc que m'encanta, es una mica exagerat ficar 8 vies entre les 100 millors, en un sector que a Montserrat mateix seria una zona de les mes petites. Peró be.. es lògic a cada un li tira allò seu i aquí el centralisme peninsular es acusat.
Resposta 2: les 3 vies tenen el mateix grau obligat de V+. I que curiós que sols en una d'elles cada cap de setmana es munten llargues cues per ser escalada, maniàtics que som en el gremi!Els autors per afinar mes, aqui fan una proposta un pel surrealista, implantar el 6a inf., amb lo fàcil que seria col·locar el grau actual correctament!
Resposta 3: Cap. Poder queden massa lluny de Madriz?
Resposta 4: Plaza de Castilla, jejeje vull pensar que son uns catxondos!! (Anglada i Guillamon ho van batejar com a plaça Catalunya)
Resposta 5: Cap, això si... La Pedriza te 6 i sols una passa dels 200 metres per pels.
Resposta 6: Vº. I nosaltres sense assabentar-nos, demà mateix anem a tastar-la!
Resposta 7: Angel* i forces cops...

Ben mirat, que avorrit seria el mundillu escalador sense poder criticar tot allo que fan els altres! Tot això tant sols és un divertimento en un dia plujós en que no podem enfilar-nos enlloc, però es una pena que una guia que a priori pot ser molt interessant i fins i tot arribar a convertir-se en una obra de referencia al final passi sense cap mena ni gloria. A vegades es tan fàcil com repartir unes quantes proves prèvies als habituals de les zones per contrastar la informació que mes tard veurà la llum. Treballs com aquest encara fan mes meritori el bon saber fer d'altres reculls on el rigor es la tònica dominant. Sobre el sobat tema del grau no entrarem ara, però a una guia nomes li demano nomes tres coses bàsiques, saber arribar, saber baixar i el grau màxim obligat. Això darrer sembla tant complicat de saber com el sexe dels antonius*.

2 comentaris:

Gatsaule ha dit...

I mira que costa una pasta.... Jo la tinc pensant més en les zones properes a Madrit que no conec de res, espero que aquestes estiguin bé, almenys...

Quan vaig veure que hi posaven l'aresta Arcarons com a via fàcil i equipada, ja em va pujar la mosca al nas!

josep i laura ha dit...

Eii Gatsaule! jo crec que aquest llibre encara es pot reaprofitar, si no serveix per escalar, si rebusquem segur que trobarem genials passatges d'humor, o si mes no... sempre tindrem alguna pota de cadira o taula que vagi coixa!

salut i alegria des de Terol!