dimarts, 17 de gener del 2012
Cada cop que comença un nou hivern, el nostre subconscient pensa que segur que aquest no pot ser tant dolent com l'anterior i novament la crua realitat ens retorna a un hivern en que, tot i ser a mitjans de gener, encara no hem vist mes gel que el del congelador de casa. Aixi que gairebé sense adonar-nos arribem a la nostre setmana de gel alpi sense estrenar-nos i sense la confiança mínima indispensable per enfilar-nos per verticals estructures gelades.
Passem per Torino a recollir el nostre soci pels següents dies i que es el mateix que l'any passat, en Victor, qui en els darrers mesos les seves passes li han dut a buscar-se la vida a Italia. I un cop el trio calavera esta complet enfilem fins a Cogne, un dels pocs llocs d'Europa on hi ha un minim de condicions per picar gel. El primer dia fixen les nostres mirades a una via que no vam poder fer per excés de neu en la nostre darrera visita a aquesta vall. La Lillaz Gully es una mena de hibrid entre goulotte i cascada, un recorregut llarg, encaixonat i amb un bon ambient alpi. D'entrada una dura rampa per superar els 400 metres de desnivell fins a arribar al inici de les dificultats, aproximació ideal pel meu patètic estat físic castigat per un refredat del que no aconsegueixo fer net.
Negocio un primer llar justet de condicions i amb una divertida sortideta vertical sobre roca que ens deixa en una llarga rampa que li treu continuïtat a la via, pero tant punt s'estreta de nou la ruta, torna la diversió...
Algun llarg a l'ensamble, d'altres com cal i anar superant curts i potents ressalts. A Laura li toca la cirereta de la via en una bonica doble cascada i mentre ella xala de valent nosaltres girem la vista enrrere per mirar l'omnipresent Montblanc i somniar amb les seves libidinoses lineas en veu baixa.
A Victor li toca el darrer tram de la via, no portem cap ressenya i dubtem quin braç de gel agafar, al final optem per la dreta i l'encertem, els seus darrers metres son una estreta i vertical xemeneia en roca que li donen el punt just de pebre al mixt. Quan sembla que ja hem acabat la via i tan sols queda sortir per un bosc ben dret el que sembla una excursio de boletaires ens acaba posant ben a prova fins el darrer metre.
La baixada es ben rapida i directa pel vessant est i com que encara es aviat i tenim ganes de gresca, passar pel costat de la gran clàssica d'aquesta vall es una temptació massa gran com per deixar-la passar i alla acabem el dia fins que els braços treuen fum.
2 comentaris:
collins ,ja veig que esteu per aqui aprop..aixins m'agrada,que apreteu a tope i que aprofiteu el temps!!sergi.
Sergiiiiii, ja hem tornat de les Italies, a veure com ho fem per coincidir ara que ens ho has posat mes complicat malparit! tot i aixis no et salvaras de nosaltres jejeje
una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada