ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

En-kordades


Aquests dies es presten a fer tot tipus de reflexions i sorpresa constato que aquest any he fet coses que mai hagués cregut possibles, com comprar un friend del nº4 o obrir un perfil al face, però també s'ha d'afegir a aquest sarró escalades de les que calen a fons i resulten motiu d'íntima i secreta satisfacció. 


Però el millor del cas és que en algunes d'elles he tingut de company de corda a una amiga i encara que no tingui perquè el somriure se m'ha eixamplat a la cara al recordar-les. Són vies que feia temps que em mirava, però que havia de creure-me-las abans d'anar-hi i poder-les compartir amb la Montse, la Carla i l'Esther ha estat la major de les motivacions. 


I sí, ja ho sé, la nostra és una passió estranya d'energies contraposades, prudència i seny fent front a un compromís tàcitament acceptat i un punt de gosadia per no fer-se enrere quan la cosa és complica, en que el de menys és el gènere del company i el que veritablement importa és la sintonia de la cordada. Però.... m'ha fet especial il·lusió compartir aquestes sensacions amb elles. 


Que consti que soc la primera en dir i defensar que en aquestes dèries verticals no s'hi val ser home o dóna, sinó assumir un repte, ja sigui paret, cascada, crestall, corredor o cim i gaudir-lo a fons amb alegria, respecte i honestedat i per això tan vàlids som unes i altres. Però no sé per què escalar amb noies fa que el rerefons adopti un matís diferent, suposo que més que res deu ser per la falta de costum, tot i que per sort la tendència està canviant i cada cop n'hi ha més indicis. 


És com una corrent de fons lenta, però constant que ja fa temps que ha calat a l'esportiva però que cada cop és deixa notar amb més força a la tàpia on les veus femenines comencen a ser habituals. Poc a poc, deixem de ser anècdota o element al que treure a passejar i esdevenim membres de la cordada de ple dret amb capacitat de decisió i criteri propi i el millor de tot sense necessitat de reivindicació ni demostració de cap mena, sinó com un fet lògic i natural. Aquesta normalitat és la millor notícia! Paral·lelament ha aflorat cert gregarisme de gènere, que, tot i no combregar-hi gaire, haig de reconèixer que va bé per fer noves coneixences i resulta engrescador veure tanta energia i nous projectes en perspectiva. 


El llistó està alt i tinc curiositat per veure com evoluciona aquesta combinació virtual de cursets, trobades, escalades i il·lusió. Ja sé que pot sonar una mica escèptic, però sempre he cregut que aquests grups funcionen si sorgeixen de forma natural, sense protagonismes de cap mena i regits pel simple plaer d'escalar amb gent amb la que no coincideixes tan com voldries, com poden ser les Nezkas o les Pubilles que mantenen el seu esperit femení sense necessitat de fer propaganda ni bandera del fet de ser dones, chapeau per elles. 


Perquè ens agradi o no som diferents dels homes i de tant en tant escalar amb noies i compartir batalletes resulta d'allò més refrescant. Ummm... bona parrafada només per dir que hi ha moviment, que cada cop em resulta més fàcil compartir corda amb una amiga, enredar-nos en futurs objectius i sobretot riure, riure molt plegades amb aquesta complicitat que només es dóna amb membres del teu sexe. Gràcies per ser-hi, com diu un bon amic, ha estat un plaer escalar plegades i penso seguir-ho fent! 


5 comentaris:

molimolano ha dit...

Aquest any ha sigut dur, la crisis, pares fotuts, lesions... però en la vida hi han més colors que el negre, només cal voler veure'ls, ens envolten per tot arreu.
Jo aquest any he fet vies de roca que mai hagués pensat que faria, lo qual ha estat gràcies a les persones amb les que he compartit cordada, sense elles que han cregut i confiat en mi no hagués sigut possible, i com dius lo de menys és el gènere del company i el que veritablement importa és la sintonia de la cordada, però hi ha quelcom d'especial en compartir-ho amb una dona que en part certament deu ser la falta de costum.
Ha sigut un plaer compartir batalletes, ara aquest any ens esperen unes quantes més, gràcies per transmetre il·lusions!

josep i laura ha dit...

Montse,
no ho podria dir millor, lo important són les ganes, veure més enllà del que tenim davant i tirar sempre amunt. Amb tan bona companyia no hi haurà via que no ens atrevim a somiar!

Salut, tàpia i colors!

Esther ha dit...

Buahhhh, tinc la pell de gallina!! Entre d'altres coses perque em toca i m'encanta formar part d'aquest escrit!! Moltes gràcies per incloure'm en aquest pack!! En qualsevol dels casos és sempre un plaer compartir cordada amb vosaltres. I és cert que, d'alguna manera, la motivació és especial.
Tot i que, i gual que tu, crec que és alguna cosa normal i no s'hi val creure's diferent ni beneficiar-se. Sinó assumir el repte, sigui el que sigui i de l'escala o embergadura que resulti!!
Moltes felicitats i segueix tant forta i motivada com fins ara!!
Per mi ja, tot un referent!!!
Petó

JAUME ORS ha dit...

genial noietes !!! Endavant amb tots els projectes que tingueu per davant que segur que els aconseguireu !!!

josep i laura ha dit...

Esther,
la muntanya és una gran escola, t'ensenya i també et dóna molt, en aquest cas unes grans amigues amb les que tot és possible. Que no ens faltin els reptes ni la il·lusió, això és el que realment motiva, la resta és qüestió d'intentar-ho i ganes no ens falten!!!

Jaume,
els projectes venen sol quan tens algú amb qui enredar-t'hi i en aquest cas soc doblement afortunada, perquè no em falten males idees ni qui s'apunti a seguir-les jejeje

Salut, tàpia i amics, una abraçada ben gran!