ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***** Fisura Murciana, 170m, 6c (6a/A1), Penyagolosa, Castelló

dilluns, 31 de desembre del 2012


Escalar és mirar-se els paisatges amb uns altres ulls, però també és la inquietud de descobrir-ne de nous i és aquesta una tasca a la que ens apliquem amb gust i ganes. Aquest cop, però, la imaginació vola cap al sud, cap a parets on el blanc no hi té cabuda i les mans nues són les que tenen feina a fer. 


De fet, aquesta tardor ja ens havíem quedat amb ganes de llevant i aprofitant que en Pere té dies per veure món omplim la furgo amb les andròmines que faran profitós el viatge i encetem camí cap a terres valencianes. Al cap un batibull de vies, ressenyes i informació de la més diversa índole que esdevindrà el nostre selecte full de ruta en els propers dies.


Això sí, la primera parada està més que decidida, el Penyagolosa, ja portem massa temps sentint-ne parlar i prou curiositat endarrerira per justificar-hi la visita. Les diferents opinions coincideixen en lloar les meravelles de l'indret i la mediocritat de la roca, si a això li afegim que la via escollida és una “murciana” ja tenim prou motius que expliquin la nostra impaciència alhora de posar-nos en moviment. 


Ara que el fred que fa també hi ajuda, perquè una de les coses que té anar a un lloc nou és que és fàcil passar per alt detalls tan obvis com que a gairebé mil nou cents metres la temperatura potser no és la més adient per apreciar el plaer del gest. Tot i així el torrent ben gelat és d'allò més pintoresc i l'excursió per aquest bosc domesticat un parèntesi de calma abans d'encarar la via, perquè la paret fa pinta de no voler posar-nos les coses fàcils. 



S'endevina severa, ben gallarda ella tocada d'aquest roig insolent que la fa tan atractiva. Malgrat tot intimida, feta d'una sola peça, rotunda i pesada, no sembla gaire receptiva als nostres afanys. Prova d'això n'és la primera tirada, incòmoda i bellugadissa no dóna per masses alegries.


Però és tocar la franja vermella i el tarannà de la via fa un gir tan brusc que costa de pair. Roca aspre, endreçada en vetes de ferro que s'encavalquen en un diedre obtús, però perfectament reglat que ens mena al peu del llarg més il·lustre de la via. Una excelsa fissura capaç d'amagar en els seus angles passatges que ens faran tibar de valent. 



I és des d'aquest pilar on hi ha la reunió que en Josep decideix que per avui ja té la feina feta i sense opció a replica ens deixa a mercè del que la paret ens vulgui deparar. Vaja, ara que comença la diversió! Encara sorpresos, centrem tota la nostra atenció al pany que tenim per davant, però la veritat és que no hi ha més misteri que entomar la fissura i fer el que ella mani. 


Cal potència per mantenir-ne el pols, traça per encertar la peça adient i tècnica per destriar-ne els moviments que la faran neta, tasca en la que en Pere se'n surt amb nota. Els menys destres tirem de recursos i recorrem al noble art de l'artificial que fa menys roms els cantells i torna més manejable aquesta verticalitat que no cedeix. 



L'arribada a la reunió, però, et reconcilia amb la paret, un joc de fissures que no pot dibuixar un diedre més genuí, ni unes presses més precises. Tot plegat fa que ens oblidem una estona del vent que ha esdevingut company de cordada gens desitjat i que fa menys suportable una temperatura ja de per si prou gèlida. Però qualsevol lamentació és nímia davant la bellesa de la quarta tirada que comença per un flanqueig que no pot tenir més ambient i segueix per una placa que és pura meravella. 



No té res sobrer, cantells justos, regletes sempre promptes i la dificultat exacta per remarcar-ne l'elegància. Tot plegat coronat per un sostre on cal deixar les subtileses de banda i tibar sense miraments d'unes bústies magnífiques, però estratègicament amagades perquè l'emoció no hi falti. 


Les sorpreses, però, encara no han acabat i la darrera tirada és dolomítica. Un diedre més dret del que dóna a entendre i perfil tan monolític que et fa arronsar el nas. Però és encarar-lo i és tal l'obvietat del seu relleu que no pots fer res més que anar amunt en improvisada cuita amb els darrers raigs de sol que flirtegen amb el cim del Golosa. 


Escalar en un lloc nou sempre té el plus del desconegut, la incògnita del jugar fora de casa que ens fa ser més prudents, però que li dóna un caire nou a gestos mil cops repetits i fa que tot plegat tingui un regust especial, el de la novetat. Avui tant l'indret com la via m'han fascinat, línies pures i carregades de força. Aquí tot hi té cabuda menys la mediocritat! 


Clavem l'horari i ja tan sols ens queda acomiadar l'any i ja que hi som que millor que adoptar els costums locals. Què hi ha més valencià que les taronges o en el seu defecte mandarines.... feliç 2013 companys!


5 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Vau començar forts no? quina via més vertical i impresionant, felicitats.

Anònim ha dit...

En tot cas la mediocritat hi te cabuda tant bon punt algu ha clavat un munt de parabolts en tan natural linia. Una veritable llastima no creieu?
M.Blanco.
Salutacions. :-)

josep i laura ha dit...

merci Jaume,
aquest cop portàvem reforços, així és que vam decidir ser agosarats. També val a dir que la ressenya que dúiem era certament amable jejeje. Això sí, la via molt bona, en això no mentia!

Miquel,
la veritat és que no m'ho havia plantejat així, però tens raó que veure un bolt al costat de la fissura fa mal. De totes formes en tota la via hi ha deu bolts i cinc en la primera tirada, així que tampoc és que et distraguessin molt de la feina. No sé si originalment hi havien burins o pitons, o han afegit peces noves, és un dilema que sempre està present. El que està clar, és que la línia és brutal i sap trobar la millor roca de la paret, amb llargs força nets encara. El lloc té un deix especial, esperem que duri!

Salut, tàpia i alegria

molimolano ha dit...

Només veure les fotos parlen de bellesa i si a més et llegeixes el relat ja frises per estar allà. Felicitats!

josep i laura ha dit...

Montse,
fa temps que hi teniem una visita pendent, ens n'havien parlat molt bé i mai trobavem el moment d'anar-hi. Ara no feu com nosaltres i millor deixar-ho per primavera o tardor que per aquestes dates i fa una fresca que no dóna per masses alegries! Sort de les ganes que sempre ajuden jejeje

Salut, tàpia i metres!