*** Olaia, 230m, V, Paret Bucòlica, Oliana

dissabte, 31 de desembre del 2011

Paret Bucòlica, d'on li vindrà el nom! Per més que me la miro i remiro no sé trobar-li el per què d'aquest apel·latiu que suggereix una placidesa que no saps on trobar en aquest contrafort de franges grises i compactes.

Per variar, el fred no dóna treva i uns núvols que fan la guitza a punt estan de fer-nos quedar a la furgo, però les ganes ens poden i el pensament positiu fa la resta. L'aproximació és tan curta com intensa, una pujada contundent que fa que la sang circuli i l'escalfor arribi a les mans que per fi surten de les butxaques. Sinó fos perquè també comença a ploure podríem dir que la cosa promet! Tossuts seguim amunt, que al final són quatre passes mal comptades i en no res som a peu de paret intentant endevinar on carai comença una via, que per més inri té un equipament proper a cero.

Una solitària cordada al Balsam del Tigre ens serveix de referència i la imaginació fa la resta, resultat, en Josep cercant la lògica d'aquest pany de paret sense deixar-se temptar per la línia de bolts que puja a la dreta. La ressenya és prou orientativa, però es queda en el prou, la resta intuir, no fer cas del grau i ser delicat a l'equipar.

Fissures discretes, roca a controlar i un flanqueig sense misteri ens deixen a la primera reunió, que és just on marca la ressenya i la millor senyal que anem per bon camí, perquè mirant cap amunt la placa que ens espera no té pinta de ser un quart, això sí, bonica ho és una estona.

Carrego ferralla, poso un tascó per enredar el factor dos i no hi ha excusa per no anar amunt, més si tenim en compte que la pluja no ha passat de simbòlica i el sol fa meravelles amb el tacte de la roca. Ja va bé, perquè el diedre que m'espera és de bon fer, però la llastra que hi ha abans d'arribar-hi canta a buit i els blocs de l'esquerra són tant o més sospitosos.

Tacte, equilibri i delicadesa que al final no calen, perquè després de passar-hi tantes cordades si encara hi són és per algo, però la seva fermesa no la constates fins que ets al diedre. En acabat d'aquest, un llarg flanqueig per una nova feixa ens deixen al peu del que suposem tercer llarg ja que a hores d'ara constatem una curiosa divergència entre els des croquis que duem.

Sigui com sigui la roca millora per moments i ,malgrat l'aparença herbosa, pocs matolls toques. Aquí comences a gaudir del bon ull dels aperturistes i tastar alguns trams francament aconseguits, placa sesgada per diedres cantelluts i fissura franca a equipar.

La mateixa paret és la que et marca el camí i a poc que hi pares atenció arribes a la quarta reunió sense contratemps. Evidentment no és on marca la ressenya, però no importa perquè tenim clar que la via només pot anar per la irregular fissura que tenim davant els nassos.

 Aquí constatem una nova evidència, l'experiència que acumules a base d'enfilar parets pot ser més útil que el grau, doncs fa deu anys ens vam baixar d'aquest mateix lloc incapaços d'endevinar per on seguia la via i avui ho veiem tan clar que ens en fem creus. A la fissura hi trobem l'únic pitó de progressió de tota la jornada i ben mirat és força prescindible, però si és per indicar que vas per on toca li concedim certa utilitat.

El flanqueig que ve tot seguit (com podeu veure la paraula recte no hi té cabuda en aquest itinerari), sorprèn, perquè sense ser difícil és aeri i amb un punt de vertigen que fa ambient. Una tirada de tràmit per una feixa rocallosa i ens plantem al peu d'un nou diedre vertical a més no poder.

Cal una bona tibada per separar-se del terra, però les bústies són tan bones que no es pot demanar més i després tan sols resta obrir-se bé de cames entre aquestes dues parets netament definides. Diedre de manual, simple d'escalar i perfecte per posar-hi tantes peces com vulguis que de fet no calen perquè s'acaba abans de tenir temps de gaudir-lo a fons.

 Ens queda res i menys per acabar la via, des d'on som la furgo només és una formigueta a peu de pantà que dóna fe dels metres escalats.

 Darrers passos en la vertical de roca trencada i una carena plena d'arbres en retorna la fermesa del món als peus, ara sí, horitzontal com la lògica diu que ha de ser.

El retorn ens permet una ullada més propera al pany de paret veí on descobrim noves línies que s'endevinen dures i canal avall encara queda temps de girar la vista enrere i resseguir la via escalada. Ens ha agradat, lògica, simple i neta, navega per la paret tans sols amb l'ajuda de fissures i el traç ferm de la roca per dibuixar un itinerari curiosament preservat enmig de tanta línia de parabolt. L'etiqueta de clàssica se la guanya a pols, un plaer escalar-la i acabar una via que ja portava massa temps pendent!