ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Diedros Mágicos, 230m, 6a+ (V+/A1), Puig Campana, Alacant

dimecres, 2 de gener del 2013


A una via amb un nom així s'hi ha d'anar, perquè per més tòpic que sigui et deixa amb el dubte d'on deu raure la seva màgia i al final la curiositat et pot. La ressenya també part de culpa, perquè qualificar-la d'itinerari imprescindible, summament estètic i dels millors del Campana com a mínim incita. Així que tenim motius de sobra per no dubtar alhora d'escollir, tenint una via de referència farcida de fissures i diedres d'atractiu contrastat per què hem de buscar més? 



Per tant ens llevem a primeríssima hora del matí a l'aparcament del Ponoig (sí del Ponoig, heu llegit bé) i com que fa una ventolera de mil dimonis deixem aquesta nostrada tàpia per un altre dia menys airejat i enfilem cap al Campana a veure si allà els vents ens són més favorables i no amenacen amb arrencar-nos de la paret. 


Ja és la nostra tercera visita a aquesta meravella de muntanya, una de les més representatives d'Alacant, però la sensació d'avidesa quan veig els seus flancs, no decau. Vull escalar-los tots, gaudir sense restriccions del seu calcari, en el meu record, filós, aspre als dits i ple de goloses escletxes per equipar amb desimboltura. 


En fi, que venim més que predisposats a gaudir escalant una nova clàssica dels incansables Gallego i aquí pequem d'ingenus. Coneixent l'ímpetu d'aquests germans hauríem d'estar sobre avís, però l'amabilitat de la ressenya ens fa abaixar la guàrdia. Ara que l'alegria no dura massa i ja a la primera tirada ens adonem que hi ha una divergència notable entre la tinta impresa i la realitat. 


Atlètica, tècnica, polida i neta, et posa a lloc només separ-te del terra i això suposa assumir que la d'avui no serà una jornada tan tranquil·la com suposàvem, però per contra molt més interessant. També implica que els virus que en Josep arrossega no estan disposats a que els passegin per la paret en aquestes condicions i les poques forces que li quedaven les esvaeix amb el picant d'aquest primer diedre. 

  

En fi, que tornem a ser dos, en Pere i jo, i una via que promet per davant. Promet i compleix, perquè si bé és cert que l'elegància dels diedres i l'eficàcia de les fissures per traçar camí en aquest pany arrogant són notables, també ho és el desgast de la roca pel pas de generacions d'escaladors atrets per les seves lloades virtuts. 



En conseqüència ens toca bregar amb la incertesa de cantells polits i preses patinoses que afegeixen un plus d'emoció a una via ja de per sí prou intensa. Els llargs van alternant i cadascun d'ells té la seva gràcia i el punt d'apretar, les dues primeres tirades purament de diedre deixen pas a una secció central més indefinida, on toca fer alguna travessa en placa fineta, fineta i algun punt prou confós per fer-me marxar a una via veïna. 



Res greu, perquè el cridaner sostre de la cinquè llarg és prou evident per no perdre la ruta en cap moment, a més per arribar-hi cal escalar la fissura “Dientes de Coral” i evidentment no ens volem perdre una placa amb un nom tan suggestiu. Les xemeneies de la darrera tirada són el punt i final perfecte per una via variada, exigent i amb una roca molt menys bona del que havia promès a en Pere perquè clarament no té res a veure amb el que havia escalat aquí fins el dia d'avui. 


Res de roca aspre, res de grau amable, però sí un itinerari intel·ligent, reeixit i amb una solera que només tenen les vies que ja són part de la història de la paret. La màgia, però la deixo per a vies més lleugeres i amb un traçat més refrescant, aquesta té massa caràcter per anar amb subtileses intangibles. 


Se'ns ha fet tard, així que deixem l'Espolón Elegante per un altre dia (avui ja n'hem tingut prou de noms que indueixen a error) i optem per rapelar. Mètode ràpid i eficient per arribar al terra abans que les cabres que tresquen a peu de via facin de les seves i de passada poder desfer camí sense frontals. 



I com que avui ja tenim la feina feta, de tornada em permeto el gust de la reflexió i en aquest cas em ve al cap una teoria que em va cridar l'atenció fa dies, però no puc estar-me de relacionar filosofia i escalada. Teoria de la percepció de l'estètica, les vies com les obres d'art acumulen experiències i amb el temps s'emplenen de matisos que en canvien la forma com les assumim, en aquest cas la seva freqüentació ha suposat un desgast que ha polit cantells i a fet més intensa l'escalada.


O potser tot plegat és més senzill encara, la distància que ens separa de generacions precedents és quelcom més complexe que el simple grau o nivell tècnic, és més aviat una percepció de la dificultat i compromís que per ells era inherent i nosaltres entre l'excés d'informació, millores del material i globalització de l'escalada molts cops oblidem. 


Així doncs, estan bé aquests recordatoris que retornen l'escalada a la seva dimensió i ens tornen la sensació de ser novells en aquestes dèries, amb la lliçó d'humilitat que això suposa, però també la satisfacció d'haver-te hagut d'esforçar per guanyar-te-la. En resum, m'agrada escalar i la contradicció que sovint comporta, impossible avorrir-se! 


3 comentaris:

en Girbén ha dit...

Quan vaig fer la "Diedres Màgics" no portàvem cap ressenya; és clar que anàvem amb l'Albir que ja la tenia al sarró... Tampoc recordo que la roca estigués especialment gastada; és clar que han passat 25 anys i entremig ha plogut molt.

Com passa amb els monuments universals (cas del Parc Güell), o amb algunes concepcions encertades (cas de la "societat líquida"), existeixen vies candidates a morir d'èxit; i aquesta n'és una. Si més no cal preuar que s'hagi mantingut neta, que si no...

Mingo ha dit...

Quan baixàvem de la clàssica i vam veure el diedre ens vam dir amb el company que algun dia havíem de tornar per fer aquest diedre, llàstima que ho tinguem lluny.
Molltes felicitats. La piada molt xula, com sempre.

josep i laura ha dit...

Girbén,
jo crec que aquests 25 anys es noten, la roca ho expressa a la seva manera i això fa que conquerir-la requereixi d'un punt més de decisió. Perquè el que està clar és que el seu atractiu no decau, al contrari no ens volem quedar enrere i ens entestem en la seva línia que, com bé dius, per sort s'ha mantingut neta, sense deslluir en absolut el caràcter de la via!

merci Mingo,
el diedre que d'entrada és per fer-li un monument, impossible passar-lo per alt, tot i que a la que t'hi poses t'obliga a esmerçar-t'hi més del que la ressenya dóna a entendre. Ara que per espectacular i elegant la Julia. Qualsevol d'aquestes dues es mereixen la quilometrada!

Salut, tàpia i alegria