*** Xemeneia Central, 330m, V+, Gra de Fajol Gran, Ulldeter

divendres, 27 de juliol del 2012

Ulldeter, un indret on tantes generacions de Catalans hem apres envoltats d'esquiadors, com es aquell primer cop d'experimentar les sensacions de progressar per estretes i amables canals disfressats d'aprenent d'alpinista i on a mesura que anaven guanyant ofici, també descobríem que aquest amables i simpàtics itineraris d'iniciació, compartien escenari amb altres rutes poc visibles i prou serioses. Va ser quan vam descobrir el potencial que amaguen aquestes parets (quan les condicions son prou optimes), que ens les vam començar a mirar amb altres ulls, amb una encuriosida mirada d'estiu sobre la roca pura. Tot i ser una paret amb caràcter, força metres i bona roca, mai ha estat un desti pels escaladors amb peus de gat. Ja era hora de saber si aquest oblit era merescut o no....

Un cop mes va ser prou facil enganyar al Gironí mes motivat que he conegut mai i que segurament ha fet la major quantitat de vies d'aventura d'aquestes contrades. Remuntar refugi amunt pel bell-mig de les pistes a ple estiu i sense l'incertesa de ser atropellat per un esquiador-kamikaze, sincerament li treu molta emoció a la caminada. Un corriol poc definit ens deixa al peu de paret. Situar l'inici de via es facil si ens fixem on neix una evident franja de marbre blanc, amb una fletxa picada que apunta la direcció que seguirem a partir d'ara.

La ruta s'inicia per unes facils grades, pero la dificultat no esta en els seus amables passatges, la dificultat ve donada per la nostra capacitat per temperar els nervis i l'incertesa de fer una tirada tant llarga on no aconseguirem col.locar cap assegurança digne del seu nom, l'excepció es un tranquil·litzador parabolt a mig llarg que també ens servira de referencia que anem  pel bon cami. Mentres escalo aquest primers metres no puc deixar de recordar aquest mateix indret ara fa gairebé 4 hiverns, quan vam obrir El pas de l'equador, les grans dosis d'adrenalina que vaig invertir en escalar aquest primer llarg en condicions excessivament precaries i que ens va demanar un primer atac de gairebé una jornada sencera.

Itinerari no sempre evident, roca summament compacte de presses invertides, fa que el secret sigui escalar amb calma per poder veure els camins que la pedra ens vol obrint paret amunt. A meitat del segon llarg, s'arriba a un tram incert, sembla que la lògica sigui sortir recte amunt per qualsevol de les dues xemeneies que ens topem al davant, pero si som observadors, veurem que marxant a l'esquerra un "universal" amagat ens indica el cami a seguir, tibem fort en dos passatges consecutius i atlètics, aquest darrer esta protegit per un dels escassos parabolts de la via i com tots els altres que trobarem esta col.locat excessivament baix. La via sembla que ha estat reequipades seguint fil per randa l'equipament original, aixi com totes les reunions amb expansions inox. La resta de via trobarem algun parabolt mes per llarg, juntament amb algun clau, en resum surt un equipament just i auster que li aporta un plus d'aventura a la via

Un cop al mig de la paret, tota la lògica que tenien a seu peu, aqui es perd i cal comprovar un i un altre cop que seguim el cami correcte sobre els papers. Segurament la poca informació que ens ha costat trobar, ens dona la mesura de la seva poca popularitat, Ara en Grau m'agafa el relleu en el cap de corda a traves d'un terreny amable, amb roca a controlar de bon protegir, amb passatges de dificultat puntual i molt bon ambient...

En no res ens plantem a "la gran feixa" un petit jardí penjat que fem caminant i ens deixa en el nostre objectiu, la xemeneia central. Vista d'aprop es molt mes gran i amplia del que podem pensar, o sigui que d'escalar en xemeneia res de res... A partir d'ara la roca compacta dona pas a terreny mes fissurat i vertical, pero tambe a una considerable catifa verda que li dona color (i emocio) al gran tall que tenim a partir d'ara per davant

El primer llarg de la característica xemeneia es on trobem les majors dificultats de la via, a traves d'una curiosa escalada de diedre-fissura-bavaresa-xemeneia tot en un, amanit amb alguna herbo-tibada !

La segona part del pastis va a carreg de Laura, tot i el seu ferotge aspecte inicial, l'escalada es franca, de bon progressar i millor protegir. En el moment que perdem a Laura de vista, el dia s'enfosqueix de cop i en tant sols 10 minuts gaudim dels capricis de la meteorologia estival a l'alta muntanya, pluja molt intensa, calamarsa, fort vent, llamps cada cop mes a prop nostre.... Grau i jo acollonits, pugem a tota castanya per si la forta pluja converteix en un torrent a aquesta marcada canal. Mai m'acabare d'acostumar a aquella atmosfera tensa i carregada d'electricitat estàtica on ser els escollits o no, es tant sols questio de fortuna.

Un cop tots tres a la penúltima reunio, ens mirem amb cara de no entendre res.... estem totalment xops nosaltres i la corda, ha tornat a sortir un sol de ple estiu. El xafec tot i que no ha durat res, ha estat suficient per deixar totalment mullades les darreres plaques d'adherència que tenim per endavant, progressar amb cura, vigilar la roca, gaudir de les vistes i rapidament estem al final de la via. Aquesta darrera reunio, es l'única que ens cal muntar, pero un generos gendarme ens fa la vida facil...

Baixada comoda i rapida, sense deixar mai de mirar aquestes parets tantes vegades surcades quan es vesteixen de blanc i que tants bons moments ens han regalat, avui tambe ha estat profitós! Via que sense ser res de l'altre mon, transmet molt bones vibracions a qui li agradi gaudir les rutes d'alta muntanya amb tots els seus plaers i inconvenients.

Aproximacio, situacio i descens:

Aixi ho hem vist nosaltres: