" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Carrillo-Del Campo (155m, 6b - 6a obligat), Leiva, Múrcia

Dimarts, 20 d’octubre de 2020


Deu anys enrere ja vaig captar el magnetisme de Leiva al primer cop d'ull, espadat immutable capaç d'omplir de vertigen la mirada. Avui, constato que la força que desprèn la muralla segueix traspassant-te amb la mateixa naturalitat que la pau de les seves pinedes. Retorno a la Carrillo-Del Campo, clàssica de referència que tot i ser perfecte per començar a prendre el pols a la paret, en aquella ocasió no va passar de simple tast.



Encara havia d'aprendre a llegir els camins que dicta aquesta roca d'aparença salvatge, però tacte exquisit. Resseguir de nou la magnífica fissura del primer llarg torna viu el record de la seva intensitat, l'esforç no varia, però si les sensacions. Gaudeixo, vibro i connecto amb el que la paret em diu, els dits, una mica més savis capten escletxes i relleus que esperaven pacients.



Aquest cop la segona tirada deixa de ser placa indomable per convertir-se en joc d'equilibri i gest precís. Seguim explorant l'elegància austera del traçat, a cada passa més vertical, a cada moviment més enginyós per vèncer l'aparença monolítica dels murs que ens envolten. La via manté el pols fins el final on desferma un geni rabiós, concentrat en un pany de cantell menut i escletxes comptades per poder-ne sortir afinant els sentits al límit del buit.


Salvat el darrer escull te n'adones de l'encert de la línia, tota ella s'obre pas en la paret amb tanta franquesa que és impossible negar-li l'atractiu. Abans de marxar volem conèixer la faceta més esportiva de l'indret i gastem les darreres forces en desploms, regletes i relleus de formes intricades al caire de la darreres llums. Feliç, em sento acollida a Leiva, tot i saber que per tornar-hi caldrà seguint fent camí. Eterns aprenents!



Notes d’interès vertical: Estem se’ns dubte davant d’una de les grans clàssiques de Leiva, Carrillo-Del Campo, atractiva línia que solca el gran pilar que fa de divisòria de la paret. Lògica, no força cap pas, però sap trobar les millors fissures per bastir un itinerari de severa elegància. Oberta a cop de martell i pitó, actualment està completament equipada amb parabolts, per escalar-la tan sols necessitarem una dotzena llarga de cintes, tot i que algun friend (0,5 - 3) pot ser útil en passos puntuals.



Per no perdre la costum trobem placa metàl·lica amb el nom marcant l’inici. La via comença uns metres a la dreta de la piràmide que forma el pilar central i segueix una fissura obliqua a esquerra que va a buscar l’estètic diedre de la primera tirada (NO anar a buscar els bolts que van per damunt la fissura obliqua o els que enfilen directament per la placa abans del diedre).



Al segon llarg toca fer un breu flanqueig a la dreta (bolt amagat) i entrem en una placa amb roca al·lucinant, vertical, sostinguda i de moviments depurats que posaran a prova la nostra tècnica. Tercer llarg més tranquil per una bonica placa i quart amb passos atlètics i bona ganda per solcar la verticalitat d’un pany amb unes fissures de manual. Una curta xemeneia/canal ens deixa a la R4. Cinquena tirada breu i amb una fissura desplomada dura (6b o 6a/A0) amb passos de bloc i roca que comença a estar polida, cal concentració, combinada amb tècnica i potència per sortir-ne airós.



Un cop a la carena seguim cap a la dreta (est) fins trobar ràpidament la instal·lació per la que baixem en tres ràpels a peu de paret: Accés, aproximació i descens explicats en el post Historia Interminable. Carrillo-Del Campo, nom sonor per una ruta amb caràcter esquerp, però generosa si la saps interpretar. En la memòria de la pell passatges de sòbria bellesa que per si mateixos esdevenen lliçó d’estil.


Pinzellades esportives: L’única objecció que se li pot recriminar a Leiva és la brevetat de les seves línies. Voldríem fer créixer la muralla més enllà del seu centenar llarg de metres, però davant la impossibilitat del nostre desig sempre ens queda l’opció d’escalar dues vies d’una tacada o bé tastar la versió esportiva de Leiva. En els contraforts de la dreta de la paret trobem un un parell de sectors de sectors que ens tenen entretinguts una estona.



El primer, Las Cuevas, sobta per la sincronia cromàtica dels seus murs desplomats, roig i negre en perfecta alternança. Ens entra per la vista, però les vies són dures i tècniques, regletes gotes i d’aigua fissures manen. Més a la dreta encara, el segons sector, La Pecera, ostenta uns llençols grisos de perfecta uniformitat on la clau de pas la donen fissures i adherència. Vies de gest i grau més assequible (predomini sisé).


conspiradorsdelavertical:Lau&Joan

Cap comentari: