*** Llobet-Bertomeu, 250m, V+, Mascarat, Calpe

1 de gener del 2013

Si el que busquem sovint quan escalem es un entorn bucòlic i solitari, segur que quan ens plantem davant l'espectacular barranc que conforma l'Estret del Mascarat ens entraran ganes de sortir corrents ben espantats. Sembla increïble que en menys d'un centenar de metres hagin sapigut ficar amb calçador, la carretera antiga i la moderna, l'autopista, la via del tren i just pel bell-mig els escaladors ens hem entestat a deixar també la nostre petja, que ja no ve d'una! El mes sorprenent de tot, es que un cop penjats a sobre d'aquest scalextrix el soroll es gairebe imperceptible.

Encetem l'any i no es tracta de matinar en excés despres d'una dura nit de cap d'any, per tant el Mascarat avui es una opció ideal amb poca aproximació, pero potser tant o mes perillosa que la via que anem a escalar. Aquest congost es va fer famos a principi dels anys 80 perque aprofitant les seves enlairades passarel·les es van fer els primers puentings de l'estat. Molt per sota els nostres peus busca el Mediterrani proper, un contundent i estret barranc tallat amb paciència per la força de l'aigua i dels segles.

Optem per una de les mes clàssiques d'aquest congost, la Llobet-Bertomeu, anem avisats que els primers llargs desmereixen molt la resta de la via i aixi es. Els dos primers llargs, sols es l'excusa per guanyar alçada i trobar el pany vertical i de excel·lent roca que ens brinda aquesta paret. 

A partir del tercer llarg, sortosament la tonica de la ruta canvia per complert, la roca trencada deixa pas a un calcari genial i els trams perdedors ara son guiats per un equipament encertat i suficient que sempre ens donara l'opcio d'millorar-ho si ens cal.

A mitja paret, ens anem creuant amb varies vies, però res que una bona ressenya i bon criteri no pugui arreglar. A la part final de la via trobem disperses diverses reunions i segons l'encert de muntar en una o un altre, tindrem mes o menys fregament i millors o pitjors fotos panoràmiques dels companys tibant amb el mar sempre omnipresent. Al penúltim llarg trobem un estètic diedre que seria una autentica delícia d'escalar si no es trobes tant patinós  Darrera tirada amb aèries travessies i recorregut zigzaguejant on ens caldrà encertar be els xapatges si volem arribar al cim sense treure la llengua fora de tant estirar la corda.

 

Sensacions contraposades des de dalt d'aquesta privilegiada talaia, per una banda la bellesa serena de la llum càlida del capvespre que acarona la Mediterrània. Però si baixem la vista a primera línia de la costa, sera inevitable el mal de panxa al veure les autentiques burrades urbanístiques que ha patit el territori a les darreres dècades per aquestes contrades de Llevant.